Pavelló de la República
Biblioteca CRAI
Orgull 2024: Recuperant la memòria dels voluntaris internacionals LGTBIQ+ de la Guerra Civil espanyola
El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República participa en la commemoració de la Setmana de l'Orgull 2024, reivindicant figures de brigadistes internacionals amb diversitat sexual.
La discriminació contra les persones LGTBIQ+ (Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals, Queer i altres identitats de gènere i orientacions sexuals) és un problema persistent en moltes societats arreu del món. Històricament, aquesta discriminació s'ha manifestat de diverses maneres, incloent-hi la violència física i verbal, la marginació social, les barreres legals i les desigualtats econòmiques.
La lluita contra la discriminació LGTBIQ+ és una tasca complexa que requereix esforços concertats en l'àmbit legal, social i cultural. Només a través de la implementació de polítiques inclusives, l'educació i la sensibilització, i el suport comunitari, es podrà avançar cap a una societat més justa i equitativa per a tothom.
Durant la Guerra Civil espanyola les Brigades Internacionals van ser un exemple d'integració en molts aspectes. Formades per voluntaris vinguts d'arreu del món, van lluitar contra el feixisme amb uns ideals complexos i multifacètics, reflectint una barreja d'internacionalisme, solidaritat antifeixista, compromís amb la justícia social i també desig d'aventura.
Cas a part, van ser aquelles persones amb diversitat sexual les que han estat totalment oblidades o silenciades tot i tenir, en la majoria dels casos, una trajectòria vital molt compromesa. Són exemples de màxima discriminació i repressió.
Sovint les fonts d'informació no donen dades sobre l'orientació sexual dels voluntaris. És principalment a través de memòries o entrevistes que s'aconsegueix saber-ne més coses.
El portal SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals) ens ofereix la possibilitat de realitzar una cerca per diversitat sexual a través d'una de les taxonomies de brigadistes. El resultat ha estat un total de sis brigadistes que trobareu aquí:
Bill Aalto
Fou un dels centenars de nord-americans que van venir a lluitar a la Guerra Civil espanyola i que va formar part de l'anomenada Brigada Abraham Lincoln.
Provenia del Bronx, era un noi de classe obrera i tenia gairebé 22 anys quan va ser reclutat. Va morir l'any 1958 i la seva història es coneix en bona part pel manuscrit que un amic seu va fer arribar als arxius de la Brigada Lincoln i que porta per títol A hero of the left (un heroi d'esquerres). L'Abraham Lincoln Brigade Archives (ALBA) és una organització dedicada a promoure l'activisme social i la defensa dels drets humans. Treballen per preservar el llegat d'aquesta brigada com a inspiració per a les generacions presents i futures.
L'any 1940 Aalto i el seu amic Irving Goff, també brigadista i organitzador del Partit Comunista del sud dels Estats Units, feien una gira de propaganda per campus universitaris per parlar en favor de l'Espanya republicana. Durant aquesta gira Aalto li va dir que era homosexual. Aquesta confessió va fer que patís discriminació tant per part dels companys de l’Oficina de Serveis Estratègics (antecessora de la CIA) com de l’Associació de Veterans de la Brigada Lincoln de les que formava part.
Ser homosexual era tabú i es percebia com una debilitat.
Havia lluitat a la Guerra Civil per un projecte social progressista, per una nova vida allunyada de les convencions socials, però malgrat tot el tema de gènere i la sexualitat foren una frontera que li fou difícil de traspassar.
Juana Llamacero
Brigadista cubà que es feia dir Teresa i vestia com una dona, segons les investigacions de l'historiador Robert Llopis aparegudes a la revista The volunteer l'any 2022, el seu sexe va ser objecte de controvèrsia, era una dona hermafrodita.
Era una ciutadana americana nascuda a l'Havana, que l'any 1935 havia viatjat a Espanya per fer de ballarina. El cop d'estat militar contra el govern de la Segona República la va sorprendre a Toledo, juntament amb la seva parella, un jove gallec que va ser fet presoner pels militars revoltats.
