Fons personals

L’octubre de 2021, Eduard i Pilar Amouroux, van cedir al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República dos petits quaderns, manuscrits i en català, que el seu pare, Eduard Amouroux i Xucla, va anar escrivint entre el 13 d’octubre de 1938 i el 24 de febrer de 1941 i que va titular Diaris íntims. El seu fill Eduard Amouroux n’ha fet la transcripció.

Eduard Amouroux i Xucla (4 gener 1909 – 21 novembre 1972), fill d’Ernest Amouroux (mort a Filipines) i de Pilar Xucla, va ser mobilitzat el 1937 i es va incorporar al Centre de Reclutament, Instrucció i Mobilització (CRIM) fins al final de la Guerra Civil espanyola. Atès els seus amplis coneixements de francès i anglès va exercir de traductor amb persones vingudes a ajudar la República, especialment d’Anglaterra. L’amistat amb moltes d’elles va continuar després de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, que seguia a través d’algunes publicacions en llengua anglesa que arribaven de tant en tant a les llibreries de Barcelona. Tenia amics arreu del mon. El 1941 es va casar amb Carmen Alemany i van tenir 3 fills: la M. Pilar (1944), l’Eduard (1947) i el Jaume (1950, traspassat abans de fer un any de leucèmia). Treballava a les Joieries Bagués i l’any 1954 va fer un viatge per feina a Estats Units, on va visitar Nova York i Washington. Va ser dels primers socis d’Òmnium Cultural.

Eduard Amouroux comença el seu diari el 18 d’octubre de 1938 dient: Començo aquestes ratlles fent un vertader esforç i sense la convicció de continuar-les… En general , en obrir un “Diari íntim” es comença amb certa emoció i amb el convenciment que la vida ens oferirà coses prou interessants per a ésser narrades. No és pas aquesta la meva esperança, mai en la meva vida havia estat tan mancat d’il·lusions com avui… Explica que els seus dies són monòtons, es lleva a les set del matí i agafa el metro per anar cap al CRIM núm. 16 on passa la vida des que el van mobilitzar. Dina al Mapama, un menjador tipus B que per cinc pessetes fas veure que menges (un plat de cigrons i un xic de carn amb mongetes). Després a sopar a casa i a esperar l’hora del llit… on podrem donar-nos per ben feliços si la podem passar sencera dormint. Quantes nits he hagut de llevar-me fins a cinc vegades pels maleïts avions. Al llarg dels dies va narrant multitud d’emocions, anècdotes i vivències col·lectives, laborals i personals.

El fons personal Eduard Amouroux i Xucla s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Els investigadors ja el poden consultar a través de l’inventari  incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca  i també del Cercabib del CRAI de la UB.

El Fons personal Alfred Pérez-Bastardas fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República el juny de 2021 i conté documentació relacionada amb les monografies publicades per aquest historiador titulades Els cartells de la “Frase Quincenal” : feixisme, totalitarisme, capdillatge i autarquia en la propaganda de Fet y de las JONS i La Colla Cargol (1952-1961). Cronològicament comprèn els anys del primer franquisme i ocupa 0’10 metres lineals.

La Frase quincenal. Al llarg de la dècada dels anys quaranta el departament de Propaganda de la Falange a Barcelona va editar La Frase quincenal (1940-1951), uns cartells de la mida d’un foli, il·lustrats amb  simbologia franquista (escut, imatge de Franco, etc.) i que reproduïen una consigna extreta de discursos de personalitats destacades de la Falange i del règim (Franco, José Antonio Primo de Rivera, José Luis de Arrese, comte de Jordana, Martín Artajo, etc.). Els cartells, prèvia subscripció, havien de penjar-se a comerços, fàbriques i empreses amb la voluntat d’arribar a la població i amb l’objectiu de ser clarament alliçonadors. Es van publicar cada 15 dies entre 1940 i 1951 però no es coneixen tots.

La documentació del fons relacionada amb aquests cartells de la Falange consta dels materials d’estudi emprats per Alfred Pérez-Bastardas per a la publicació del seu llibre Els Cartells de la “Frase Quincenal” i de 187 cartells originals dels anys 1942-1951, procedents de l’Arxiu Albert Bastardas de Vilassar de Dalt.

