13 de juny de 2022

L’Esbart Verdaguer, el fons del qual fou cedit al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República la tardor del 2021 per Albert Roqué, fou una entitat artística fundada el 1945 per Josep Benet i Morell (Cervera 14 d’abril de 1920 – Sant Cugat del Vallès març de 2008) i Manuel Cubeles i Solé (Barcelona, 25 de desembre del 1920 – La Garriga, 19 de desembre del 2017) dedicada a la recuperació i difusió de la dansa i les tradicions folklòriques de Catalunya, i els Països Catalans en general, mitjançant l’espectacle. Com que no es podia cantar ni escriure en català, es va ballar en català.

Començà amb el nom Institució Folklòrica Verdaguer l’any 1945 a Barcelona, per a convertir-se en Esbart Verdaguer el 1947, any en què fou registrat com a entitat pública. El 18 d’abril de 1948 es feu la presentació oficial al Palau de la Música Catalana. Des de la seva arrancada l’any 1947, l’Esbart Verdaguer es va saber envoltar de personalitats vinculades al mon de la dansa, el teatre, l’art, la música i la política. Catalunya vivia moments de repressió on les activitats de cultura catalana estaven censurades i les entitats que en podien fer havien d’estar totalment controlades pel règim franquista. Moltes manifestacions públiques com ballades de sardanes, ballets, etc. acabaven amb persecucions pels carrers per part de la policia a cavall i a cop de porra.
 

El Fons Esbart Verdaguer consta fonamentalment de correspondència generada i rebuda per aquesta entitat artística entre els anys 1949 i 1967. Tot i que el nivell de descripció no és la unitat documental, la correspondència està classificada en dos grans  apartats:

1. En funció de qui la rebia o enviava:
   • correspondència personal amb personalitats de la cultura, l’art i la música, intel·lectuals, polítics, mecenes, etc., com per exemple Manuel Blasi, Ferran Valls i Taverner, Josep Vallverdú i Falcó, Aureli M. Escarré (Abad de Montserrat) i un llarg etcètera.
   • amb entitats diverses: corals, esbarts, orfeons, teatres, mitjans de comunicació, parròquies, sales de concerts, editorials. i un llarg etcètera. Per citar-ne alguna: Agrupación Cultural Folklórica de Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya, Gran Teatre del Liceu, Palau de la Música, Orfeó Català, Obra del Ballet Popular, Ràdio Barcelona o La Vanguàrdia.
   • amb institucions: ajuntaments, governs civils, església, o capitanies generals. Aquesta correspondència sempre està relacionada amb les autoritzacions oficials que havia de sol·licitar l’Esbart Verdaguer per a realitzar les seves actuacions arreu del país.
2. Entre els diversos components de l’Esbart (correspondència interna):
   • membres dels òrgans de direcció, administratius i de gestió: presidència, regidoria, junta directiva, etc.
   • socis: comunicats, altes i baixes, reclamacions de quotes, nomenaments, etc.
   • dansaires: convocatòries, altes i baixes, sol·licituds de permisos per absentar-se d’alguna actuació, etc.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                            El fons consta també de documentació interna de l’Esbart (formularis de sol·licitud d’ingrés, actes de reunions, convocatòries diverses, memòries d’activitats, documentació economicofinancera, etc.), programes de mà (manuscrits i impresos), fulls volants relatius a l’Esbart o a altres entitats folklòriques, làmines originals d’Alexandre Cirici i Pellicer i de Jaume Picas i Guiu, retalls de premsa i textos sobre folklore.

El fons Esbart Verdaguer abasta cronològicament des de l’any 1948 fins al 1967 i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, que trobareu al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, a la pàgina web de l’arxiu de la nostra biblioteca i també al catàleg del CRAI.

La Biblioteca de Catalunya conserva un fons Esbart Verdaguer, donatiu del 2008 de la família Robert de Lanuza.

El CRAI de la Universitat de Barcelona posa a l'abast dels investigadors i de tota la societat una nova versió digital del Fons Grewe d’alimentació i gastronomia.

