Física i Química

Rosalind E. Franklin (Londres, 1920-1958) va ser una química i cristal·lògrafa britànica, especialitzada en l’obtenció d’imatges cristal·logràfiques de gran qualitat. La seva curta, però intensa, trajectòria científica es podria dibuixar com un eix helicoidal en tres colors: negre, blau i rosa.

En una primera etapa (etapa negra, 1946-1950), Franklin va treballar sobre les microestructures del carbó, primer a la Universitat de Cambridge i després en un laboratori estatal de París, on va assolir un grau d’expertesa alt en tècniques de cristal·lografia i difracció de raigs X.

En una segona etapa (etapa blava, 1951-1953), al King’s College de Londres, el treball de Franklin es va centrar en la determinació de l’estructura del DNA. Les seves imatges de fibres de DNA obtingudes per difracció de raigs X (en especial, la famosa fotografia 51) van ser clau per al descobriment de l’estructura helicoidal del DNA. Tot i això, Franklin va rebre poc reconeixement per part dels seus col·legues i, a més, la seva contribució va ser minimitzada quan, anys més tard, F. Crick, J. Watson i M. Wilkins van rebre el Premi Nobel de Medicina (1962).

En una tercera etapa (etapa rosa, 1954-1958), Franklin va treballar al Birkbeck College de Londres, on va determinar una altra estructura helicoidal: l’estructura del virus del mosaic del tabac.

La seva mort prematura i els prejudicis de l’època van impedir que el treball de Franklin fos degudament reconegut en vida.

La mostra ha estat a cura de la Dra. Carme Rovira, Investigadora ICREA de la Secció de Química Orgànica i de la Dra. Alicia Guasch, cristal·lògrafa i científica de l'Institut de Biologia Molecular de Barcelona del CSIC,

L'exposició inclou una recopilació d'obres sobre "Dones i Ciència" preparada per la Dra. Sònia Estradé. Rosalind Franklin és un exemple destacat del que s’anomena “injustícia epistèmica”, i es refereix al fet que les contribucions i descobriments de les dones no s’han incorporat al cànon d’una disciplina donada, o bé han estat atribuïts a altres científics. Recuperar la memòria de científiques del passat ens serveix per revertir aquesta injustícia, per disposar d’exemples diversos del que significa dedicar-se professionalment a la pràctica científica, i per qüestionar una tradició on només sembla poder-hi encaixar un tipus molt particular de persona.

Quantes cares té un llibre? Almenys dues. Una és  la coberta, que ens pot atraure i fer-nos comprar-lo i que ens evoca el seu interior, la seva ànima. L'altra és la cara que molt sovint posem mentalment a l'autor, o a un o més autors, del llibre.

En aquesta mostra es presenten dues cares d’una selecció de llibres de la Biblioteca de Física i Química, juntament amb un retrat de l’autor, o d’un d’ells, per fer més reconeixedors tant els autors com els llibres.

Aquesta selecció es basa en una combinació de criteris: a) la importància del llibre, b) la importància de l’autor, i c) l’interès del retrat. També ha influït en l’elecció el fet que els retrats provenen del meu arxiu fotogràfic personal, al qual manquen immerescudament molts autors rellevants. Per aquesta mateixa raó, la selecció està esbiaixada cap a les àrees de la química que em són més properes, que m’han brindat més ocasions per fotografiar els científics d’aquestes àrees.

Les condicions en què s’han fet els retrats tenen un paper important en els resultats fotogràfics. No són retrats d’un fotògraf professional, sinó d’un aficionat, majoritàriament fets durant una conferència i des del punt de vista d’un espectador, o enmig de converses durant les pauses pel cafè en congressos. Per això veureu moltes preses en contrapicat, una il·luminació gens ideal, o micròfons que s’interposen entre la persona retratada i la càmera. En contrapartida, els retrats de conferenciants mostren sovint expressions més vives que els que són fets en un estudi i, al mateix temps, es poden aconseguir efectes d’il·luminació interessants amb la llum dels ordinadors portàtils o dels telèfons mòbils.

Les anotacions que acompanyen cada llibre pretenen situar-lo en el seu context: la informació sobre els autors prové en part d’Internet, molt condensada, i en alguns casos del meu coneixement de l’autor o de la seva obra. Les valoracions, és clar, són personals i subjectives, encara que crec que són compartides per molts.

Santiago Álvarez

Ernest Rutherford va rebre el Premi Nobel de Química el 1908 per les seves investigacions sobre la desintegració dels elements i la química de les substàncies radioactives, fetes a la Universitat McGill de Mont-real. El mateix any es va traslladar a la Universitat de Manchester, on va supervisar la recerca d’un seguit d’excel·lents joves investigadors. És ben conegut l’experiment de Geiger i Marsden (1909) sobre dispersió de partícules alfa. El resultat és interpretat per Rutherford el 1911 basant-se en un nou model atòmic on la càrrega positiva i quasi tota la massa de l’àtom es concentren en un minúscul nucli al voltant del qual orbiten els electrons, lleugers i carregats negativament.

Molt menys conegut és un experiment que Rutherford va fer durant la Primera Guerra Mundial, consistent a bombardejar àtoms de nitrogen amb partícules alfa. Hi va observar l’aparició d’una radiació menys ionitzant que les partícules alfa i d’abast força més gran. Rutherford va constatar que aquesta radiació està formada per ions d’hidrogen (protons, com ell els anomena), que han de ser constituents del nucli atòmic. L’exposició d’enguany commemora la publicació el 1919 d’aquest important descobriment, la primera reacció nuclear creada artificialment, que marca el naixement de la física nuclear.

El químic alemany Fritz Haber (1868-1934) va rebre el Premi Nobel de Química el 1918 per la síntesi de l’amoníac a partir dels seus elements, és a dir, nitrogen i hidrogen, fita que havia aconseguit l’any 1909. En els anys següents, Carl Bosch (Premi Nobel de Química del 1931) va adaptar el procés, que es coneix des de 1914 com de Haber-Bosch, a la BASF a escala industrial.

L’amoníac és imprescindible per la preparació de fertilitzants, els quals han permès incrementar la productivitat agrària. Es pot afirmar doncs, que els estudis de Haber han contribuït a l’explosió demogràfica del segle XX.

El mèrit indiscutible de Haber en la síntesi de l’amoníac queda eclipsat per la seva total implicació en l’esforç bèl·lic alemany durant la Primera Guerra Mundial. Haber, nacionalista fervent, ha estat anomenat el pare de la guerra química per l’ús del clor i per haver desenvolupat més tard altres substàncies com a armes químiques