La Colla Cargol, com diu Alfred Pérez-Bastardas, “va ser un intent prou reeixit per cultivar i realitzar activitats de la pròpia família Bastardas-Parera i mantenir una unitat lligada a l’esbarjo i a la cultura, en el context d’un franquisme que en aquell moment era encara dictatorialment repressiu”.  La Colla Cargol, va viure de 1952 fins a 1961 i va editar 54 números de la revista infantil El Cargolí, una publicació clandestina, familiar, catalana, manuscrita i il·lustrada.  El tiratge era de set exemplars originals, fets a mà, produïts pels set germans Bastardas Parera i destinats als seus fills. Continuen existint els set originals i un determinat nombre de duplicats relligats. L’any 2007 Alfred Pérez-Bastardas els va publicar íntegrament dins l’obra La “Colla Cargol” (1952-1961).

La documentació del fons relacionada amb la Colla del Cargol conté material divers relacionat amb aquest cercle familiar i la publicació de la revista infantil El Cargolí.

El Fons Personal Alfred Pérez-Bastardas s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals de l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Tan aviat com estigui catalogat amb el nou sistema de gestió de Biblioteques, el posarem a disposició dels investigadors perquè el puguin consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona i també al catàleg del CRAI.

El fons personal de la família Nolla Paniello fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona per Montserrat Nolla Paniello el passat mes de març de 2021.

El fons conté documentació dels següents membres de la família:

1. Josep Nolla Piqué (Riudecanyes, 6 novembre del 1925 – Barcelona, 10 de juliol del 2020) i Pilar Paniello Chárlez (Lleida, 3 octubre 1910 – Barcelona, 24 gener  1988). 
2. Isidre Nolla Guillemat (Riudecanyes, mor el 28 octubre 1945) i Joaquima Piqué Rofes (Guiamets, mor el 14 agost 1964).
3. José Paniello Torres (Estiche de Cinca, 1868 – La Nou de Gaià, 27 gener 1944) i Joaquima Charlez Cardona (Estiche de Cinca, 1868  – Riudecanyes, 24 gener 1947).

El fons abasta cronològicament des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, ocupa 0’20 metres lineals i consta fonamentalment de rebuts, factures i documentació pública (notarial, judicial, municipal, etc.) relacionada amb les activitats laborals, privades i comercials dels diversos membres i generacions de la família Nolla Paniello. Destaca el material de la companyia Caminos de Hierro del Norte de España on va treballar com a maquinista José Paniello Torres així com els quaderns escolars de Josep Nolla Piqué del període de la Segona República espanyola, quan estudiava a l’Escola Nacional de Riudecanyes.

La donació consta també de diversos materials col·leccionats per Josep Nolla Piqué (banderins, segells, postals i monedes) i per Montserrat Nolla Paniello (calendaris de butxaca i punts de llibre) que anirem incorporant a les col·leccions corresponents del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

El Fons Personal de la família Nolla Paniello s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals de l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Quan estigui catalogat amb el nou sistema de gestió de Biblioteques, el posarem a disposició dels investigadors perquè el puguin consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona i també al catàleg del CRAI.

El 22 de juliol de 2021 ha fet cent anys de l’anomenat desastre d’Annual, batalla que es va produir durant la Guerra del Rif (1920-1926) entre les tropes colonials espanyoles i les tropes irregulars del líder Abd el-Krim i on van morir més de 8000 soldats espanyols.

Coincidint amb aquest aniversari, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre a finals de maig d’aquest any de mans de Juan Isaac Monzo, una col·lecció de fotografies del seu pare, Herminio Monzo Hernández, la majoria de les quals estan relacionades amb la seva participació en la Guerra del Rif entre els anys 1921 i 1923. El fons conté també algunes fotografies del període de la Guerra Civil espanyola. En elles hi surt José Monzo, germà d’Herminio Monzo, al front com a membre de la Guàrdia d’Assalt de la Segona República espanyola.

Herminio Monzo Hernández va néixer el 28 de desembre de 1899 a Montixelvo (comarca de la Vall d’Albaida del País Valencià). Fill gran d’una família de 9 germans, amb 9 anys va marxar a Barcelona amb el seu pare per guanyar-se la vida. Van marxar en vaixell des de València i a Barcelona es van instal·lar al barri de Correus. Sembla que Herminio va treballar en una fàbrica de rajoles modernistes.

