Filla d’Amparo Castaño i de l’assagista Valentín Arias, va néixer el 4 de març de 1962 a la parròquia d’Ortoá, a Sarria, on el seu pare treballava com a mestre en el projecte pedagògic de la Granxa de Barreiros. Tot i això, després duna estada familiar a Lugo, als set anys es va traslladar amb la seva família a Vigo, ciutat on viuria fins al seu traspàs i des de la qual va participar en els cercles literaris i culturals gallecs de l’època. Xela s’acabaria considerant una viguesa més.
Als onze anys va publicar un conte al Faro de Vigo després de ser premiada en un concurs infantil. Però no va ser fins al 1982, als vint anys, que va començar a publicar els seus primers poemes a les revistes que començaven a sorgir a Galícia com a nous canals de difusió poètica.
Després d’acabar el batxillerat, decideix abandonar l’escola, en un gest de rebel·lió contra l’autoritarisme acadèmic. Així és com dos anys abans de la publicació dels seus primers poemes, el 1980, Xela Arias comença a treballar a les incipients Edicións Xerais de Galicia, que la situaven en un lloc privilegiat dins del sistema literari gallec.
Va ser el 1986 quan va publicar el seu primer poemari, Denuncia do equilibrio, a les mateixes Edicións Xerais de Galicia on treballava. Poc després, entre 1987 i 1989, va treballar com a lletrista de la banda viguesa Desertores, en aquest cas en castellà.
El 1990 es va publicar Tigres coma cabalos (General) en coautoria amb el fotògraf Xulio Gil, que va ser el seu marit del 1992 al 2002. El llibre, que també tenia forma d’exposició, va ser controvertit en publicar-se perquè contenia fotografies del cos nu de Xela, junt amb les d’altres models.
El 1991, Xela Arias va reprendre els estudis matriculant-se a Filologia Hispànica i, posteriorment, a Filologia Galego-Portuguesa a la Universitat de Vigo. En acabar els estudis universitaris, va entrar a la professió de professora de secundària dins del sistema públic.
El 1994 va néixer el seu fill Darío, a qui el 1996 dedicaria diàriament el poemari Darío (General). Van passar set anys durant els quals Xela es va involucrar en projectes inacabats o inèdits i en altres activitats culturals, fins que es publicà el darrer llibre que ens va deixar, Intempériome (Espiral Maior, 2003).
 |
El mateix any 2003 va morir Xela Arias i va ser enterrada al cementiri del Pereiró, a Vigo. Va deixar inacabat l'espectacle “Vencerse é cousa de se tratar”.
