Or, Au, 79

L’estàndard monetari

L’or es coneix des de la prehistòria i és el primer metall que va ser treballat per l’home, perquè és fàcil d’extreure i fàcil de fondre. A més és l’únic metall que conserva el seu color groc encara que s’oxidi. Això  el va fer apte per fer-ne joies, estris de la llar i elements decoratius.  No és tòxic i és químicament molt estable, cosa que el fa el metall ideal per a encunyar monedes.

 

L'efecte corruptor de l'or

 

Des que es van encunyar les primeres monedes d’or a Lídia (l’actual Turquia), aquest ha estat símbol de riquesa i poder i cap altre element ha desenvolupat un paper més lleig en la història de la humanitat:  Plini acusava la humanitat de dos crims: el de la primera persona que va omplir-se les mans d’or i el de qui va decidir fer-ne monedes.  Tomás Moro advertia també que l’or podia ser símbol de perversió i objecte del desig impur. I Carl Marx sentenciava: «L’or es, en essència, el primer metall descobert per l’home».

 

L’or, motiu de desgràcies:


A l’edat mitjana els alquimistes van dur a terme experiments perillosos que de vegades pagaven amb les seves vides, a la cerca de la pedra filosofal.
Els indígenes del Nou Mon van patir les traïcions dels conqueridors espanyols que ambicionaven portar vaixells carregats d’or per a la Corona, deixant darrera seu un estol de devastacions i massacres.

Ja entrat el segle XIX, la febre de l’or va provocar una emigració desordenada i massiva de treballadors que deixaven els seus lloc de treball per anar a buscar or a l’oest dels Estats Units, especialment a Califòrnia. Els costos humans i ambientals del fenomen van ser considerables. Les persones natives de la regió van ser víctimes de malalties, fam i atacs genocides. Els índexs de criminalitat van augmentar d’una manera extrema i el medi ambient va patir un deteriorament considerable.

 Or, Au, 79


Les medalles Nobel que els  nazis no van trobar


Els científics Max von Laue i James Franck, jueus alemanys, van deixar les seves medalles Nobel (d’or de  23 quirats), en mans de Niel Bohr quan van marxar cap a l’exili en el context de la Segona Guerra Mundial. Bohr les va guardar al seu laboratori de Copenhagen, però quan els nazis van envair Dinamarca, les va dissoldre en un concentrat d’àcid nítric i àcid clorhídric (amb penes i treballs, va dir més tard, perquè a l’or li costa de reaccionar inclús amb aquests àcids). Cal recordar que l’evasió d’or estava penada a Alemanya i que les medalles portaven els noms gravats. Els nazis mai no van trobar res sospitós en cap de les visites al laboratori. En acabar la guerra, Bohr va retornar l’or a l’Acadèmia Sueca de Ciències perquè pogués encunyar de nou les medalles dels seus amics amb l’or original.