Segons la seva cartilla militar va ingressar al Regiment de Pontoners de l’exèrcit com a recluta de quota el 3 de febrer de 1921. A l’agost va esdevenir soldat i es va incorporar al Regiment de Vergara 57 destinat a l’Àfrica. Tot i que no va participar en la batalla coneguda com a desastre d’Annual (22 juliol – 9 agost 1921), el seu regiment fou enviat de manera urgent com a reforç a Al Aaroui (Monte Arruit) i a la muntanya de Gurugú. Allà, sembla que van excavar una gran fossa en forma de creu per enterrar-hi les restes dels soldats morts a Annual. Més tard, durant una missió d’avituallament, va ser ferit de bala i se li va concedir la Medalla de Sufrimientos por la Patria. Es va llicenciar el 29 d’octubre de 1923.

Per la informació proporcionada pel seu fill Juan Isaac Monzo, sabem que l'any 1929 va treballar a l’Exposició Internacional de Barcelona com a policia de fira i el 1934 va ingressar a la Guàrdia d’Assalt de la Segona República espanyola aconsellat pel seu germà José que ja era membre d’aquest cos policial. En començar la Guerra Civil el juliol de 1936, com que tenia 36 anys no va ser destinat al front sinó que es va quedar a Barcelona, on va viure els bombardejos i els fets de maig. En acabar la Guerra Civil es va exiliar i va ser internat al Camp de concentració d’Argelers. No sabem quant de temps va estar en aquest camp, però, confiat què seria amnistiat, un dia va decidir creuar la frontera i va ser detingut, empresonat i depurat per roig.

Un cop alliberat va tornar a treballar a la fàbrica de rajoles. Més tard, gràcies a un antic company de la Guàrdia d’Assalt que era de la policia armada, va poder ingressar en aquest cos. Va ser destinat a una Companyia del carrer Conde del Asalto, en ple “barri xino”, on va treballar fins a la seva jubilació com a policia el 1955.

Després va fer de conserge a les Galeries Manila de la Rambla de Barcelona situades a l’antic Hotel Manila. En jubilar-se definitivament va poder cobrar dues pensions que li van permetre anar a passar els estius al seu poble natal, Montixelvo. Va morir el 26 de novembre de 1987 a l’Hospital del Mar de Barcelona.

El Fons Personal Herminio Monzo ocupa 0’10 metres lineals, està digitalitzat i s’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals de l’arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Tan aviat com s’apliqui el nou sistema de gestió de Biblioteques ALMA, el posarem a disposició dels investigadors perquè el puguin consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona i també al catàleg del CRAI.

A finals de l’any 2020,  el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de Toni Mañané i Osorio documents de diverses associacions, organitzacions i entitats polítiques, sindicals, socials i culturals, reunits per aquest periodista i activista cultural durant els anys setanta i vuitanta.

La documentació consta fonamentalment de fulls volants i documents interns que s’han classificat per organització o tema. El material recopilat per Toni Mañané il·lustra la multitud d’organitzacions d’extrema esquerra que existien en aquells anys i les escissions, fusions i dissolucions que van protagonitzar, la força del moviment de l’esquerra independentista al conjunt dels Països Catalans, la importància del moviment sindical, sobretot llibertari, basat en les assemblees obreres i contrari als Pactes de la Moncloa, signats finalment pels sindicats CCOO i UGT i la repressió i persecució patides per totes aquestes organitzacions durant la Transició política espanyola.

D’entre el material del fons destaca també: la propaganda produïda pels partits polítics, coalicions i agrupacions d’electors per a les campanyes electorals del referèndum sobre la reforma política (1976), el referèndum constitucional (1978) i les eleccions generals del 1979; els processos judicials derivats del “Cas Scala” o el “Cas ERAT” i la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua.

El fons personal Toni Mañané ocupa 0’80 metres lineals i cronològicament comprèn els últims anys del franquisme (1973-1975), el període de la Transició política espanyola (1976-1980) i fins a mitjans dels anys vuitanta. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al Cercabib.

La donació consta també de monografies i publicacions periòdiques que s’han incorporat al catàleg del CRAI de la Universitat de Barcelona i d’adhesius i cartells que han passat a formar part de les col·leccions especials del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació ha inventariat el Fons del Segon Congrés Català de la Cuina. Aquest nou fons s’afegeix als fons d’arxiu personals i institucionals del CRAI.

