Aquest any 2013, es commemora el cinquè centenari de la composició de l’opuscle de Maquiavel, El Príncep, la més famosa de les seves obres i una de les més conegudes de la literatura italiana, traduïda en totes les llengües més importants del món i impresa de forma continuada al llarg dels segles, tot i que de maneres molt diverses segons les èpoques. La fascinació que despertà des del moment en què fou escrit (1513) ha perdurat fins als nostres dies.

El Príncep, de fet, representa la primera gran aportació al pensament polític modern: una defensa valenta de l’autonomia política enfront de la moral i la religió. Una reflexió que comportà a Maquiavel acusacions d’immoralitat i de defensor de la tirania en el marc del nou clima polític i ideològic present a Europa després del Concili de Trento.

Tot i així, moltes de les seves obres foren condemnades i incloses a l’Índex de llibres prohibits des de l’any 1559. Això propicià el que es coneix com a “maquiavel·lisme”, una línia de pensament de la que suposadament el Secretari florentí n’era l’origen, però que, en realitat, s’havia difós de maneres molt diverses a favor i en contra, fins a arribar a tenir una gran influència arreu d’Europa. Però la fama de Maquiavel, malgrat les prohibicions reiterades per part de l’Església i dels monarques catòlics, traspassà les fronteres de la península italiana i les seves idees exerciren una influència profunda sobre diferents corrents de pensament que encara perduren actualment.

Com és sabut, el Fons Antic del CRAI Biblioteca de Reserva s’ha format en gran part amb llibres procedents de les biblioteques dels antics convents de Barcelona desamortitzats. Aquests orígens eclesiàstics han condicionat la bibliografia recollida, que a la vegada ha esdevingut testimoni ben viu de la presència de molts autors italians i no italians que van valorar l’obra de Maquiavel molt aviat, uns per defensar-lo, altres, per atacar-lo i manipular-lo.

El fet que aquests autors es trobin a Barcelona demostra que una part de la bibliografia més important que s’editava aleshores sobre Maquiavel era a l’abast dels intel·lectuals catalans. Tot i això, aquests lectors no pogueren llegir fàcilment i directa l’obra de Maquiavel, original i/o traduïda, fins a principis del segle XIX.

Així doncs, l’avinentesa dels 500 aniversari de la composició d’ El Príncep ens ha impulsat a organitzar, amb el recolzament institucional del CRAI de la Biblioteca de Reserva, aquesta exposició que presentem dividida en tres itineraris :

1) El primer itinerari, hi figuren les obres maquiavel·lianes més representatives que es conserven al fons antic.

2) El segon itinerari, dedicat als plagis, censures, prohibicions i les manipulacions que l’obra de Maquiavel patí al llars dels segles XVI i XVII. Al mateix temps, la consolidació de Maquiavel historiador.

3) El tercer itinerari, als detractors i polemistes, i als tractadistes de la raó d’Estat i de l’educació de prínceps.

Una biografia de Maquiavel escrita per la Dra. Susanna Allés Torrent acompanya l’exposició amb l’objectiu de situar el personatge i la seva obra en el context històric en què es va produir.

S’ofereix també una relació de webs interessants sobre Niccolò Machiavelli.

El Príncep des de la seva composició, l’any 1513, circulava de forma manuscrita a Florència i també entre diversos personatges influents de la cúria romana, despertant un grandíssim interès perquè era l’obra política més innovadora i atrevida del seu temps, però a la vegada també va causar animadversió i rebuig.

Tot i això, El Príncep juntament amb les altres obres més importants de Maquiavel es van imprimir l’any 1532, al cap de cinc anys de la mort de l’autor, amb el vistiplau del papa Climent VII, de la família Medici. L’obra va sortir primer a Roma per obra de l’impressor de la Cúria romana, Antonio Blado. Poc després els Giunti imprimien les mateixes obres a Florència gràcies al mateix papa que també va concedir un privilegi a l’editor florentí i amb el permís dels hereus de Maquiavel. Ambdues publicacions van tenir gran acceptació entre un ampli sector de lectors, i les edicions es van multiplicar en diverses ciutats d’Itàlia, especialment a Venècia.

Un altre canal de difusió ben important foren les traduccions que es van fer de manera gairebé immediata per part d’italians exiliats admiradors de Maquiavel. Les traduccions en llengua castellana foren de les més primerenques d’Europa. Entre aquestes destaca la de Diego de Salazar sobre l’Arte della guerra (Alcalà de Henares, 1536 i 2ª edició: Bruseles, 1590) amb el títol llatí De re militari, tot i que sense esmentar el nom del seu autor. També es van traduir elsDiscorsi per Giovanni Lorenzo Ottavanti (Medina del Campo 1552 i 1555), que van gaudir de privilegi imperial i es van dedicar a Felip II, aleshores príncep d’Astúries, pensant en la seva formació. D’ençà de la inclusió a l’Index, les poques traduccions espanyoles fetes al llarg del segle XVII, són només tres, dues romanen inèdites i una s’ha publicat fa pocs anys. Finalment, l’any 1820, just quan comença el Trieni Liberal, va sortir a la llum pública la primera traducció moderna en castellà d’El Príncep de Maquiavel. Per prudència el traductor (Alberto Lista) restà en l’anonimat però en la p. XVIII del pròleg escriu:
“En medio de los juicios contradictorios de tantos parciales, unos en favor y otros en contra de la doctrina de Maquiavelo, es indispensable para calificarla justamente leer las obras de este escritor” . La primera recepció en català la farà Josep Pin i Soler el 1920 amb l’edició de “Lo Príncep” i una tria d’obres teatrals, narratives i poètiques de Maquiavel.

Vegeu el catàleg les obres de l'autor