Llengües

Solà, lingüista

 
Sebastià Bonet
professor emèrit del Dept. de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
 
FABRA – COROMINES – SOLÀ
 
Pompeu Fabra és un exemple extraordinari de com un lingüista pot arribar a ser determinant per a la història d’una llengua i d’un país. Gràcies a la seva feina, tan tossuda personalment com impecable tècnicament, el català va poder convertir-se, en ple segle XX, en una llengua moderna de cultura comparable, pel que fa a la codificació però també a la disponibilitat social, a qualsevol de les llengües normalitzades del món. Poden distingir-se tres vessants bàsics de l’activitat de Fabra. L’estrictament lingüístic comprèn una obra de primeríssima categoria: ens referim al conjunt, ben conegut, de les gramàtiques i diccionaris, que constitueixen el fonament i una part important del desenvolupament de la normalització del català modern. Lluny de tancar-se en la torre d’ivori de l’especialista, Fabra sempre va ser conscient de la necessitat de divulgar la seva feina: en són la millor prova les interessants Converses filològiques, que encara poden llegir-se avui com a instrument útil i agradable d’aprenentatge de la llengua. Per sobre del món lingüístic, però depenent-ne intrínsecament, és clar que hi ha el país. I Fabra va ser un home molt fidel al seu país, i ho va ser assumint totes les responsabilitats polítiques a què l’obligaven les conviccions personals i la condició de personatge públic: per exemple, entre molts altres, acceptant de presidir el patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona durant els anys de la República. De la mateixa manera que, amb Fabra, els catalans podien dir que si la llengua fallava fallava tot, ara podem dir que, gràcies a Fabra, vindrà un dia que no ens fallarà res.
 
Des d’una altra perspectiva històrica es pot dir que, si l’obra de Fabra en essència va resistir l’embat destructiu de la guerra civil espanyola, no és casual que el més gran lingüista de la generació següent, Joan Coromines, fos, obligadament, un home de l’exili. I és que la història del segle passat ha pesat molt en les biografies dels grans lingüistes catalans. Sobre l’obra de Coromines cal dir, amb rotunditat, que essent molt diferent de la de Fabra és, si més no, tan ingent com la del Mestre. I decisiva, també, per a la conformació del català com a llengua de referència cultural: cal esmentar, aquí l’immens Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, així com l’inabastable Onomasticon Cataloniae. Però Coromines, com Fabra, també es van dedicar, malgrat la llunyania de l’exili i sempre en un registre molt personal –de fet, era un escriptor original!–, a fer feina divulgativa d’una gran exigència (vegeu els imprescindibles Lleures i converses d’un filòleg) i a intervenir resistencialment, a través de discursos, articles i una abundosa correspondència, en la vida política del país (llegiu el volum Llengua i Pàtria, recentment publicat).
 
A Joan Solà li va tocar de tenir un paper finalment capdavanter en el procés de redreçament català durant els anys de la dictadura franquista i la continuació actual, i ho va fer, és clar, des de les seves polivalents capacitats de lingüista però encarnant sempre una actitud combativa que va acabar convertint-lo en un referent moral i polític de primer ordre. Solà és comparable amb Fabra i Coromines, si més no i deixant de banda la resta de virtuts, per una extraordinària capacitat de treball. La seva obra és, com la d’aquests, vastíssima, però es podria dir que allò que a grans trets la diferencia de les dels il·lustres predecessors resulta de la consciència que tenia que la lingüística, en la seva època, havia de ser, essencialment, el fruit d’un treball col·lectiu. Això no treu que hi ha obres de Solà estrictament individuals –per exemple, els Estudis de sintaxi catalana, que van representar un tombant decisiu en la manera de llegir Fabra–, però no hi ha dubte que els treballs solanians de major projecció pública són escrits en col·laboració amb autors diversos; o bé es tracta, molt particularment, d’obres col·lectives elaborades sota la seva direcció, com ara la monumental Gramàtica del català contemporani, l’edició de les Obres completes de Fabra i també, encara que finalment el nom no hi hagi pogut constar, la recent Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC. No oblidem, per acabar, que Solà també va destacar en el terreny de la divulgació gramatical, indestriable, de fet, del d’una excel·lent prosa combativa, en diversos reculls de títols inoblidables com Del català incorrecte al català correcte, Qüestions controvertides de sintaxi catalana o Sintaxi normativa: estat de la qüestió.
 

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright

 

Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

150 anys de l’Edifici Històric             Pla de sostenibilitat del CRAI                           Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia