La via verda s'ha desenvolupat ràpidament gràcies a l'aparició dels repositoris, els mandats o requisits, i als canvis en la cessió de drets de les revistes científiques. Una de les maneres més efectives d'oferir accés públic a les vostres publicacions és la d'autoarxivar-les en el repositori institucional de la Universitat de Barcelona. Així, les publicacions autoarxivades s'ajusten als estàndards creats per l'Open Archives Initiative (OAI), i els motors de cerca i altres eines els poden tractar com un únic arxiu. I els usuaris no hauran de conèixer quins arxius hi ha ni on estan ubicats per poder trobar-los i utilitzar-ne els continguts.
Actualment, un gran nombre d'editorials permeten que els autors puguin reproduir els articles publicats en repositoris oberts de la institució on treballen o bé en repositoris temàtics. Tanmateix, cal tenir en compte alguns aspectes abans de publicar-hi.
Publicar en el repositori institucional de la Universitat de Barcelona un article publicat en una revista científica
La publicació d'aquests articles es fa directament des de l'aplicació Curricul@ del GREC i no des del repositori. Per aquesta raó cal tenir accés a aquesta aplicació i sinó demanar-ho. En principi tots els investigadors en actiu hi tenen accés.
Qualsevol registre d'article publicat en el Curricul@ té la possibilitat d'adjuntar-hi un document, però cal tenir en compte la informació que es facilita per tal de no entrar en conflicte amb les cessions de drets o les llicències per publicar que s'hagin signat.
Les editorials poden permetre que es publiqui al repositori la mateixa versió que ha estat publicada, o la darrera versió enviada (corregida, però no amb la maquetació final) o bé la primera versió sense haver passat per la revisió (hi ha molt poques revistes que només permetin aquesta darrera versió).
És important dipositar la versió correcta del document (versió preprint, postprint o publicada).
En aquesta guia Publicació de la recerca en el Dipòsit Digital de la UB trobaràs descrit tot el procés.
Política d'autoarxiu de les revistes
Si vols conèixer la política d'autoarxiu d'alguna revista en concret pots consultar:
- Polítiques editorials d'autoarxivament: Base de dades elaborada per la Unitat de Recerca del CRAI.
- SHERPA/ROMEO
- Dulcinea
- També pots adreçar-te al lloc web de la revista o consultar directament als editors
Què fer quan una revista no permet l'autoarxiu
Actualment, la majoria de revistes permeten algun tipus d'autoarxiu, però encara n’hi ha algunes que no ho fan. En aquest cas es pot utilitzar les addendes que són documents que es poden adjuntar a les cessions de drets o llicències per publicar que envien els editors un cop acceptada la contribució. Pots consultar aquest generador d'addendes.
Les addendes també poden servir per modificar les condicions d'autoarxiu per defecte d'una revista. Per exemple, si es vol escurçar el període d'embargament o si es vol dipositar la versió final publicada en lloc de la versió acceptada.
Visibilitat del repositori
Els documents que es troben al Dipòsit Digital de la UB apareixen en les cerques que es fan tant a Google com a Google Scholar, però també es recullen en altres repositoris, anomenats repositoris recol·lectors:
- Recercat: Dipòsit de la recerca de Catalunya, coordinat pel Consorci de Serveis Universitàries de Catalunya (CSUC)
- Recolecta: Recolector creat per la FECYT que agrupa tots els repositoris d'àmbit estatal.
- OpenAIRE: Infraestructura europea, inicialment creada per recollir la producció científica dels projectes afectats pel pilot d'accés obert del 7è Programa marc. Actualment, recull els documents de recerca dels principals repositoris europeus.