|
La pintura de flors es considerava, en el segle XIX, un gènere menor molt adequat per l’entreteniment de les dones per la delicadesa, sensibilitat i minuciositat que requeria la seva elaboració. A pesar de l’escassa valoració social del gènere, Pepita va realitzar la seva elecció artística de forma plenament conscient ja que aquest tipus de pintura li permetia realitzar-se professionalment sense que la seva condició d’artista afectés negativament al seu bon nom. La seva estratègia la convertí en la millor aquarel·lista de flors del moment.
És una de las poques dones que va exposar de forma regular des de 1896 fins poc abans de la seva mort. Premiada en vàries ocasions, va obtenir un gran èxit de crítica i públic. Les seves obres es van poder contemplar a la Sala Parés de Barcelona (des de 1896 a 1912), a les exposicions nacionals de belles arts de Madrid (entre 1899 i 1910), a la Hispano-Francesa de Saragossa (1908) i a la regional de Santiago de Compostel·la (1909). Fora d’Espanya va exposar a París, juntament amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol, a l’Exposició Universal de 1900 i en diverses edicions del saló de la Union des Femmes Peintres et Sculpteurs. La seva obra va estar present a l’Exposición de Arte Español a Mèxic (1910) i a la secció d’art i indústries de la dona a l’Exposició Universal de Brussel·les (1910). El món de Pepita no es limitava al restringit espai domèstic reservat a l’“àngel de la llar”.
|
TEXIDOR, Pepita: Cardos © Col. Particular |
| < La propietària de la col·lecció |