La documentació va ser donada per la Fundació Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica (FICCG), al CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació Campus Torribera, que ha elaborat la classificació i l’inventari del fons amb la col·laboració del Dr. Màrius Rubiralta, director executiu del 3r Congrés Català de la Cuina 2018-19, i de la Unitat de Procés Tècnic del CRAI.

El fons està format per la documentació generada en el Segon Congrés Català de Cuina 1994-1995, que es va celebrar entre el maig de 1994 i el febrer de 1995 amb l’objectiu de promoure una plataforma de debat permanent al voltant de la cuina catalana i actuar com a promotor dels valors de la nostra cuina dins i fora del país. El congrés es va dividir en dos àmbits, l’acadèmic i el social, i es va vertebrar a través de quatre paisatges: la muntanya, el secà, l’horta i la marina.

Entre els arxius destacats hi figuren els documents de l’acte inaugural celebrat el 6 de maig de 1994 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, que va comptar amb les intervencions del xef Santi Santamaria i de l’expert en alimentació Rudolf Grewe. També en destaquen el material d’organització, difusió i comunicació del congrés, les conferències inaugurals, les ponències de les jornades acadèmiques i les conclusions, així com les fitxes de productes i receptes i les activitats relacionades amb el congrés.

El fons també conté la documentació de la Càtedra “Sent Soví” d’Alimentació i Cuina Mediterrània (1997-2007) que va néixer com a continuïtat del Segon Congrés Català de Cuina amb l’objectiu que l’alimentació fos estesa com un fet cultural totalitzador cabdal en la història de la humanitat. Conté principalment la documentació relacionada amb la constitució de la Càtedra i dels organismes d’investigació de la Càtedra OPCA (Observatori Permanent dels Comportaments Alimentaris (OPCA) i GEA (Grup d’Estudis Alimentaris), a més de les ponències de jornades i cursos d’extensió universitària i de documentació del projecte Cuina Catalana-Dieta Mediterrània i els Premis “Sent Soví” de literatura gastronòmica i “Juan Mari Arzak”, dedicats als mitjans de comunicació.

El fons es pot consultar al CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació Campus Torribera i l’inventari al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

L'Octubre del 2020, el CRAI Biblioteca de Física i Química va rebre la documentació del fons personal del químic Torquat Notó i Cañisà (1919-2013). Aquesta donació inclou llibres, separates, revistes i documentació d'arxiu que ha estat inventariada i publicada al Diposit Digital de la UB.

El fons personal es compon de documents diversos (principalment material bibliogràfic, llibretes amb apunts recollits durant la seva etapa d’estudiant de física). Destaca la documentació generada per la seva activitat d’estudiant i acadèmica; fitxes de bibliogràfiques amb comentaris d’articles d’investigació sobre química (més de 100); articles de revista publicats durant la segona meitat del s. XX i especialitzats en diversos aspectes de la Química, apunts sobre l’organització d’un laboratori i el seu instrumental, informes sobre energia nuclear i els derivats dels seus estudis sobre la innovadora forma de donar color a fibres sintètiques, així com documentació diversa de la seva etapa com a degà del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya.

El procés de gestió de l’arxiu es realitzà en tres etapes. En la primera, es van descriure i catalogar les obres de la biblioteca personal de Notó i Cañisà per incloure-les al fons del CRAI Biblioteca de Física i Química. En la segona, es va fer el tractament documental de l'arxiu de 1942 a 2007, que inclou documents generats en la seva etapa universitària (1942-1948); professional, com a químic, a La Seda de Barcelona (1948-1981); i com a responsable màxim del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya (1974-1976). Finalment, en la tercera etapa, es va publicar l’Inventari del fons personal de Torquat Notó (1919-2013) al Dipòsit Digital de la UB.

El fons d’arxiu consta de 42 unitats documentals distribuïdes en 5 unitats d’instal·lació (capses transfer) dipositades al Dipòsit del CRAI Biblioteca de Física i Química per a la consulta. La major part de la documentació que va elaborar durant la seva trajectòria professional a La Seda de Barcelona està dipositada al fons La Seda de Barcelona, 1925-1978 dels Fons comercials i empreses de l’Arxiu Municipal de El Prat de Llobregat.

Trobareu més informació al Blog del CRAI Biblioteca de Física i Química.

Podeu consultar també l'enllaç al Cercabib.

