L’obertura a interpretacions i reinterpretacions de l’obra de Shakespeare propiciada pels paradigmes teòrics que el 1980 van transformar la nostra aproximació a l’obra del bard (vegeu l’apartat “Altres Shakespeares, o Shakespeare en plural” d’aquesta mateixa exposició), ha contribuït també a generar incomptables versions contemporànies i reescriptures del corpus shakespearià, tant per a l’escena com en altres camps de la literatura.

   Amb el sorgiment dels moviments d’alliberació feminista i homosexual i de lluita pels drets civils als països occidentals, a partir de la dècada dels setanta aspectes com ara la igualtat entre homes i dones o entre races, el qüestionament d’unes identitats de gènere massa estrictes i repressives, la possibilitat de viure o construir identitats sexuals alternatives a les hegemòniques i, en definitiva, la resistència a les estructures de poder patriarcals, heteronormatives

   “Shakespeare és l’escriptor més traduït al català i l’autor estranger a qui s’han dedicat més pàgines de comentaris” (Pujol, “La recepció crítica de Shakespeare” 277). Pujol evidenciava així la fascinació que Catalunya ha sentit, i encara conrea, pel dramaturg anglès.

   A l’època de Shakespeare hi havia dos tipus de companyies teatrals: companyies d’homes i infantils. Les dones no van poder pujar a un escenari fins al segle XVII, amb la restauració de la monarquia el 1660 després de les guerres civils i el règim purità sota la regència d’Oliver Cromwell (quan es van tancar els teatres). Així doncs, durant l’època isabelina els papers femenins els interpretaven nens.