Clor, Cl, 17

Carl Willhelm Scheele, d’Upsala, ja va advertir el 1774 de la naturalesa càustica d’aquest gas de color verd, però no va ser fins el 1810 que Hamphry Davy el va identificar com element i el va batejar amb el nom actual.

La propensió del clor a combinar-se amb altres elements, amb la qual cosa dona lloc a altres compostos perillosos (gas mostassa, triclorur  de nitrogen, etc.), també es va advertir molt aviat, ja que alguns investigadors van perdre ulls i dits de les mans amb les explosions que s’ocasionaven durant les investigacions.

Durant la Primera Guerra Mundial, Alemanya va ser la primera a fer servir armes químiques a gran escala. El químic alemany Fritz Haber va desenvolupar un mètode en què s'alliberava gas clor contingut en cilindres, que se situaven arran de terra, deixant que el vent fes la resta de la feina. El clor es va convertir en la primera arma de la guerra de gasos, a Ypres, Bèlgica, el 1915. Centenars de soldats van morir, engolits per un núvol verd corrosiu i milers van quedar incapacitats, molts d’ells de manera permanent. Però el clor, en dosis justes, és també un potent desinfectant. Es calcula que l’aigua potable clorada que es va repartir a les tropes durant la primera Guerra Mundial va salvar més vides que les que es van perdre per culpa del gas utilitzat com a arma.

El seu ús civil es va popularitzar després de la Primera Guerra Mundial, durant una devastadora epidèmia de grip. Quan el president dels EUA, Calvin Coolidge, es va sotmetre a una teràpia de tres dies d’inhalació de clor per un refredat, el The New York Times ho va publicar en titulars (21 de maig de 1924): EL gas Clor, aniquilador bèll·lic, ajuda en el refredat del president