El Dr. Jordi Gussinyer i Alfonso (Banyoles, 1929-2018) fou un reputat arquitecte, arqueòleg i antropòleg especialitzat en l’estudi de cultures precolombines mesoamericanes com la mexica o la maia.

Després de la guerra civil, al 1939, el pare, el Dr. Joan Gussinyer i Mas, decideix exiliar-se a França i després a Mèxic juntament amb el seu segon fill, Josep M Gussinyer i Alfonso. Temps més tard, cap al 1947, tota la família es reuneix de nou a Mèxic on Jordi Gussinyer estudià arquitectura i arqueologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i a la Escuela Nacional de Antropología e Historia (ENAH). Ja com arqueòleg el període 1967-1972 va ser especialment productiu ja que va participar en projectes arqueològics a la ciutat de Mèxic en el marc de les obres de construcció del Metro i en la coordinació del Projecte de la Presa de la Angostura (Chiapas). Posteriorment  va ser director del Centre INAH a Chiapas fins el seu retorn a Barcelona L’any 1978, on finalment es va incorporar a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona com a professor titular d’història d’Amèrica fins a al seva jubilació en 1999.

Durant la seva activitat com a investigador es va centrar en l’estudi de les cultures mesoamericanes i l’arquitectura religiosa tant indígena com colonial i va publicar en revistes acadèmiques d’estudis americanistes com el Boletín Americanista (editat per la Universitat de Barcelona) o la revista Estudios de Cultura Maya (publicada pel Centre d’Estudis Maies de la UNAM), a més de la publicació del llibre Los Aztecas, un pueblo de guerreros (Universitat de Barcelona, 1984).  

Va ser voluntat del Dr. Gussinyer deixar la seva biblioteca personal a la Universitat de Barcelona. En els darrers mesos, el professorat de la Secció d’Història Antiga i Història d'Amèrica i Àfrica, del departament d’Història i Arqueologia, ha estat seleccionant la important col·lecció, dedicada sobretot a l'arqueologia d'Amèrica i la historia colonial americana amb èmfasis en Mèxic i Guatemala. Són més de 1.700 documents, que el CRAI Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història ha rebut i que està actualment incorporant al seu fons.

Prop de la meitat del donatiu ja està consultable al CercaBib, on també trobareu totes les obres de Jordi Gussinyer com a autor.

El fons personal de Vicenç Guarner fou cedit per la seva família al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona l’any 1987.

L’any 2001, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre, també de la família, un recull de documents personals elaborat pel mateix Vicenç Guarner i, a finals del 2020, Enrique Guarner, fill de Vicenç Guarner, va fer  una nova donació de material del seu pare, des de Mèxic, a través de l’investigador Albert Pons. És d’aquesta nova aportació que volem parlar-vos ara.

A grans trets, aquest material consta de:

• La guerra secreta del espionaje: un manuscrit inèdit de més de 200 pàgines (hi falta un capítol sencer que potser el mateix Guarner va eliminar). Segons Albert Pons l’escrit original podria ser dels anys 1950-1960, però en no publicar-lo potser hi va estar treballant fins als anys 1970. El manuscrit va acompanyat d’una carta de Vicenç Guarner a Frederic Escofet, datada el 18 de juliol de 1971, on Guarner li explica que està a punt d’acabar aquest llibre inèdit
• Cataluña y la Guerra 1936-1939: un manuscrit  d’unes 20 pàgines que és l’original del text publicat al Libro Blanco de Catalunya editat a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya l’any 1956. El manuscrit inclou els plànols originals fets per Vicenç Guarner. La versió en català d’aquest escrit, que es titulava Catalunya a la guerra d’Espanya, va rebre el Premi President Companys dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el setembre de 1957
• Mapes originals del llibre El Sáhara y el sur marroquí espanyoles:  mapes publicats en un opusclet a banda d’aquest llibre de l’any 1931 escrit pels germans Vicenç i José Guarner

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República custodia també la documentació que Vicenç Guarner va cedir a la Fundació Figueras. Podeu consultar els inventaris FP Guarner i F-FP Guarner al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI, al Cercabib.

Vegeu una petita biografia de Vicenç Guarner:

Vicenç Guarner i Vivancos (Maó, Menorca, 1893 – Mèxic, 1981) fou un militar menorquí. Va obtenir els graus de tinent el 1911 i de capità el 1917. Entre el 1918 i el 1925 va participar en la guerra del Marroc. Proclamada la Segona República espanyola, es va establir a Catalunya.