Va aconseguir escapar en una fugida en què es va veure embolicada Teresa i per la qual va rebre un impacte de bala a l'engonal, per un tret d'un guàrdia feixista. La van traslladar a un hospital republicà a Madrid on va passar la seva convalescència i posteriorment es va presentar voluntària a les milícies i va combatre al front de Talavera de la Reina, al costat de la seva parella.
Teresa li va dir a la periodista nord-americana Lorna Lindsley que havia obtingut dues medalles, una per la ferida i una altra després de ser declarada inútil per a l'exèrcit. Va ser ascendida a tinent segons explica Lorna al llibre War is People editat l'any 1943 on narra les seves experiències personals a la Guerra Civil espanyola.
Se sap que va estar a Dénia durant la guerra, que era molt popular i no passava desapercebuda. El seu nom i cognoms presenten alteracions a la documentació militar on no apareix com a Teresa o Teresita sinó com a Juana Llamacero Tomás, Tomás Llamacero Juana, Tomás Llamacero i Tomás Juan Llamacero!
No se li va permetre seguir combatent amb l'exèrcit de la república per ser hermafrodita i tenir tuberculosi pulmonar.
La pista de la Juana/Teresa es perd en acabar la guerra. Es creu que va ser evacuada a França, però es desconeixen més dades.
George Montagne Nathan
Brigadista jueu, nascut a Londres l'any 1895, va participar en la Primera Guerra Mundial. Segons alguns testimonis i autors, durant els anys vint va formar part de la intel·ligència militar britànica a Irlanda i va participar en accions dels Black and Tans, els esquadrons de la mort britànics, contra els rebels irlandesos. Un cop a Espanya va arribar a ser Cap de l'Estat Major de la XV Brigada Internacional. Fou cèlebre pel seu coratge en el camp de batalla i pels seus dots comanament.
Va morir a la Batalla de Brunete l'any 1937.
David Gillis Kelly
Artista, i membre del Partit Comunista va formar part de la Brigada Lincoln. Va ser donat per desaparegut durant la retirada. En realitat va ser capturat a Gandesa l'any 1938 i empresonat al camp de concentració de San Pedro de Cardeña. Durant la Segona Guerra Mundial va servir a la marina dels Estats Units. En acabar la guerra va obrir una floristeria amb el seu company John George Mail.
John George Mail
Nascut l'any 1909 era jueu i membre del Partit Comunista. Vivia a Nova York i era agent d'artistes. Formà part de la Brigada Lincoln i lluità a la Batalla de Gandesa. Empresonat al camp de concentració de San Pedro de Cardeña, quan va marxar d'Espanya va servir a la marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Posteriorment, va obrir una floristeria amb el seu company el també veterà brigadista David Gillis Kelly.
David McKelvey White
Professor de literatura anglesa a Nova York i membre del Partit Comunista va venir a Espanya l'any 1937 per unir-se a la lluita contra els feixistes. Va lluitar a la Batalla de Brunete i abans de tornar al seu país va escriure un diari amb les seves experiències a la guerra.
Un cop als Estats Units va treballar per alliberar als companys nord-americans presoners a Espanya i també recaptava fons per a la República. El 1939 White es va convertir en pare d'acollida de llarga distància d'un orfe de la Guerra Civil espanyola, que li va enviar cartes i dibuixos.
El 1940, el Comitè Legislatiu Rapp-Coudert va interrogar White com a part de la seva investigació sobre les activitats comunistes al sistema escolar de l'estat de Nova York. Es va negar a declarar.
Va morir l'any 1945 amb 44 anys. Oficialment, la causa de la mort va ser un atac de cor, però en realitat es va suïcidar per les amenaces d'expulsió que va rebre, per part del Partit Comunista, a causa de la seva homosexualitat.
Les Brigades Internacionals ens recorden la importància de la solidaritat global enfront de l'opressió i la injustícia, i el valor de comprometre's amb causes que transcendeixen les fronteres nacionals. En un món que continua enfrontant-se a nombrosos reptes polítics, socials i econòmics, els ideals dels brigadistes haurien de continuar sent rellevants i inspiradors.
