La història del Carmel Descalç a Catalunya
Des dels primers anys de la reforma, els carmelites descalços de la província de Sant Josep de Catalunya van ser conscients de certes dificultats d’encaix en el conjunt de la Congregació espanyola, que comprenia també Portugal i Amèrica. Podríem esmentar bàsicament tres punts de fricció.
En un primer moment, el diferent posicionament ideològic entre les autoritats del Carmel descalç català i les generals de l’orde, un cop establert en el generalat el P. Doria, que va arribar a comportar el desterrament del fundador i escriptor carmelita català Joan de Jesús Roca i el de Jeroni de l’Assumpció (Remolins Costa).
En segon lloc, el tema de la llengua. Fins al 1687, la província de Sant Josep es corresponia amb la Corona d’Aragó. Malgrat que en les ordinacions internes de l’orde a Catalunya sempre es va especificar que calia predicar en català, les divergències de mentalitat acabaren per passar factura. Després de la guerra dels Segadors i de l’intent dels carmelites descalços catalans de passar a formar part de la Congregació italiana, Catalunya es va segregar d’Aragó i València l’any 1685, però va conservar l’antic nom de província de Sant Josep.
En tercer lloc, els carmelites descalços catalans tenien la percepció que les autoritats centrals no valoraven prou justament la contribució de Catalunya al Carmel descalç. Aquesta preocupació va ser verbalitzada pel cronista Segimon de l’Esperit Sant (1642-1706) en la sessió quarta del capítol provincial de l’any 1684, on es va tractar de la conveniència de tenir un historiador provincial. Una exposició de sis fulls sobre el valor i el sentit de la història, en què raona sobre els diversos motius que justifiquen l’existència d’un historiador provincial: “Es cierto PP. Nuestros que la Provincia de N. P. S. Joseph, esperimenta en lo tocante a sus conventos, ay muchas omissiones en nra. Historia general [...]. Hasta ahora hemos tenido, PP. Nuestros, los historiadores generales, que casi no han salido de las dos Castillas y Andaluzía. Y por esso, sin duda, están escritas las cosas de estas Provincias con todo el lleno que la grandeza de sus eminentes prerrogativas merecían; porque assí las escrivieron como testigos de vista. Y por el contrario se halla la provincia de N. P. S. Joseph con el desconsuelo de ver diminutas las narraciones de su Historia” (Arxiu dels carmelites descalços de Catalunya i Balears, Capítols, Definitoris, cartes, A-III-3, f. 130-135).
Al capítol general intermedi de 1685 es va concedir a la província de Sant Josep de Catalunya la facultat de poder escriure la seva història, “para cuyo empleo fue señalado el P. Fr. Sigismundo del Espíritu Santo, el qual, aviendo registrado todos los archivos de la Provincia, recogió los materiales que pudo. Y contento con esso no se aplicó a escrivir.”
Segimon de l’Esperit Sant realitzà una ingent tasca investigadora i de recopilació de documentació per arxius conventuals, notarials i municipals, però en canvi sembla que era no va procedir a la sistematització dels materials recollits, de la que va ocupar-se Joan de Sant Josep, Blanc Mur (1642-1718), com ell mateix ho refereix als Anales:
“Después de diez años que fue el de [16]95, entré yo en la obligación, y empecé a escrivir con los dichos materiales, aunque faltavan, en ellos, infinitas noticias, que no han costado poco buscar” (Anales, p. 641, doc. 167).
El seu gran amic l’erudit Pere Serra Postius (1726: 371-373) en va fer l’elogi: “Historiador de su orden en esta Provincia de Cataluña, famoso humanista, escriptor celebérrimo; pues después de aver cumplido con el cargo de Historiador [fins al 1707?], escrivió algunos tomos de diversas ciencias, los quales tiene su Religión Sagrada entre los manuscritos de su mayor aprecio. Y en el Archivo de dicho convento de San Joseph de Barcelona está recóndita la obra que como Historiador trabajó, cuyo título es: Anales de los Carmelitas Descalços [...] de Cataluña [...]. Comunicóme, dicho Historiador, muy íntimo amigo mío, varias veces sus Anales, para que de ellos sacasse, quanto fuere de mi agrado; y cargado de años, sabiduría y virtudes murió en el convento de la famosa Villa de Reus, día 10 de Agosto del año 1718”.
En la segona meitat del segle XVIII, l’erudit bibliotecari del convent de Sant Josep de Barcelona, Josep de la Verge, Bover Albagès (1749-1806), redactà una altra obra d’història general carmelitana, basada en la cronologia de l’Orde, des els seus orígens més mítics, al segle I, fins el segle XVIII.
|
|
|
|
|
|
|
