Exposició virtual: Centenari de la càtedra de Política Econòmica a Espanya

LLIBRES

Economistes anteriors a la Generació del 1898

• Figuerola, Laureano (1880), Discurso pronunciado ante la comisión especial arancelaria : oponiéndose al restablecimiento del derecho diferencial de bandera. Madrid, Montoya y Cía.

Laureano Figuerola (1816-1903) va ser el fundador de l’escola de pensament econòmic liberal espanyola, l’anomenada Escola Economista, a la dècada de 1850. Aquesta escola dominarà el panorama de les doctrines econòmiques a Espanya als anys posteriors. El zenit de la seva influència va ser durant la Revolució de Setembre de 1868, quan Figuerola va ser nomenat ministre d’Hisenda en el nou govern i d’altres membres de l’escola van participar en la gestió econòmica del país, tot promovent lleis de liberalització econòmica, especialment en l’àmbit comercial. El fracàs de les polítiques de Figuerola iniciarà el llarg declivi de l’Escola Economista.

• Rodríguez, Gabriel (1892), El crédito, los cambios y el presupuesto: conferencia. Madrid, Minuesa de los Ríos.

Gabriel Rodríguez (1829-1901) va ser un dels membres més combatius de l’Escola Economista. Va continuar defensant les polítiques de liberalització econòmica, especialment el lliure comerç, fins al final del segle XIX, quan les polítiques comercials de la majoria de països europeus havien fet un gir notòriament proteccionista. L’objectiu dels seus atacs va ser Cánovas del Castillo, antic simpatitzant de l’Escola Economista convertit al proteccionisme, a qui Rodríguez no va perdonar la seva traïció als postulats liberals.

• Carreras y González, Mariano (1865), Tratado didáctico de economía política. Madrid, Miguel Guijarro.

El Tratado de Mariano Carreras (1827-1885) és un exemple clàssic de les obres de l’escola liberal espanyola fet servir en l’ensenyament de l’economia a les facultats de Dret. Els postulats de la llibertat individual i la llibertat de comerç eren inqüestionables en l’ideari d’aquesta escola.

• Piernas Hurtado, José Manuel (1900), Tratado de hacienda pública y examen de la española. Madrid, Victoriano Suárez.

Els economistes krausistes van ser molt crítics amb el doctrinarisme de l’Escola Economista, i van advocar per un paper més actiu de l’estat en l’economia, especialment en la qüestió social, encara que sense arribar a qüestionar el marc general de liberalisme econòmic. Piernas Hurtado (1843-1911) en va ser un dels principals exponents. La seva obra més important és el Tratado de Hacienda Pública, amb el qual es formarien diverses generacions d’hisendistes espanyols. Piernas va introduir les idees d’alguns dels hisendistes europeus més notables del seu temps, com l’alemany Wagner.

• Buylla y González Alegre, Adolfo, Concepto de la economía y carácter de su ciencia. En Neumann, Kleinwachter, Nasse (et al.)(1894), Economía. Madrid, La España Moderna.

Adolfo Buylla (1850-1927), un altre dels membres més coneguts del grup d’economistes krausistes, es va apropar a l’escola històrica alemanya a la recerca de doctrines alternatives al liberalisme. La seva obra Economía és una traducció d’alguns textos de diversos autors propers a l’historicisme precedits per una introducció del mateix Buylla. Malgrat tot, Buylla no va aprofundir en els postulats historicistes.

• Azcárate, Gumersindo (1876), Estudios económicos y sociales. Madrid, San Martín.

Azcárate (1840-1917) és un altre representant del krausisme econòmic crític amb l’Escola Economista. Va ser l’economista krausista més actiu en l’arena política, com a diputat republicà, des d’on va defensar polítiques socials, com per exemple la progressivitat fiscal.

• Fernández Villaverde, Raimundo (1900), Una campaña parlamentaria : discursos. Madrid, Rivadeneyra.

Fernández Villaverde (1848-1905), especialista en qüestions monetàries i fiscals, va mantenir una postura pragmàtica davant la rigidesa doctrinal dels economistes liberals espanyols. Com a ministre d’Hisenda va dur a terme una reforma fiscal, el 1899-1900, que va aconseguir per primera vegada en molts anys assolir superàvits pressupostaris durant gairebé una dècada, fins a l’inici de la guerra del Marroc.

• Cánovas del Castillo, Antonio (1888), Discurso en defensa de la producción nacional. Madrid, Miguel Guijarro.

