Les vitamines són nutrients essencials per a la vida, juntament amb els carbohidrats, els greixos, les proteïnes, els minerals i l’aigua.
Són substàncies orgàniques de baix pes molecular, necessàries en quantitats molt petites, que prevenen malalties o desviacions patològiques de les funcions biològiques normals.
Tant la hipovitaminosi (deficiència de vitamines) com la hipervitaminosi (excés de vitamines) poden produir malalties nutricionals greus (escorbut, raquitisme, beri-beri, pel·lagra, etc.).
1906 Frederick G. Hopkins suggereix l’existència d’uns «factors accessoris de l’alimentació» que es troben en quantitats minúscules als aliments i que són essencials per a la salut.
1912 Casimir Funk proposa el terme vitamine, de vita (‘vida’ en llatí) + amina, per designar una substància nitrogenada essencial per a la vida que havia descobert a la pellofa de l’arròs.
1920 Jack Cecil Drummond proposa la designació de vitamin (sense e) quan es descobreixen factors que no són amines, per conservar el terme acceptat per la comunitat científica. A més, planteja la classificació alfabètica de les vitamines: A, B, C, etc.
Les vitamines entre la F i la J s’eliminen de la classificació quan es coneix la seva estructura perquè, o bé no es tracta de veritables vitamines, o bé s’havien assignat diferents noms a la mateixa vitamina..
No és fàcil classificar-les: no encaixen en altres categories de nutrients coneguts, són químicament dispars i desenvolupen funcions fisiològiques diferents. A més, la majoria de vitamines no són una sola substància sinó diverses substàncies, anomenades vitàmers, que presenten les mateixes funcions vitamíniques.
Segons la seva solubilitat, es classifiquen en:
● Liposolubles: vitamines A, D, E i K. S’emmagatzemen en el teixit gras de l’organisme.
● Hidrosolubles: vitamina C i complex B (B1, B2, B3, B5, B6, B7, B9 i B12). S’eliminen ràpidament per l’orina (excepte la vitamina B12) i, per tant, requereixen una ingesta continuada.
CONTEXT HISTÒRIC
A l’edat mitjana, els metges observen que la ingesta de determinats aliments millora o restableix totalment la salut dels malalts.
Al segle XVIII i a inicis del segle XIX, se sap que aliments com la fruita àcida i la verdura fresca curen l’escorbut dels mariners, però no curen el beri-beri que pateix la població del sud-est asiàtic.
Durant la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX, època en què s’inicia la investigació de les vitamines, s’accepta científicament que les malalties tenen un origen infecciós (teoria microbiana de L. Pasteur i R. Koch) i que els factors nutricionals essencials són, únicament, les proteïnes, els carbohidrats, els greixos i els minerals.
Arran dels treballs de J. Fr. von Liebig, C. von Voit i M. J. von Pettekhoffer, entre d’altres, es produeix un creixent interès de químics i fisiòlegs per estudiar la composició dels aliments i els seus efectes en la nutrició i la salut humana i animal. El resultat d’aquesta recerca és el descobriment d’una nova categoria de malalties per carència, conseqüència del dèficit en la dieta de «factors accessoris de l’alimentació» o «vitamines». Finalment, es fa palès que malalties conegudes des de l’antiguitat —com ara el raquitisme, l’escorbut, el beri-beri i la pel·lagra— són malalties nutricionals per carència i no infeccioses.
En poc més d’un terç de segle s’identifiquen, s’aïllen, es purifiquen, s’estableix l’estructura i se sintetitzen les vitamines gràcies, fonamentalment, al ràpid desenvolupament de la bioquímica i la química orgànica, la introducció de models d’experimentació animal, el desenvolupament d’assaigs microbiològics i la millora de les tècniques cromatogràfiques de separació.
La història del descobriment de les vitamines és un dels capítols més apassionants de la ciència moderna en què van participar i col·laborar centenars de científics de disciplines diferents. Des de llavors, la investigació nutricional de les vitamines ha repercutit en millores importants en la salut humana i animal.
