Les peripècies dels darrers volums de Plutarc ja són prou conegudes. Arran de la Guerra, la Fundació Bernat Metge fou confiscada i Carles Riba fou anomenat “comissari” en representació del govern de la Generalitat. Mentrestant, els volums de Plutarc anaven avançant: el 1937 sortia el nr. 83 (que era el tom VIII, volum II, part tercera) amb les vides de Filopemen i Titus Flaminí, d’una banda, i de Pelòpidas i Marcel, de l’altra (Nr. 67).

Després d’Èsquil, Sòfocles fou el segon autor que Riba traduí per a la FBM. Ara bé, en realitat,  Sòfocles havia estat el primer tràgic grec que el poeta català havia anostrat, ja que una versió d’Antígona i d’Electra havia aparegut a la Biblioteca Literària de l’Editorial Catalana el 1920 (Nr. 62).

Per a la FBM, Riba també fou el traductor dels dos principals autors tràgics grecs: Èsquil i Sòfocles. També va traduir Eurípides, però les seves versions no aparegueren a la FBM, sinó a Edicions Curial.

És prou conegut que un dels autors a qui Riba dedicà més energies en la seva tasca de traductor fou Plutarc de Queronea: des del 1920 i fins al 1948, Riba traslladà la integritat de les Vides paral·leles del biògraf grec. Riba s’havia estrenat com a anostrador de Plutarc a la Biblioteca Literària de l’Editorial Catalana per a la qual havia publicat les Vides d’Alexandre i de Cèsar (Nr. 55) (ca. 1920).