Prelum celebratissimum, “la premsa tipogràfica més festejada”, vol celebrar - amb el pretext del 550 aniversari de la mort de Gutenberg -, un esdeveniment que canviaria profundament i radicalment la humanitat: la revolució de la impremta.
La rica col·lecció del CRAI Biblioteca de Reserva es posa al servei de l’efemèride amb una selecció de llibres impresos entre el 1471 i el 1808, des dels prototipògrafs Sweynheim i Pannartz fins a l’hegemonia dels Didot, amb una atenció específica envers un element primordial que la nostra petita exposició vol reivindicar: el tipus movible. Una perspectiva impulsada gràcies al projecte col·laboratiu amb el Departament d’Arts Visuals i Disseny de la Facultat de Belles Arts de la nostra Universitat, materialitzat en la impressió del títol dels cartells de la mostra al Taller de Tipografia de la Facultat, en el propi disseny del cartell i en la redacció dels textos explicatius per a l’exposició.
Donem les gràcies als professors Enric Tormo i Oriol Moret, al doctorand Marco Gómez i a l’estudiant de grau Anna Juvé, tot confiant que en el futur altres experiències ens permetin treballar de nou plegats.
PRELUM CELEBRATISSIMUM
La Bíblia de 42 línies de Gutenberg (B-42) va obrir a mitjan segle XV un nou sistema d’edició de productes bibliogràfics. No fou la casualitat, ni tan sols la voluntat individual d’algú, que va fer possible l’aparició d’un nou tipus d’objecte literari als mercats europeus. En la societat de l’època s’estava germinant un profund canvi cultural, social, religiós..., una mena d’olla a pressió a punt d’explotar en tots i cadascun dels aspectes de la vida i, especialment, en una revolució en la producció de béns materials. Una revolució que, d’alguna forma, implicava la desaparició definitiva de les tradicions medievals per iniciar un nou camí que permetés el desenvolupament dels individus i de la societat cap a la modernitat. Tanmateix, els referents de les innovacions encara seguien, formalment i objectualment, la vella tradició. Efectivament, la B-42 és una reproducció mecanitzada que pren com a model de composició les bíblies franceses anteriors i que, al capdavall, pretenia cal·ligrafiar el text amb l’ajut de la fosa en plom, amb el resultat d’una còpia múltiple en lloc de la còpia singular.
Des de Magúncia cap a la resta d’Europa, l’expansió de la impremta fou ràpida. En pocs anys es troben empreses editores a tots els indrets del continent, sobretot al sud, on els moviments culturals i socials ofereixen un ampli mercat de novetats que permeten la definició de nous paràmetres culturals i econòmics centrats en una dinàmica de mercat basada en el gran comerç. De fet, des d'un principi, la societat de Fust, Schoeffer i Gutenberg defineix allò que uns segles després es va denominar revolució industrial: la conjugació d’un empresari que inverteix diners en recerca, innovació i producció (Fust), d’un dissenyador gràfic (Schoeffer) i d’un tècnic que dona el suport instrumental productiu (Gutenberg). A més, s’ha de contemplar com l’organització del treball i del producte responen completament a la producció industrial, des de la serialització dels resultats fins al concepte d'intercanviabilitat de les diferents parts de les peces i sistemes productius. Aquesta mateixa organització és la que possibilitarà un moviment tan ràpid en la dispersió de la producció bibliogràfica. Allò que anomenem «protoimpressors» ben bé no són altra cosa que joiers que posen els seus coneixements en la micro-fosa metal·lúrgica al servei d’aquells qui, com a llibreters o petits editors, contracten els seus serveis. Una premsa de fusta desmuntable i un reguitzell de burins per a gravar és tot el necessari per a poder fer l'edició d’un text. Això obligarà els gremis existents a reformular les seves competències i organitzar de nou el camp productiu.
Aquesta realitat fa que, quant a la tipografia, es puguin establir dos gran períodes. Un primer, que podríem definir «filocal·ligràfic», es correspon als primers moments de la impremta, on els models alfabètics s’inspiren en la cal·ligrafia; i un segon període, on la cal·ligrafia es torna «filotipogràfica». A grans trets, el primer abraçaria des del segle XV al XVIII i el segon des del XVIII fins als nostres dies. Per altra banda, també hem de considerar que la definició formal i modèlica dels alfabets estava en mans, en una primera instància, de cal·lígrafs (Jenson, Griffo, il Vicentino...) i, en una segona fase productiva, dels gravadors que, provinents d’especialitats diverses (de llustre, d’armes, joiers...), feien la seva incorporació al món de la gràfica tot aportant en el nou terreny icònic les tradicions d’ofici que coneixien. Aquest fet assegura un mestissatge formal entre les edicions manuals i les tecnificades.
| Vitrines |