Exposició virtual: La malària en el punt de mira

Sempre s’ha dit que la malària és l’epítom de la malaltia lligada a la pobresa. I efectivament, dels 219 milions de casos i més de 430.000 morts durant l’any 2017, el 90 % es van concentrar a l’Àfrica subsahariana, particularment a les zones amb serveis de salut més fràgils i condicions més desfavorides.

La malària, anomenada també paludisme en algunes regions del món, és una malaltia causada per cinc espècies de paràsits protozoaris del gènere Plasmodium. Juntament amb la pneumònia i la diarrea, és una de les principals causes de mort infantil a escala global i es considera un dels components més importants del cercle viciós entre malaltia i pobresa en el qual està sumit el continent africà. Alguns països gasten fins al 40 % del seu pressupost total en salut a combatre la malària, i algunes estimacions han xifrat les pèrdues del producte nacional brut de l’Àfrica relacionades amb la malaltia en uns 9.500 milions d’euros a l’any.

Els símptomes associats amb la malària s’han descrit des de temps immemorials, històricament associats a ambients pantanosos i atribuïts a una combinació de miasmes i efluvis perillosos que desencadenaven un desequilibri en el cos i causaven la malaltia. No va ser fins a finals del segle xix que el metge francès Charles Louis Alphonse Laveran va relacionar les febres cícliques acompanyades de calfreds, anèmia i inflamació de la melsa, amb la presència a la sang de paràsits del gènere Plasmodium. Poc després, Ronald Ross va establir el paper dels mosquits com a vectors de la malaltia. Tots dos van rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina pels seus descobriments.

Des de fa dècades, la malària suposa una de les principals preocupacions de les autoritats sanitàries, tant nacionals com internacionals. L’any 1924 la Societat de Nacions va crear la Comissió de Paludisme, que després va donar lloc al Programa de malària de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El 1955 aquest programa va llançar una campanya mundial per erradicar la malaltia que, tot i aconseguir avenços significatius en nombroses regions del món, va ser suspesa l’any 1969 quan es va reconèixer que no era realista pretendre erradicar la malària d’Àfrica amb les eines que hi havia en aquell moment.

Actualment, les principals eines contra la malària són les proves de diagnòstic ràpid, les teràpies combinades amb artemisinina, el control del vector —mitjançant fumigacions i distribució massiva de xarxes mosquiteres impregnades en insecticida—, i la profilaxi mitjançant l’administració intermitent de fàrmacs a infants, nadons i dones embarassades. La molt esperada vacuna contra la malària s’està implementant de forma pilot en tres països africans —Malawi, Kenya i Ghana— mitjançant el programa expandit d’immunització a la infantesa. Els resultats d’aquesta implementació controlada en determinaran el futur desplegament a gran escala a l’Àfrica.

Es calcula que, actualment, la meitat de la població mundial viu en zones amb risc d’emmalaltir de malària, una malaltia que es pot prevenir i curar, però que, si no es tracta a temps, evoluciona cap a formes gairebé sempre letals. Milers de persones treballen cada dia per evitar-ho a tots els nivells dels sistemes de salut dels països endèmics, així com en instàncies superiors com l’OMS, els organismes que donen suport financer als països —com el Fons Mundial de lluita contra la tuberculosi, la sida i la malària— i organitzacions que donen suport a la investigació científica, incloent-hi la Fundació Bill & Melinda Gates, la Comissió Europea i La Caixa entre moltes d’altres. Entre tots, esperen disminuir el pes que aquesta malaltia suposa per a milions de persones i, algun dia, arribar a erradicar-la.