Sant Jordi durant la Segona República
Com se celebrava la festivitat del patró de Catalunya durant la Segona República? Voltem per les publicacions dels anys 1931-1936 per veure com la República es fa seu el dia de Sant Jordi. mentre llibres i roses continuaven essent els protagonistes.
 |
 |
 |
El 23 d’abril de 1931 es va celebrar la primera diada de Sant Jordi de la recentment proclamada Segona República.
Després de la dictadura de Primo de Rivera, el règim polític autoritari que s'instaurà a Espanya entre el 13 de setembre del 1923 i el 28 de gener del 1930 sota la direcció del general Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, l’entusiasme per aquest esdeveniment va fer sortir novament la gent al carrer.
Barcelona va viure un esclat d'alegria. Les cròniques de l'època ens expliquen alguns dels esdeveniments que van tenir lloc a la capital i com es va viure la festa.
 |
 |
 |
Les balconades de la ciutat aparegueren guarnides amb senyeres i banderes republicanes, i des de primera hora del matí es va concentrar una multitud de ciutadans a la plaça la República, l'actual plaça de Sant Jaume, on s’instal·laren venedores de flors i cintes de colors.
Pel carrer del Bisbe, els vianants transitaven en doble sentit, molts d'ells dirigint-se cap al Palau de la Generalitat, que va obrir les portes, seguint la tradició. El patí i l'escala principal estaven abarrotats de públic visitant.
A les 7 del matí van començar els actes amb una missa dedicada al patró de Catalunya i després es va besar la relíquia del Sant.
A les 11 del matí, la banda de la Casa de la Caritat de la ciutat va oferir un concert al Pati dels Tarongers, que va tocar la Marsellesa i va acabar amb "La santa espina".
Al punt del migdia va arribar a Palau el president Francesc Macià, la seva dona Eugènia Lamarca, la seva filla Maria, el seu gendre Antoni Peyrí Rocamora i els seus nets. El públic entusiasta cridava "visques" al president que va rebre una representació de dones catalanes, que l'obsequiaren amb un coixí de flors que representava la bandera catalana amb una cinta brodada, amb la inscripció “La dona catalana al president Macià”.
A la 1 del migdia molts socis i simpatitzants es van reunir a la seu del partit Unió Catalanista (1891-1936), al carrer de la Canuda, amb la intenció d’acompanyar la comitiva que havia de portar la seva bandera catalana fins al Palau. Aquesta bandera havia estat realitzada gràcies a una subscripció popular de dones catalanes promoguda per la poetessa, pianista i activista Agnès Armengol Altayó (Sabadell, 1852 – 1934) en la diada de Sant Jordi de 1900.
Després d’haver recaptat més de 6.000 pessetes, la bandera es va enllestir el maig de 1903 i es va exposar a la Sala Parés de Barcelona.
L’1 de juny fou entregada a la Unió Catalanista al monestir de Poblet.
Aquesta bandera, que era de domàs de seda, de quatre metres de llargada i dissenyada per l’artista Alexandre de Riquer, presenta una orla floral brodada amb l’escut de la Unió Catalanista, una inscripció que diu “any 1891” i un medalló central brodat amb la figura de Sant Jordi a cavall matant el drac. Els brodats anaren a càrrec de Serafina i Francesca Fabré, del treball d’argenteria se n’encarregà la casa barcelonina Masriera Germans, i de teixir el domàs, l’empresa sedera Hijos de Malvehy.
Val a dir que durant l’etapa franquista, la bandera fou lliurada al monestir de Montserrat, i des de 1982 està exposada al seu museu.
Aquests són els fets més destacables que van succeir el primer Sant Jordi republicà a la ciutat de Barcelona.
Si voleu veure imatges de totes aquestes celebracions i dels altres anys que va durar la República consulteu aquesta presentació.