El 1935 fou nomenat cap superior dels serveis d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i va reorganitzar les forces de seguretat, d’assalt i de policia. Durant l’alçament militar del 1936 va restar fidel a la República i va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l’agost del 1936, es va ocupar d’organitzar columnes per al front, d’establir indústries de guerra, escoles d’oficials i fortificacions. El 1937 el nomenaren cap del front d’Aragó i va participar en nombroses accions a Belchite i Codo. Després fou cap d’estat major de l’Exèrcit de l’Est i va lluitar als fronts de Còrdova i Extremadura. El 1938 el nomenaren director de l’Escola Popular d’Estat Major i agregat militar a la Legació d’Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol.

Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. Aleshores s’exilià a Mèxic, on es nacionalitzà mexicà i s’incorporà a l’exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l’ambaixada de la Segona República Espanyola entre 1945 i 1949. És autor de diversos llibres i articles.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut de Javier Guerrero Galliza documentació del seu avi, Arturo Guerrero Ruiz  (1890? – Barcelona, 1956), Guàrdia Civil fidel a la Segona República espanyola, que en acabar la Guerra Civil va ser empresonat i condemnat a 15 anys de presó.

Segons ens explica Javier Guerrero, el seu avi, republicà i maçó, era militar professional, havia lluitat a l’Àfrica i el 18 de juliol de 1936  com a capità de la Guàrdia Civil destinat a Barcelona, on vivia amb la seva dona i el seu fill, va passar a formar part de la Guardia Nacional Republicana a les ordres de la Conselleria de Governació dirigida per Josep Tarradellas.

En perdre la guerra no va voler fugir, tenia la consciència tranquil·la ja que havia estat fidel a la legalitat republicana. En paraules del seu net, va esperar a casa a què l’anessin a buscar i deia: “si vienen los falangistas, me fusilarán, si vienen los militares me detendrán…”. Hi van anar els militars, el van detenir i va ingressar primer a la presó Model i més tard al castell de Montjuïc. L’any 1949, en va sortir malalt, sense professió ni dret a pensió. Va morir l’any 1956 sense conèixer els seus nets ni veure la mort de Franco. Javier Guerrero ens va explicar que a casa seva no es parlava de la Guerra Civil: Quiero explicar, para que se entienda cómo fueron aquellos días, una historia familiar: mi abuelo tenía un primo hermano, Miguel Guerrero García, aviador, héroe de guerra, miembro de la escuadrilla de García-Morato, llegó a ser teniente general de aviación y después vicepresidente de Iberia. Cuando juzgaron a mi abuelo no movió ni un dedo por él. Un día sonó el teléfono, era él, venía a Barcelona y nos quería ver, mi padre no quería, pero mi madre dijo que sí, que nos “convenía”. De la conversación no recuerdo nada, pero la cara de mi padre no la olvidaré nunca, era como si hubiera vuelto a perder la guerra.

La col·lecció personal d’Arturo Guerrero Ruiz conté documentació relacionada amb la seva carrera militar, signada per Alfons XIII -estudiant de l’Acadèmia d’infanteria (1919), Ordre de Mèrit Militar, pels seus serveis a la zona de Melillaexpedient  (1943)- i papers personals relacionats amb el seu empresonament –sentència a 15 anys de reclusió menor del Consejo Supremo de Justicia Militar (1939), autoritzacions a nom de diversos familiars per entrar al Castell de Montjuïc (1946-1947) a visitar-lo, certificat conforme el Jefe del Estado ha desestimat la sol·licitud de commutació de la pena de 6 anys i un dia de presó major feta per Arturo Guerrero Ruiz (1949).

El fons documental d’Arturo Guerrero Ruiz s’ha incorporat a la Sèrie 'Fons Personals Diversos' i ja es troba a disposició dels investigadors. Es pot consultar a través de l’inventari que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de la nostra biblioteca i també al Cercabib.

Tengo la convicción que estos documentos no pueden estar en mejor sitio que en el Pavelló de la República, hoy los he donado y me siento aliviado y emocionado, espero que mis muertos hoy puedan descansar mejor (Javier Guerrero).

Moltes gràcies a tu Javier!!!