Solà, divulgador

Neus Nogué Serrano

Professora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona.

«Quan algú es va sentint convençut o (relativament) segur d’alguna cosa, crec que ha de defensar-la i practicar-la, fins i tot en el cas que una veu autoritzada no la veiés igual; perquè és així que les coses van evolucionant i adaptant-se a les noves sensibilitats: al cap i a la fi, ¿què són les veus «autoritzades» sinó moments concrets (i sovint condicionats) de la reflexió col·lectiva, perfectament susceptibles de canviar?, de canviar mentre tots plegats no renunciem a la nostra opinió.» (Ensenyar la llengua, p. 13.)

Fent un repàs a la bibliografia de Joan Solà, que es va publicar en el volum Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Nogué, Boix, Bonet i Payrató (ed.) 2010), ens adonem de seguida que la divulgació constitueix una part gens menyspreable de la seva obra. I això és així fins i tot si considerem textos de divulgació només els adreçats al públic en general, a les persones no expertes en llengua.

La part més important d’aquest vessant de la seva obra la constitueixen, sens dubte, els articles publicats a la premsa. Cal dir que per a Solà divulgar no volia dir donar a conèixer o recordar els aspectes de la gramàtica o del lèxic que ja estaven prou clars o fixats, sinó tractar d’una manera entenedora per a un públic no expert o bé temes nous o poc tractats o bé temes ja coneguts sobre als quals ell considerava que podia aportar una visió nova. Solà  tracta en els seus articles temes molt diversos: n’hi ha d’estrictament gramaticals (sobretot, de sintaxi, que era el camp que ell dominava més); d’altres toquen temes de lèxic; en altres s’endinsa en el món de l’onomàstica, ja sigui de l’antroponímia, ja sigui de la toponímia (d’aquests n’hi ha de certament apassionants); altres vegades surt del sistema de la llengua i parla de qüestions sociolingüístiques i de política lingüística.

El primer article de premsa de Joan Solà es va publicar el dia 10 de març del 1974 (Franco encara no havia mort i Solà tenia 34 anys) al Diario de Barcelona. Va ser el primer d’una col·laboració setmanal que va durar més de dos anys, fins al 22 de maig del 1976. Els 101 articles que la formen es van publicar un any més tard en un volum titulat igual que la secció del diari que els va acollir: A l’entorn de la llengua.

Els anys següents Joan Solà va publicar articles a la revista El Món, un altre cop al Diari de Barcelona (que ara es publicava en català) i al diari Avui. El llibre La llengua, una convenció dialèctica (1993) recull una selecció dels que van del març del 1990 al febrer del 1992, una trentena. Però Solà va mantenir la col·laboració al diari Avui iniciada el 1991 d’una manera ininterrompuda fins al 20 d’octubre del 2010, una setmana abans de la seva mort.

En els dos reculls següents els articles es reparteixen d’una manera temàtica.

Parlem-ne. Converses lingüístiques (1999) sembla evocar en el subtítol les Converses filològiques de Pompeu Fabra i inclou textos de temàtica sobretot gramatical, alguns dels quals han tingut una importància cabdal en l’establiment posterior de criteris sobre el que és normatiu i el que no ho és. D’altra banda, és el primer recull que conté un índex de paraules i conceptes i un altre de persones, entitats i obres, que ajuden a consultar-lo sense fer-ne una lectura lineal.

Ensenyar la llengua (2003) inclou, a més d’articles de premsa, conferències i articles més extensos, sobretot de temàtica sociolingüística. Dues particularitats més el fan singular: diversos textos, per la seva procedència, són escrits en castellà; i n’hi ha un altre, “Impressions d’una estada a Los Angeles”, que tracta monogràficament de la situació sociolingüística als Estats Units d’Amèrica.

L’últim recull d’articles de Joan Solà és Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, del 2009. És el més voluminós de tots i conté 153 articles, publicats entre el 1998 i el 2008. La temàtica és diversa: n’hi ha de temàtica sociolingüística (entre altres, el que dona nom al recull, “Plantem cara”, del 2006, que molts han considerat un dels textos que més van contribuir en el moment de la publicació a la presa de consciència col·lectiva sobre la situació de la llengua i del país); n’hi ha de temàtica gramatical, en la línia dels que l’havien precedit; i així mateix de dedicats a persones concretes (lingüistes, escriptors, periodistes…). També aquest recull conté dos índexs que en faciliten la consulta.

Els articles de premsa van contribuir, al costat de la seva activitat docent, d’una manera molt significativa a fer de Joan Solà una persona coneguda, podríem dir que popular o, fins i tot, mediàtica, tal com se’n diu ara. Això va fer que en els últims anys de la seva vida se’l pogués veure també a la televisió. L’entrevista que li va fer Emili Manzano en el programa de llibres L’hora del lector, permet fer-se una idea força precisa del tarannà de Joan Solà, de la seva manera afable i espontània de parlar de temes de llengua, de la seva claredat expositiva, de la passió que sentia per la llengua.

El llibre L’última lliçó, publicat pòstumament el 2011, conté, entre altres textos, la versió escrita dels discursos que va fer Joan Solà quan li van concedir el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i també del que va fer davant del ple del Parlament de Catalunya (va ser la primera persona de la “societat civil” que va ser convidada a parlar-hi), tots del 2009; el text de l’última classe que va fer, a l’Aula Magna d’aquesta Universitat, amb motiu de la seva jubilació, el juny del 2010; i també l’últim article que va publicar al diari Avui, com s’ha dit, tot just una setmana abans de morir. En aquell article, Solà agraïa així la fidelitat de les persones que havien llegit els seus textos, que és el que li havia permès escriure un miler (aviat és dit) d’articles de premsa: “Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat”.