Llengües

El laberint teresià del rector de Vallfogona

InfoCRAI coronavirus

 

Una de les peces a destacar del Certamen poètic dedicat a Teresa de Jesús (1614), compilat per Josep Dalmau i publicat l’any 1615, enguany fa quatre-cents anys, és el sonet en forma de laberint que va presentar-hi Francesc Vicenç Garcia. Com altres composicions del rector de Vallfogona va circular també en còpia manuscrita, com podem veure en el cas del manuscrit Curiositat catalana i Recreo o Jardí del Parnàs (BC, Ms. 80).

 

                                             


Per tal d’il·lustrar aquesta singularíssima aportació i de proporcionar un petit record tangible de l’exposició, ha semblat oportú demanar a l’autoritzada ploma del doctor Albert Rossich una col·laboració, l’amabilitat del qual agraïm des d’aquí, que ajudés a entendre millor el poema i la seva elaborada construcció.

 

 

El Soneto ab labirinto a Teresa de Jesús de Francesc Vicent Garcia

 

En ocasió de les festes celebrades a Barcelona per la beatificació de Teresa de Jesús, Vicent Garcia (Tortosa?, 1578/1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) va compondre diverses poesies. Aquestes composicions es van publicar anònimament al volum que recollia el desenvolupament de les festes i les poesies dedicades a la beata. 

 

                                            [1]  

 

Entre aquestes peces hi havia un sonet amb unes característiques ben particulars, com veurem. El tema d’aquesta composició feia referència a les noces místiques de Teresa de Jesús, un episodi sobresortint de la vida de la santa, explicat a les seves Relaciones espirituales (número XXXV). Reprodueixo íntegrament el relat que ella en fa:

 

Estando en la Encarnación el segundo año que tenía el priorato [1571-1574], octava de San Martín, estando comulgando, partió la Forma el Padre fray Juan de la Cruz, que me daba el Santísimo Sacramento, para otra hermana. Yo pensé que no era falta de Forma, sino que me quería mortificar, porque yo le había dicho que gustaba mucho cuando eran grandes las Formas (no porque no entendía no importaba para dejar de estar el Señor entero, aunque fuese muy pequeño pedacico). Díjome Su Majestad: «No hayas miedo, hija, que nadie sea parte para quitarte de Mí»; dándome a entender que no importaba. Entonces representóseme por visión imaginaria, como otras veces, muy en lo interior, y dióme su mano derecha, y díjome: «Mira este clavo, que es señal que serás mi esposa desde hoy. Hasta ahora no lo habías merecido; de aquí adelante, no sólo como Criador y como Rey y tu Dios mirarás mi honra, sino como verdadera esposa mía: mi honra es ya tuya y la tuya mía». Hízome tanta operación esta merced, que no podía caber en mí, y quedé como desatinada, y dije al Señor que o ensanchase mi bajeza o no me hiciese tanta merced; porque, cierto, no me parecía lo podía sufrir el natural. Estuve así todo el día muy embebida. He sentido después gran provecho, y mayor confusión y afligimiento de ver que no sirvo en nada tan grandes mercedes.[2]

 

Amb l’estil popular que la caracteritza, Teresa ens conta aquí que un dia (era el 18 de novembre de 1572), a l’hora de combregar, el sacerdot va partir l’hòstia per repartir-la; no perquè li’n fessin falta més –explica–, sinó per mortificar-la. Ella ja sabia que el valor de la comunió era el mateix amb un tros de la sagrada forma que amb la peça sencera, però li agradava poder menjar una forma grossa. És aquesta l’avinentesa que va aprofitar Jesús per aparèixer-se davant d’ella i tranquil·litzar-la: “No tinguis por que ningú et pugui apartar de mi”, i tot seguit li va oferir un clau de la crucifixió com a senyal que a partir d’aquell moment ella passava a ser la seva esposa.

El poema ens ha arribat en versió impresa i en còpies manuscrites, però totes les còpies conservades deriven de l’edició prínceps de les obres de Garcia (de 1703): no n’hi ha cap que provingui de la primera versió estampada el 1615. Tot i que l’anonimat de la primera aparició i la falta d’una transmissió manuscrita en els primers cançoners podria fer pensar que l’atribució és insegura, el fet d’anar el poema acompanyat d’altres composicions dedicades a la beata Teresa atribuïdes al Rector fa que hàgim de donar per bona l’atribució dels editors de 1703. Aquesta versió, la de 1703, és la que van divulgar, també, els cançoners setcentistes. Llegim-la:

 

Cristo:

Tanta temor, Teresa, tanta pena,

entre excessives glòries i alegries!

Repara i mira que agraviar podries

4             esta esperança de ma llum serena.

