Niccolò Machiavelli, conegut a casa nostra com a Maquiavel, nasqué en un moment en que el corrent de l’humanisme italià havia arribat al seu punt àlgid i donava pas a la cultura del Renaixement, l’època de grans figures com Miquel Àngel, Rafael, Ariosto, Bembo o Castiglione. Paradoxalment, l’esclat cultural no anà acompanyat d’una situació política favorable i, de fet, la debilitat militar i la manca d’unitat política dels estats italians abocà la península a un abisme de conseqüències nefastes, especialment a partir dels anys 1527 i 1545. Maquiavel i la seva obra són uns dels representants més brillants d’aquest context històric i són, encara actualment, una peça clau per entendre els esdeveniments passats i futurs.
Maquiavel va néixer a Florència el 3 de maig de 1469 i fou el tercer de quatre fills del matrimoni format per Bernardo di Niccolò di Buoninsegna (†19 maig 1500), un jurista florentí, i de Bartolomea de’Nelli. A l’edat de set anys inicià els seus estudis a l’escola de gramàtica, prosseguí, un any més tard, amb els estudis llatins sota el magisteri de ser Battista da Poppi, i, des de 1480, s’inicià als estudis bàsics de ciències, conegut com l’àbac. Continuà els estudis llatins amb MisserPaolo Sasso da Ronciglione qui, a més de professor de gramàtica a l’Estudi florentí, també fou membre del col·legi de juristes, i estigué molt lligat a la Cancelleria i als cercles intel·lectuals de la ciutat.
La formació humanística, basada en l’estudi dels clàssics es plasmà, a part de en les moltes referències clàssiques –sobretot a historiadors llatins-, en alguna transcripció, com fou la del De rerum natura de Lucreci, avui el manuscrit de la Biblioteca Apostòlica Vaticana (ms. Vaticano Rossiano 884). Aquest esperit s’inscriu de ple en el que es coneix com aUmanesimo civile que caracteritzà l’ambient florentí i que, com a premissa, requeria dels intel·lectuals un compromís personal amb la política de la seva ciutat. De fet, aquest perfil de literat humanista intentà assumir una dimensió més aviat de preceptor social i de legislador de models; així, per exemple, i sense renunciar mai a la funció de literat i filòsof, Castiglione proposà el model del perfecte cortesà, mentre que Maquiavel proposà el model del príncep.
Molts dels detalls de la seva vida poden trobar-se al Libro dei ricordi, escrit pel seu pare entre 1474 – 1487, i en la correspondència del mateix Maquiavel amb amics i coneguts.
Aquests anys de joventut es veieren marcats, sens dubte, pels esdeveniments polítics del moment. El mateix any del seu naixement, el 3 de desembre, morí Piero de’Medici, i la senyoria de Florència passà a mans dels seus dos joves fills: Lorenzo i Giuliano. El 26 d’abril de 1478 tenia lloc la famosa Conjura dels Pazzi, on Giuliano perdé la vida durant una missa a la catedral; Lorenzo, en canvi, que aconseguí salvar-se, es convertí en senyor de Florència (la Toscana) i vehiculà uns anys especialment famosos pel seu esplendor cultural. Al 1492, morí Lorenzo de Medici i el poder passà a Piero que no tingué les dots i les habilitats del seu pare. De fet, tan sols dos anys després, els florentins expulsen a Piero per haver cedit diverses ciutats a Carles VIII, el qual el 17 de novembre, entrà a la ciutat. Mentrestant, i a partir dels anys vuitanta, el frare dominic Girolamo Savonarola havia començat la seva creuada contra els Medici i obtenia, de cada cop més, el favor popular. Les directrius de Savonarola es materialitzen en la nova república florentina, però despertà l’oposició del papat romà, especialment del papa Borgia (nomenat el 1492) que l’excomunicà, el feu torturar i després d’haver-lo penjat a la forca, el va fer cremar a la foguera com heretge, el 23 de maig de 1498.
En aquest any, a l’edat de vint-i-nou anys, i fins el 1512, Maquiavel començà el seu periple polític que el portà a primera línia de l’activitat política, fent nombroses ambaixades pels territoris no només italians sinó també a l’estranger i que li permeté conèixer els homes més influents del moment; de ben segur, algunes d’aquestes experiències li inspiraren no poques pàgines de Il Principe. Així, doncs, el 1498, fou nomenat secretari de la segona cancelleria i després també de la magistratura dels Dieci .
Dos anys després (1500), realitzà la primera missió a França a la cort del rei Lluís XII; i no seria l’única, perquè el 1504, en feu una segona i al 1510 una tercera. Tractà, també, en més d’una ocasió amb Cèsar Borgia que des de 1501 havia estat proclamat duc de Romanya; així a l’estiu i, més tard, a la tardor de 1502 visità el jove Borgia per tractar sobre les seves ambicioses conquestes. De totes maneres, i com és sabut, la fortuna del fill del papa, un cop aquest fou mort, no tardà en caure en desgràcia.
Maquiavel continuà la seva activitat frenètica d’ambaixades, reunions i l’exercici de càrrecs polítics importants; el 1507 arribà a ser elegit secretari de la magistratura dels Nove oficials de la ordenança i de la milícia florentina; i a l’any següent visità l’emperador Maximilià d’Habsburg, al Tirol. Tot això, Maquiavel ho compaginà amb la seva vida personal i amb el matrimoni al 1501amb Marietta Corsini, que li donà set fills.
