D Calciferol

DESCOBRIMENT

El raquitisme no es considera un problema de salut pública fins a finals del segle XIX. La Revolució Industrial propicia grans migracions de població rural empobrida cap a les ciutats, on no tenen accés a una alimentació adequada.

 
1919 Edward Mellanby reprodueix el raquitisme en gossos: els alimenta exclusivament amb civada i els cura posteriorment amb oli de fetge de bacallà. Estableix inequívocament que el raquitisme és causat per la deficiència d’un factor dietètic essencial, però no té la certesa que sigui la vitamina A o un altre factor desconegut.

El pediatre alemany Kurt Huldshinsky observa que el raquitisme infantil es pot prevenir, i curar, per exposició a la llum solar (o llum ultraviolada artificial) i equipara els seus efectes als de l’oli de fetge de bacallà. Inventa la làmpada de raigs ultraviolats.

1922 Elmer McCollum aconsegueix eliminar la vitamina A present en l’oli de fetge de bacallà i observa que aquest conserva la capacitat de dipositar el calci en el cartílag de les rates. És a dir, l’efecte antiraquític no desapareix de l’oli i, per tant, una altra substància n’és la responsable. A aquesta nova substància soluble en greixos l’anomena vitamina D, ja que era la quarta vitamina que es descobria.

1924 Harry Steenbock i Edwin B. Hart, de la Universitat de Wisconsin, observen que les cabres criades en captivitat perden gran part del calci dels ossos, contràriament de les criades a l’aire lliure. Demostren així que la irradiació solar fa augmentar la concentració de la vitamina D i que el dèficit d’aquesta vitamina és la causa del raquitisme.

H. Steenbock finança la patent d’un procés per fortificar aliments mitjançant irradiació.  La possessió dels drets de la patent li permetien assegurar la qualitat de la vitamina D produïda i evitar-ne la producció fraudulenta. Els guanys els va donar a la universitat.