Instantànies d'ultramar: el fons gràfic de la Casa d'Amèrica de Barcelona
Recull d'imatges del Fons Gràfic de la Casa d'Amèrica de Barcelona que pertanyen a l'arxiu del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
El fons de l’antiga Casa d’Amèrica de Barcelona és un referent ineludible per a qualsevol estudi sobre economia i relacions econòmiques entre Espanya i Amèrica des de finals del segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.
Aquesta institució es va fundar l’any 1911 sota l’impuls de destacats prohoms de la societat civil catalana de l’època. El seu propòsit va ser el d’establir relacions comercials entre Amèrica i Europa. Ja des dels seus inicis va desenvolupar una intensa activitat cultural.
El seu magnífic fons documental està format per uns 32.000 títols de monografies, 1.000 títols de publicacions periòdiques, unes 800 capses amb retalls de premsa i l'arxiu de la institució.
La col·lecció fou donada a la Fundació Figueras l'any 1982 i, juntament amb la resta de la biblioteca d’aquesta institució, va passar a formar part del fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República a partir de l’any 1994.
Avui, la totalitat del fons està catalogat en fitxers manuals i és consultable al CRAI Biblioteca d'Economia i Empresa - Recerca, on s’acabà redirigint donada la seva temàtica.
Tanmateix, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, custodia l’Arxiu Gràfic de la Casa d’Amèrica de Barcelona, un patrimoni fotogràfic únic de l’Amèrica de principis del segle XX i que us proposem descobrir en aquesta exposició virtual.
L'arxiu documental i bibliogràfic d'aquesta institució resulta essencial per abordar les relacions entre Espanya (especialment Catalunya) i Amèrica en un període crucial que va des de la pèrdua de les darreres colònies de Cuba i Puerto Rico, el 1898, fins a l'inici de la dictadura del general Franco en finalitzar la Guerra Civil.
Inventari del fons de 1.000 títols de publicacions editat el 1994 sota el títol Revistes del fons americà de la Biblioteca Josep M. Figueras.
Inventari del Fons d’arxiu de la Casa d'Amèrica de Barcelona.
L'any 2005 Catalunya recupera la tradició americanista que va tenir la Casa d'Amèrica de Barcelona a través de l'actual Casa Amèrica Catalunya, que pretén convertir-se en un pont de diàleg i col·laboració entre la societat iberoamericana i la catalana. Trobareu més informació sobre el tema a:
Casa Amèrica Catalunya a la Viquipèdia
Casa Amèrica Barcelona a la Viquipèdia
Dalla Corte, Gabriela. El Archivo documental del americanismo catalán: una historia centenaria para la Casa de América (1909-1968) [en línia]. Barcelona: Casa Amèrica Catalunya, 2013.
L’accés a aquesta informació es pot fer a través de la pàgina web de Patrimoni bibliogràfic i documental de la Universitat de Barcelona, apartat de col·leccions especials. Allà hi trobareu el Fons Casa d'Amèrica de Barcelona.
Us convidem a descobrir la riquesa d’aquest fons amb un petit tast de les imatges que custodiem al nostre arxiu!
Col·laborador: Jordi Chico Pérez
Sant Jordi a l'exili
Com es vivia la Diada de Sant Jordi a l'exili?
A través dels textos i fotografies extrets de la revista Germanor, editada durant els anys de l'exili català a Xile, presentem aquest recull d'articles i imatges sobre aquest dia tan significatiu pels catalans.
Exili
Durant la Guerra Civil, amb l’avenç de les forces del bàndol nacional, bona part de la població civil republicana va veure’s obligada a marxar a l’exili.
El govern republicà, instal·lat a València, va començar a organitzar serveis per facilitar l’èxode. El Servei d’Emigració dels Republicans Espanyols (SERE), creat el 1937; i la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE) foren institucions reguladores que van posar a disposició dels civils, vaixells dirigits a l’altra banda de l’Atlàntic.
Els principals destins llatinoamericans serien: Mèxic, Xile, República Dominicana i Veneçuela. Les places eren molt limitades, per tant, l’accés quedaria restringit a un grapat d’intel·lectuals, professionals i personalitats republicanes molt destacades.