Els esdeveniments, però, prengueren un altre caire i a partir de 1512 Maquiavel és relegat en un segon pla polític. La Santa Lliga, amb l’ajuda de les forces espanyoles, decidiren restaurar la família dels Sforza a Milà i els Medici a Florència. Així, doncs, cau la república i els Medici tornen a Florència instituint de nou la Senyoria. Maquiavel intentà que els ideals de la República fossin adoptats pel govern dels Medici, però això xocava frontalment amb l’aristocràcia florentina. De fet, i degut clarament al seu compromís amb la República, la Senyoria el condemnà a un any d’exili i una multa. No només això, si no que, un any més tard (1513), arrel d’una conjura en contra dels Medici, Maquiavel també fou detingut i torturat sota l’acusació de ser-ne còmplice. Finalment fou reconegut innocent, després de l’elecció del nou papa Lleó X, però fou obligat a viure a San Casciano in Val di Pesa. És en aquestes circumstàncies quan Maquiavel comença elsDiscorsi sopra la prima Deca di Tito Livio, i quan composà Il principe, justament una obra que pretén donar respostes a la caòtica situació política i a manca d’un model vàlid de governant capaç de menar a bon terme les vicissituds del seu poble.
Al febrer de 1514, Maquiavel aconsegueix tornar a Florència però sense obtenir el favor de cap dels Medici; comença a freqüentar l’ambient intel·lectual dels Orti Oricellarii fent alguna missió per encàrrec de Paolo Vettori i algun altre personatge de relleu, però són anys dedicats especialment a l’escriptura. A l’edat de 51 anys (1520) rep l’encàrrec per part de l’Estudi florentí de composar una història de Florència, que es materialitzarà uns anys més tard amb les Istorie fiorentine (1525), presentades a Clement VII. Escriu també, a petició de cardenal Giulio de’Medici, un discurs sobre la situació institucional de Florència després de la mort de Lorenzo de’Medici i que dedicà al papa Lleó X. Continuà publicant obres que el consolidaran com un escriptor polifacètic, i així, al 1521, surt a l’impremta de Giunta l’Arte della guerra, i al 1525 es representa, després de l’èxit de la Mandragola, una segona comèdia, anomenada Clizia.
En terreny polític, se li encomanà, en fi, alguna altra missió com la efectuada a Carpi, durant la qual tingué ocasió de conèixer al també historiador Francesco Guicciardini, aleshores governador de Mòdena; amb aquest darrer tornarà a coincidir, al juny de 1525, arrel d’una missió encarregada també pel papa Medici. Així un cop revocada la prohibició de exercir càrrecs públics, al 1526 Maquiavel és nomenat proveïdor i canceller dels Procuratori delle mura, per la defensa de Florència, al mateix moment que s’inicia la guerra entre França, aliada del papa, i Carles V.
Els esdeveniments de l’any successiu són de sobra coneguts: les tropes de Carles V arriben el 6 de maig a Roma i saquejen la ciutat, el 5 de juny Clement VII, refugiat a Castel Sant Angelo, es rendeix i esdevé presoner de Carles V. I en fi, Maquiavel mor el 21 de juny d’aquest any 1527, un cop vista la proclamació de la fi de la Senyoria dels Medici a Florència.
L’obra de Maquiavel inclou des de tractats (Il Principe, Arte della guerra), a discursos (I discorsi sopra la prima Deca di Tito Livio), a obres pròpiament historiogràfiques (Istorie fiorentine), a comèdies (Mandragola, Clizia) i alguna novel·la (Belgafor arcidiavolo). Però de ben segur una de les més rellevants fou El príncep del qual aquest any se n’ha celebrat el cinquè centenari de la composició.
Amb aquest obra, que constitueix una de les obres mestres de la modernitat, neix l’assaig modern tal i com l’entenem avui en dia. Una de les grans novetats fou el fet d’haver establert una dependència directa entre la moral del príncep i l’èxit de la seva acció política, ja que la reeixida d’aquesta havia de coincidir necessàriament amb l’èxit de l’Estat. La política i el pensament polític esdevenen, així, autònoms de la religió i de la moral. La seva obra, com també fou la de Gucciardini tot i que amb esperit diferent, vol donar una resposta concreta i analítica a una situació històrica, a partir de l’estudi del que ell anomenava la “verità effetuale”, és a dir, de la realitat tal i com és, sense idealitzacions ni sense mitificacions, ben lluny del gènere del Mirall de prínceps medievals. No és una casualitat que Il principe anés dedicat a un cap d’estat i que finalitzés amb una exhortació al poble italià: el seu objectiu, al cap i a la fi, era canviar la situació i el model de govern de la política italiana.
La fortuna de Maquiavel és una de les més riques de la història i comptà adés i ara tant amb seguidors i com amb detractors molt més enllà de les fronteres italianes, tal i com vol evidenciar la mostra oferta pel fons de la Universitat de Barcelona. Des del contemporani Agostino Nifo, professor a Pisa, i el seu el De regnandi peritia (1523), un clar plagi de l’obra maquiavel·liana, fins a un exemplar dels llibres prohibits on apareix Il principe, -per posar només dos exemples- donen bona fe dels avatars excepcionals d’una obra i un autor singulars.
Susanna Allés Torrent
Institució Milà i Fontanals - CSIC