   Sossega, esposa casta, i asserena

aqueixa pena, que han bastat les mies

dar durador descans d’infinits dies [a]

8             en les eternes sales per estrena. [b]

 

Teresa:

   Ja la intricada i fosca nit inica

en bellesa de glòria veig se’m muda:

sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa;

12             vostra esclava ab un clau se vivifica, [c]

segura, Espòs, que sou Vós, en sa ajuda,

torre, glòria, descans i fortalesa.[3]

 

Es tracta d’un diàleg entre Crist i Teresa de Jesús. Ell la tranquil·litza: “No cal que passis pena, que prou que n’he passades jo perquè el llinatge humà pugui gaudir de la Glòria celestial”. Ella contempla aquesta glòria en un arravatament místic i es reconeix com a esclava i esposa del Senyor. Però aquest diàleg comporta un artifici visual, ja que s’estructura sota sis acròstics que admeten una pluralitat de lectures: en vertical o bé, saltant d’una columna a una altra, de manera inclinada, o en espiral. Heus aquí com ho presentava la primera edició, de 1615:

 

                                            

 

Però el poema ens brinda una complexitat suplementària, que va passar per alt als editors de 1703 des del moment que no van reproduir els aclariments, en prosa i en vers, que acompanyaven el sonet. Com que l’explicació prèvia en prosa no és de Vicent Garcia, sinó del relator de les festes, Josep Dalmau, els editors devien pensar que no eren tampoc de Garcia els versos que el seguien. I no els van reproduir. I en canvi, aquests textos són essencials per entendre tota l’originalitat i la complexitat de la composició.

 

                                             

 

El soneto que se sigue estava en forma de laberinto repartido por una figura de una torre y una silla, formando con las letras versales grandes, por todos los miembros de las dos figuras, el nombre de la santa, y por no aver escudo a propósito no pudo ponerse en la propia forma en este libro. Pero va declarado el intento en las cuartillas que se pondrán después del soneto:[4]

 

                                                           Que és torre el nom del Senyor

                                   16                    diu un profeta sagrat, [d]

                                                           i est labirinto intricat

                                                           és una torre, lector.

 

                                                           En la qual, si pujaràs,

                                   20                    davallant a plom la vista,

                                                           per obliqua i recta llista

                                                           de qui és Teresa veuràs. [e]

 

                                                           Que ella, en èxtasi elevada

                                   24                    i de salvar-se dubtosa,

                                                           per via miraculosa

                                                           de Cristo és aconsolada.

 

                                                           No et receles de pujar,

                                   28                    pus qui davallar ne vol

                                                           escala de caragol

                                                           i dreta la pot trobar. [f]

 

                                                           Emperò si a cas te canses,

                                   32                    dintre de la torre mira:

                                                           trobaràs una cadira

                                                           en què, si et cansa, descanses.

 

                                                           Perquè, al que no fuig lo cos

                                   36                    d’emplear-se en esta empresa,

                                                           és torre de fortalesa

                                                           i cadira de repòs.[5]

 

El text introductori en prosa no és del tot clar, però al·ludeix a una figura composta: «una figura de una torre y una silla, formando con las letras versales grandes, por todos los miembros de las dos figuras, el nombre de la santa». De fet, els versos ens diuen que la cadira es podia veure a «dintre la torre». No és gaire clar tampoc què significa un escudo a propósito, però crec que el relator es refereix a la inexistència d’un gravat xilogràfic o calcogràfic que la representés. És clar que una figura tant es pot referir a un dibuix com a un objecte. Josep Bargalló s’imagina un cartell penjat d’un domàs.[6] En canvi, Màrius Serra pensa decididament en un objecte: «la disposició idònia del poema seria un prisma hexagonal –la torre– que permetria la lectura de tots els acròstics. La cadira esmentada podria formar-se amb l’hipograma teresià de l’últim vers».[7] Albert Domènech, finalment, ha sabut donar forma a aquest objecte amb un retallable que permet representar la torre i la cadira –la base– amb els acròstics del sonet sobreposats.

 

Albert Rossich




[1] Joseph Dalmau, Relacion de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la beatificacion de la Madre S. Teresa de Jesus, Barcelona: Sebastian Matevad, 1615.

[2] Santa Teresa de Jesús, Relaciones espirituales dirigidas por Santa Teresa de Jesús a sus confesores, dins Obras Completas, Madrid: M. Aguilar, 1945, 267-268. En altres edicions aquestes Relaciones apareixen com a Addiciones a la Vida, núm. 7. Veg. també Moradas séptimas, cap. 2, paràgraf 1.

[a] 7 dar: sobreenteneu ‘per’.

[b] 8 les eternes sales: la Glòria celestial | estrena: gratificació, premi.

[c] 12 Paronomàsia: el clau de la creu vs. l’esclava. El joc de mots venia afavorit pel fet que s’acostumava a marcar els esclaus al foc amb una S i la figura d’un clau.

[3] Dalmau, ob. cit., f. 45v.

[4] Dalmau, ob. cit., f. 45.

[d] 15-16 Salomó, Proverbis, 18,10.

[e] 21-22 Tant verticalment com inclinadament es llegeix: ‘de Jesús’.

[f] 29-30 El nom de la beata es pot llegir en línia recta o avançant alternadament a dreta i esquerra.

[5] Dalmau, ob. cit., f. 46.

[6] https://josepbargallo.wordpress.com/2011/09/06/857/

[7] Màrius Serra, Verbàlia. Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari, Barcelona, Editorial Empúries, 2000, 172.

 

 

< Vitrines

Construïm la torre >

Segueix-nos

totes les xarxes socials del CRAI icono de canal de contenidos sindicado  twitter Blog del CRAICanal de YouTube del CRAI de la UB

 

Footer - Copyright


Logo de Creative Commons Els continguts del web CRAI UB estan subjectes a la llicència de Reconeixement de Creative Commons 4.0, llevat que s'hi indiqui el contrari.

 

Campus d'exelencia

Pla de sostenibilitat del CRAI                            Segell EFQM 500    Logo de Bibliotecas comprometidas con la excelencia