En el cas xilè, només es va permetre l’arribada d’un vaixell, el ‘Winnipeg’, que portava un total de 2.200 refugiats, entre ells 423 catalans, alguns tan il·lustres com el poeta Joan Oliver (Pere Quart), el periodista Domènec Guansé, l'artista Roser Bru o el pintor Josep Balmes. La seva estada no va estar exempta de polèmica, per la seva marcada vinculació política i la crisi econòmica que patia el país en aquell moment.
Per saber-ne més, convidem a la lectura d’aquestes dues obres vinculades a l’exili català a Llatinoamèrica que es troben al nostre fons: Memòries d'un català de Xile: una història de l'exili del 39 i Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories.
I, en un caire més divulgatiu, aquest article de la revista Sàpiens il·lustra perfectament l’experiència de l’exili català: L'organització de l'exili català a Europa i Amèrica.
Recordem també que tenim una mostra bibliogràfica amb tot el material dels nostres fons sobre la temàtica.
Germanor
Malgrat les condicions de desarrelament de la població catalana exiliada, la seva activitat política i cultural a Xile no va deixar d’existir, construint sinergies amb aquelles associacions de catalans emigrats en el passat.
És el cas, precisament, de Joan Oliver i Domènec Guansé, directors de la revista Germanor: revista mensual catalana de la col·lectivitat catalana de Xile, publicació editada pel Centre Català de Santiago de Xile des de 1912.
Amb l’arribada de centenars d’exiliats, la revista, alhora que la presència cultural catalana a Xile, van rebre una embranzida que propiciaria el creixement en popularitat de Germanor.
Els seus continguts tenien com a objectiu fonamental mantenir informats i connectats a la seva terra als catalans exiliats.
Presentava seccions d’actualitat política, cultural, social i artística, alhora que fomentava un programa d’activitats pròpies amb la finalitat de preservar l’esperit de catalanitat a l’exterior.
Germanor seria una publicació de llarg recorregut. Es va seguir publicant fins a 1963.
Sant Jordi
Com no podia ser d’una altra manera, la Diada nacional de Catalunya, el 14 d’abril, dia en què es va proclamar la Segona República espanyola, i Sant Jordi eren les dates més celebrades de l’any.
Amb una presència aclaparadora en els números d’abril i setembre, la revista Germanor no perdia l’oportunitat de fer esment a les festes més importants del territori català.
En el cas de Sant Jordi, l’entusiasme inicial decauria amb el temps, minvant molt la presència d’aquesta festivitat en els números de la revista a partir de la dècada dels cinquanta.
Emperò, cal reconèixer la importància de la producció literària i cultural relativa a Sant Jordi durant la primera dècada de l’exili, malgrat les dificultats de la situació en què es trobaven. Aquí us presentem un seguit de mostres de com es va tractar la festivitat a la revista:
Més informació
Tenim un recurs web sobre la premsa republicana a l'exili on es poden fer cerques per països, per exili català, espanyol, etc.
A Xile es van publicar altres revistes d'exili català com Clar i Català, L'Emigrant o Retorn i també d'exili espanyol.
Col·laboradors: Jordi Chico Pérez i Adrià Seijas González.
Sant Jordi durant els anys del franquisme
Com es celebrava el dia de Sant Jordi durant els anys de la dictadura franquista?
A través d'una selecció d'imatges de la revista San Jorge editada per la Diputació de Barcelona hem volgut mostrar com es celebrava el dia del llibre i la rosa durant el període franquista.
Aquesta revista es va editar de l'any 1951 fins al 1977. A partir d'aquesta data va canviar el nom en català i va portar per títol "Sant Jordi".
Es poden trobar en línia els números dels anys 1951-1959 a l'Hemeroteca Digital de l' Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, amb un total de 36 exemplars disponibles.
Si la voleu consultar en paper la trobareu també a la nostra hemeroteca.
Com avui en dia, a les imatges que mostrem a continuació es pot veure que la "Festividad de San Jorge" tenia com a protagonistes els llibres i les roses, tot i que destaquen també les celebracions religioses.