Durant els anys de joventut i la vida universitària en Compostel·la es produeix la seva col·laboració amb el Seminario de Estudos Galegos i la publicació de les seves primeres obres literàries, en l’àmbit de la poesia. Després de la guerra és fet presoner per les autoritats franquistes i serà condemnat a 12 anys de presó e inhabilitat per la docència. Durant aquests anys escriu poemes que, majoritàriament, no s’arriben a publicar.

     Als anys cinquanta reprèn la seva activitat de publicista, col·laborant —de vegades sota pseudònim— en la premsa diària (La Noche), en revistes literàries (Alba, Aturuxo) i en publicacions especialitzades (Cuadernos de Estudios Gallegos).

     A la primavera de 1942 va ser alliberat i va poder tornar a Ferrol. Sancionat amb la prohibició d’exercir oficialment com a professor, va començar a treballar en condicions precàries donant classes en algun centre privat, i va escriure les seves primeres obres de teatre, més poesia i la que seria la primera novel·la de la postguerra, A xente da Barreira (1950), que va guanyar el primer premi de novel·la de l’editorial Bibliófilos Gallegos.

     Neix a Ferrol al 1910 i és el més gran de sis germans que perden la mare en 1919, per culpa de l’epidèmia de grip. Estudia al col·legi dirigit per l’escriptor Manuel Comellas Coímbra, que havia publicat en gallec al 1920 l’obra teatral Pilara u ass grandezas dos humildes, estrenada amb èxit a Ferrol el 1919. Carvalho publica els seus primers poemes a la revista ferrolana Maruxa (1925-26) i després a El Correo Gallego.