Cánovas del Castillo (1828-1927), bon coneixedor dels assumptes econòmics, també va mantenir una postura essencialment pragmàtica en la qüestió de la intervenció de l’estat en l’economia. De principis liberals, el 1891 va publicar el seu conegut article “De cómo he venido yo a ser doctrinalmente proteccionista”, on defensa la inexistència de contradiccions en els seus postulats. Aquest article va suposar un cop de gràcia als economistes que seguien defensant el lliure comerç al final del segle XIX.

• George, Henry (191?), Progreso y miseria. Valencia, Sempere.

Les idees de Henry George (1839-1897) van ser molt influents a Europa al tombant de segle. George defensava la propietat comunal de la terra i l’impost únic. La seva obra Progress and poverty, ràpidament traduïda al castellà, va ser molt popular i va influir en autors com Joaquim Costa. Malgrat tot la seva transcendència va ser efímera.

• Marshall, Alfred (1931), Principios de economía. Barcelona, El Consultor bibliográfico.

Els Principios de Marshall (1842-1924), obra clau en la història del pensament econòmic universal publicada el 1890, van trigar bastants anys a ser traduïts al castellà. La influència de Marshall i de l’escola neoclàssica a Espanya va ser bastant tardana.

• Walras, Léon (1889), Éléments d'économie politique pure. Lausanne, F. Rouge.

Espanya va romandre al marge de la revolució marginalista. Tot i que algunes obres de Walras (1834-1910) van ser conegudes i es van traduir, la seva obra fonamental, Éléments d'économie politique pure, gairebé no es va difondre al país.

• Jevons, William S. (1906), The coal question. London, Macmillan.

L’obra de Jevons (1835-1882) també va tenir poca difusió a Espanya. Tot i ser un autor conegut en l’àmbit dels economistes espanyols, la seva teoria del valor utilitat no va ser acollida ni desenvolupada pels autors contemporanis.

• Leroy-Beaulieu, Paul (1898), Compendio de economía política. Madrid, La España Moderna.

El liberalisme francès va tenir una gran influència a Espanya durant la segona meitat del segle XIX. No només va ser crucial en l’ideari de l’Escola Economista, sinó que les obres dels liberals francesos van continuar difonent-se a Espanya fins al final de segle. Entre els autors francesos més importants de final del XIX va destacar Leroy-Beaulieu (1843-1916), especialista en finances públiques.

• Wagner, Adolph (1909), Traité de la science des finances. Paris, M. Giard.

Adolph Wagner (1835-1917) va ser un dels grans renovadors de la hisenda pública europea. Algunes idees seves van ser introduïdes a Espanya per Piernas Hurtado. Malgrat tot la seva influència va ser limitada: Wagner era membre del grup d’economistes anomenats “socialistes de càtedra”, vinculats a l’historicisme i a les reformes bismarckianes, defensors de polítiques socials. Amb això n’hi havia prou perquè fos considerat massa heterodox a l’Espanya del XIX.

• Schmoller, Gustav von (1900), Grundriss der allgemeinen Volkwirtschaftslehre. Leipzig, Dunker.

El principal exponent de l’escola històrica alemanya va ser Gustav von Schmoller (1838-1917). L’historicisme va ser una poderosa alternativa al liberalisme clàssic i al marginalisme, i la seva influència va ser notable a diversos països europeus, bàsicament a Alemanya. A Espanya, a banda dels primers intents de Buylla, serà Flores de Lemus qui introdueixi el pensament historicista.

Generació del 98

• Flores de Lemus, Antonio (1905), La reforma arancelaria: consideraciones y materiales. Madrid, Antonio Marzo.

Antonio Flores de Lemus (1876-1941) va ser un dels grans renovadors del pensament econòmic espanyol de principi del segle XX. Va estudiar a Alemanya, on va conèixer Schmoller, i va quedar impressionat per l’escola històrica alemanya. Assessor del Ministeri d’Hisenda des de 1905, Flores va participar primerament en projectes de reforma aranzelària, però va ser la seva tasca com a impulsor de profundes reformes fiscals al llarg de la dècada de 1910 la que va fonamentar el seu prestigi com a hisendista i alt funcionari.

• Zumalacárregui y Prat, José María, Prólogo. En Torres, Manuel de (1930), Una contribución al estudio de la economía valenciana. Valencia, Diario de Valencia.

Un altre dels renovadors del pensament econòmic a Espanya, José María Zumalacárregui (1879-1956), va conèixer Pareto, va mantenir modernes postures analítiques deductives i una inclinació per la formalització matemàtica, i serà l’encarregat d’introduir el marginalisme i l’economia matemàtica a Espanya.

• Bernis y Carrasco, Francisco (1918), La hacienda española. Barcelona, Minerva.
• Bernis y Carrasco, Francisco (1918), Fomento de las exportaciones. Barcelona, Minerva.

