Àcid ascòrbic

DESCOBRIMENT

De molt antic se sabia que l’escorbut era causat per una falta de fruita i verdura en la dieta. Per aquest motiu, al segle XV, aquesta malaltia era habitual entre la tripulació dels vaixells de llargues travessies, sense accés a fruita i vegetals frescos. 

Entre els anys 1746 i 1747, James Lind, ajudant sanitari de l’armada britànica, fa el que es considera el primer assaig controlat en nutrició clínica. Observa que l’escorbut es cura si afegeix dues taronges i una llimona a la dieta dels mariners durant sis dies. Com que l’àcid cítric era la substància present en major proporció al suc de llimona, va ser el primer candidat seleccionat per a la recerca d’un concentrat estable que previngués aquesta malaltia.

A mitjans del segle XIX, impera la teoria dels gèrmens de Louis Pasteur, de manera que s’investiga la possible causa infecciosa de l’escorbut i s’abandona la recerca sobre l’origen nutricional de la malaltia. Això provoca un endarreriment de més de 130 anys en el descobriment de la vitamina C o àcid ascòrbic.

1845-1849 La plaga de la patata, aliment bàsic de gran part de la població europea, provoca un milió de morts per inanició a Irlanda i un brot inesperat d’escorbut a Anglaterra i Escòcia. Estudis posteriors determinen que la patata, un aliment barat i font d’energia, és, també, un agent anti-escorbútic. Tot i així, es continua la investigació de l’origen infecciós de l’escorbut

1907   Axel Holst (bacteriòleg) i Theodor Frølich (pediatra), de la Universitat de Cristiana (Oslo) es troben entre els primers a utilitzar un model animal per estudiar una malaltia nutricional. L’elecció fortuïta del conill d’Índies (un dels pocs mamífers que, com els humans, és incapaç de sintetitzar àcid ascòrbic) els va permetre introduir el concepte de deficiències nutricionals.

La publicació dels seus descobriments (J. Hygiene,1907, 7:674-671) es considera la contribució més important en l’elucidació de l’origen de l’escorbut.

1922  Albert Szent-Györgyi, metge i bioquímic hongarès, descobreix la relació entre el bronzejat dels pacients en la malaltia d’Addison (causat per una funció defectuosa de la glàndula adrenal) i el color marró de les patates, peres i pomes fresques tallades (causat per un mal funcionament del procés redox).

1925  A. Szent-Györgyi, que treballa amb Frederick Gowland Hopkin, aïlla la substància reductora de les glàndules adrenals de la vaca i, posteriorment, del suc de taronja i de la col. 

1928  El mateix Szent-Györgyi determina que la fórmula química d’aquesta substància reductora és C6H8O6 i que té propietats d’àcid i de sucre i, per això, l’anomena àcid hexurònic.

1932   Joseph Svirbely demostra que l’àcid hexurònic de les glàndules adrenals de la vaca és fisiològicament idèntic a la vitamina C de la fruita cítrica. L’àcid hexurònic es rebateja com a àcid ascòrbic (sense escorbut) a proposta de Norman Haworth i A. Szent-Györgyi en un dels articles més curts mai publicats.

1933   En la cerca d’altres fonts naturals d’àcid ascòrbic, Szent-Györgyi investiga el paprika vermell fresc, de conreu abundant a la seva Hongria natal, que, casualment, és particularment ric en vitamina C i no conté sucres que dificultin la seva separació i aïllament (com passa amb el suc de llimona i taronja). En una setmana obté 1 kg de cristalls d’àcid ascòrbic pur, una quantitat suficient per demostrar que aquest àcid és equivalent a la vitamina C.

1934   T. Reichstein i A. Grussner, de l’Escola Politècnica Federal de Zuric, sintetitzen l’àcid l-ascòrbic. Hoffmann-La Roche adquireix la patent del procés de síntesi i produeix la vitamina C a escala industrial, fet que repercuteix en l’abaratiment del preu. Els primers productes comercials de vitamina C són: Redoxon, de Hoffmann-La Roche, i Cebión, de Merck.

1964   Hovslef determina l’estructura cristal·lina de l’àcid l-ascòrbic per difracció de raigs X.