Entesa com a disciplina auxiliar dins de la professió mèdica, la podologia del segle XIX va evolucionar de forma compartida amb altres professions: barbers, sagnadors, ministrantes, cirurgians menors, infermeres, llevadores i comares, o bé dentistes. Sota la categoria de practicants i matrones, els cirurgians callistes van desenvolupar i perfeccionar el seu ofici i art al llarg del segle XIX. Diverses publicacions arreu de l’Estat espanyol i Europa posen en relleu l’evolució d’aquesta disciplina. Ara bé, tot i les disposicions legals per posar ordre al desgavell en què es trobaven les professions auxiliars mèdiques, no serà fins ben entrat el segle XX que la podologia rebrà el seu reconeixement oficial.
L’interès dels humans envers la postura corporal i el moviment del cos té una llarga trajectòria. La bipedestació i l’evolució de l’aparell locomotor inferior han estat objecte d’estudi des de fa segles. Aquest interès, tant des de la vessant artística, com des de la vessant científica, ha produït gran quantitat d’imatges i estudis que fan palesa la preocupació en la cura pels peus i l’aparell locomotor en el seu conjunt.
Des de l’òptica biomecànica, el peu és la darrera baula que permet la posició vertical i el moviment de les persones. Junt amb les extremitats superiors, el tronc i el joc de les articulacions de les extremitats inferiors ―maluc, genoll i turmell―, el peu esdevé una peça indispensable, base o fonament on recau tot el pes del cos humà.
L’impacte de les lesions i malalties dels peus en el nostre dia a dia ha propiciat el sorgiment d’una disciplina que es va consolidar al llarg del segle passat: la podologia. Ara bé, la professió del podòleg té uns llargs antecedents que volem presentar a continuació.
En els orígens de la podologia trobem lligams propers a la cirurgia, la infermeria i l’odontologia, entre altres professions i pràctiques sanitàries. El cirurgià barber de l’època moderna practicava sagnies, arrencava dents i queixals, tallava cabells i arreglava barbes, o bé tractava els ulls de poll i les durícies dels peus.
El professional que s’especialitzava en la cura dels peus era conegut amb el nom de callista, pedicur, quiropedista o, fins i tot, practipédico. És a partir de la segona meitat del segle XX que es consolida la denominació de podòleg per designar els experts en aquesta disciplina.
La realització, l’any 1951, d’un curs d’especialització sobre les malalties dels peus a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona va ser un factor clau en el desenvolupament de l’especialitat de podologia dins els estudis d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS) i de la creació de la reconeguda Escola de Podologia de la Universitat de Barcelona.
Personalitats destacades de la medicina catalana, amb el suport de practicants amb una àmplia experiència professional en el tractament de les malalties dels peus, van establir els fonaments de la disciplina en què es basa l’actual grau de Podologia.
El CRAI Biblioteca del Campus Bellvitge, vol agrair la seva col·laboració a les persones i les institucions següents:
Except where otherwise noted, content on CRAI UB web is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International License.