Francisco Bernis (1877-1933) constitueix el vincle dels economistes espanyols amb els institucionalistes nord-americans. Políticament progressista, Bernis va brillar per la seva anàlisi de l’endarreriment econòmic d’Espanya i les seves propostes de polítiques reformistes i d’obertura externa, així com per l’estudi dels problemes impositius espanyols (la seva obra La hacienda española va merèixer una crítica d’Edgeworth a l’Economic journal). El 1921 es va incorporar al Ministeri d’Hisenda com a assessor.

Generació de 1914

• Olariaga, Luis (1933), La política monetaria en España. Madrid, Victoriano Suárez.

Luis Olariaga (1885-1976) forma part de l’anomenada “Generació de 1914” d’economistes, ja plenament inserits en àmbits internacionals de discussió acadèmica. Deixeble de Flores de Lemus, Olariaga es va dedicar a l’estudi de la política monetària i les qüestions financeres i bancàries. Les seves idees sobre política social van influir en el pensament de José Antonio Primo de Rivera, alumne dels seus cursos de doctorat.

• Fernández Baños, Olegario (1917), Estudio sintético de los espacios complejos de n dimensiones. Madrid. Fontanet.

Un altre dels economistes de la “Generació de 1914”, Olegario Fernández Baños (1886- 1946), va ser becat per la Junta d’Ampliació d’Estudis a Suïssa i Itàlia, on va assolir un gran domini de les matemàtiques. Director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, va ser un dels introductors dels mètodes matemàtics aplicats a l’economia a Espanya.

• Bernácer Tormo, Germán (1956), Doctrina funcional del dinero. Madrid, Sancho de Moncada.

Pertany a la “Generació de 1914” i també va ser becari de la Junta d’Ampliació d’Estudis. Germán Bernácer (1883-1961) va ser especialista en anàlisi macroeconòmica, va treballar en l’anàlisi de les crisis econòmiques i el diner, en la línia que també va seguir Keynes. El 1930 va fundar el Servei d’Estudis del Banc d’Espanya.

REVISTES i CRÒNIQUES

• Revista Nacional de Economía. (1916-1935). Madrid.

La Revista Nacional de Economía  va ser la primera revista especialitzada en economia moderna a Espanya. Les revistes d’economia, més habituals en altres països, no van proliferar a Espanya fins al segle XX, amb la notable excepció d’algunes revistes de curta durada patrocinades per l’Escola Economista a la dècada de 1860.

• El impuesto único : órgano mensual de la Liga Española. (1911). Ronda, Málaga.

El impuesto único va ser la publicació oficial del grup de georgistes espanyols, agrupats en l’anomenada Liga Española para el Impuesto Unico, especialment estesa per Andalusia i particularment a Ronda, on el 1913 es va celebrar el primer congrés internacional georgista. La vida de la Liga i de la seva revista va ser, de totes maneres, breu.

• Revista de economía y hacienda. (1925-). Madrid.
• La economía nacional. (1909-). Barcelona.

L’interès del públic per les qüestions econòmiques va propiciar l’aparició de revistes especialitzades. Eren d’índole diversa, depenent del públic a qui anaven dirigides, des de revistes destinades a financers i inversors fins a revistes més aviat divulgatives. Aquestes publicacions van tenir un cert èxit en aquesta època, encara que moltes tenien tirades molt limitades i van durar molt poc.

• The American economic review. (1911-).

The American economic review, que es va començar a publicar el 1911, és una mostra imponent de les noves revistes econòmiques de vocació científica que van començar a aparèixer a les primeres dècades del segle XX.

• Economic journal. (1891).

Fundat el 1891 per la Royal Economic Society, l’Economic Journal va esdevenir el paradigma de les revistes científiques d’economia. Entre els seus editors hi havia figures com Edgeworth o Keynes. El Journal va ser admirat pels economistes continentals, i els espanyols no en van ser cap excepció.

• Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Anales. (1909-).

La Junta d’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques va jugar un paper fonamental en la renovació de les idees econòmiques a Espanya a principi del segle XX. Les seves beques oferien a joves economistes espanyols la possibilitat de completar la seva formació a universitats estrangeres, d’on van importar doctrines econòmiques punteres, i d’establir contactes científics amb alguns dels grans economistes de l’època.

1. L'any entre parèntesi és el corresponent a l'obtenció de la categoria de Professor Agregat.

2. Si s'ha canviat d'universitat respecte del primer destí on s'obtingué la plaça de catedràtic, es consigna la nova universitat i l'any en què tingué lloc el trasllat.