Física i Química

Les fotografies exposades formen part de l'arxiu de la Biblioteca i del l'arxiu personal del Dr. Josep Font Cierco. Donem les gràcies al Dr. Font Cierco per la seva col·laboració en l'elaboració d'aquest merescut homenatge.

El nostre propòsit és expressar el nostre profund agraïment al Dr. Castells.

Irving Langmuir (1881-1957), rebé el Premi Nobel de Química el 1932, pels seus descobriments i investigacions en química de superfícies. Va treballar a la General Electric Company (New York), entre altres coses, en millorar l’estabilitat i durada dels filaments metàl·lics en làmpades incandescents. Aquests estudis el van portar a formular una teoria general sobre monocapes adsorbides, introduint la coneguda isoterma de Langmuir.

L’exposició d’enguany commemora la publicació el 1917 del disseny de la primera balança superficial que porta el seu nom i que permet preparar i estudiar capes de gruix nanomètric dipositades a la superfície d’aigua. Aquesta fita marca el naixement de la moderna Ciència de Superfícies, clau per al desenvolupament de catalitzadors per a la síntesi sostenible de compostos orgànics o la degradació de substàncies tòxiques. A més, ha permès el desenvolupament de materials amb funcionalitats noves, com ara lents amb protecció anti-reflexos, teixits que no s'embruten, o implants protèsics que milloren llur integració en l'organisme.

A principis del segle XX, la majoria de físics i químics havien acceptat que la matèria estava formada per àtoms i que la força elèctrica era la responsable de mantenir-los units entre si. Malgrat tot, els compostos orgànics representaven un repte important: com podia ser que les forces elèctriques, atractives entre partícules amb càrregues oposades però repulsives entre càrregues del mateix signe fossin responsables dels enllaços entre dos àtoms del mateix tipus?

G. N. Lewis a l'article The atom and the molecule (1916) fou el primer en donar una resposta: els àtoms en unir-se tendeixen a completar el seu octet d'electrons de valència i ho fan compartint parells d'electrons, que són el concepte clau en l'establiment del que avui en dia anomenem un enllaç químic.

Amb aquestes dues regles tan senzilles la teoria de Lewis permet explicar la formació d'enllaços en una gran majoria de compostos inorgànics i orgànics, així com moltes altres propietats físiques i químiques de les molècules.

El posterior desenvolupament de la mecànica quàntica va confirmar el paper fonamental del parell d'electrons enl'enllaç químic, validant la teoria de Lewis que segueix sent en l'actualitat un dels pilars bàsics de la teoria moderna de l'enllaç.

Dos anys després de publicar La teoria de la relativitat, Einstein va dirigir els seus esforços a tractar d’encabir la gravetat en el nou marc teòric.
L’arrencada el 1907 va ser prometedora: el seu principi d’equivalència, que Einstein va considerar la idea més feliç de la seva vida, li va permetre predir com un camp gravitatori afecta els rellotges i els raigs de llum.
La culminació va arribar el novembre de 1915. La nova teoria incloïa la predicció correcta de la deflexió dels raigs de llum per un camp gravitatori, i també l’explicació del petitíssim desajust que hi havia entre els càlculs newtonians de la precessió del periheli de Mercuri i l’observació astronòmica.
Les fotografies de les posicions dels estels durant un eclipsi de sol el 1919 van donar una brillant verificació de la teoria i van significar el principi de la conversió d’Einstein en el més gran dels mites científics.