Aquest projecte de millora ha permès perfeccionar la qualitat de les imatges facilitant la consulta en línia i contribuint a la seva conservació permanent. S’ha aprofitat el canvi per crear una col·lecció digital específica per a aquest fons a la Biblioteca Patrimonial Digital (BiPaDi), unificant el llegat Grewe que inicialment havia quedat dividit entre el fons antic conservat a la Memòria Digital de Catalunya (MDC) i el fons especialitzat en gastronomia i estudis de l’alimentació, al BiPaDi. A més a més, aquesta reorganització documental ha permès revisar i alleugerir el contingut de la col·lecció “Gastronomia i cuina” simplificant la tasca d’identificació de les obres.

Potser cal fer també un breu resum històric d'aquest fons per als que encara no el coneixen. Rudolf Grewe va ser un distingit expert en gastronomia i estudis de l'alimentació, autor de l'edició del Llibre de Sent Soví per a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”. L'any 1997, la Universitat de Barcelona va rebre en donació gran part de la seva biblioteca personal formada per més de 100 libres antics, del segle XVI fins al 1820, conservats al CRAI Biblioteca de Fons Antic i més de 700 llibres moderns conservats al CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l'Alimentació - Campus Torribera.

Al llarg d'aquests 25 anys el Fons ha viscut molts successos, ha estat catalogat, restaurat, prestat, digitalitzat i difós. També s'ha anat adaptant a noves eines d'accés i a millorades tècniques de difusió i de preservació. Aquest darrer canvi n'és un clar exemple i segurament no serà l’últim. Són incomptables els detalls tècnics i descriptius que s’han hagut de tenir en compte, però ha valgut la pena l'esforç davant del resultat obtingut.

Aquest any el Día das Letras Galegas s’ha dedicat al poeta i advocat Florencio Delgado Gurriarán. El mes de maig vam realitzar una exposició virtual que fa un recorregut per la seva vida i obra, i del 13 de juny al 29 de juliol de 2022 podreu gaudir d’una exposició física al CRAI Biblioteca de Lletres dedicada a la seva persona i a la d’altres intel·lectuals gallecs que van viure a l’exili.

Florencio Delgado Gurriarán (Córgomo de Valdeorras, 1903 – Fair Oaks, California, EUA, 1987) és una figura per la qual passa gran part de la història del galleguisme del segle XX. Va estar present a la fundació del Partido Galeguista i es va aproximar al Seminario de Estudos Galegos, al voltant del qual es va conformar el grup Nós (Castelao, Otero Pedrayo, Vicente Risco…).

Del període de la Guerra Civil coneixem els seus primers poemes amb un to combatiu, publicats a Nueva Galicia, al moment que participava del conflicte pel bàndol republicà. Va poder fugir el 1939 cap a Mèxic, on va instal·lar-se i convertir-se en una de les figures més importants de l’exili gallec. Allà va fundar, amb Luís Soto i Carlos Velo, la revista Vieiros (1959-1968), al si del Padroado da Cultura Galega de México del que també participar en la seva fundació, així com altres (A nosa xente, Ateneo de Galicia) als quals va participar activament, com al programa de ràdio Hora de Galicia. Va ser assidu col·laborador a publicacions gallegues a l’exili.

La seva obra poètica comença abans del malson del feixisme amb Bebedeira (1934), on s’obre l’univers poètic de Florencio Delgado Gurriarán, molt arrelat a la seva terra de Valdeorras i la vivència bàquica de la seva comunitat. Però no serà fins a l’any 1963 quan torni a publicar, sota el títol de Galicia infinda un recull de poemes que uneixen la seva terra natal amb Mèxic, explorant la nostàlgia de la pàtria, sense fugir del to de denúncia social, continuant amb Cantarena (1981) i O soño do guieiro (1986), que fa un repàs per la seva trajectòria vital, amb poemes compromesos amb la cultura i la llengua gallegues.

No us la perdeu!