Els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili (1941-1977)

El CRAI Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona us presenta una mostra del seu fons bibliogràfic i documental relacionat amb els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili ininterrompudament des del 1941 fins al 1977.

Com diu Josep Faulí, la història dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili és una història literària perquè continua la tradició represa el 1859 a Barcelona. Té una part destacada d'història política, perquè hi passen totes les forces de l'exili, fruit de la guerra i de la dictadura. És una història de resistència i d'esperança i, sobretot, de continuïtat contra tota desesperança.

Antecedents

L'any 1324, la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors va instituir a Tolosa de Llenguadoc un certamen literari anomenat Jocs Florals o Jocs de la Gaia Ciència. A partir de 1393, per desig de Joan I, i fins a finals del segle XV (1484), els Jocs Florals, auspiciats pels monarques catalano-aragonesos, es van celebrar a la ciutat de Barcelona.

Els Jocs Florals de Barcelona

El mes de març de 1859, diverses personalitats (Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, etc.) van sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona la restauració dels Jocs Florals instituïts per Joan I, amb la finalitat d'incentivar el conreu de la literatura i la llengua catalanes entre la joventut. L'Ajuntament va aprovar la petició i el primer diumenge de maig del mateix any la Sala del Consell de Cent va acollir novament els Jocs Florals de Barcelona, sota la presidència de Manuel Milà i Fontanals.

Amb el lema Patria, Fides, Amor -en al·lusió als tres premis ordinaris: Flor Natural, Englantina d'Or i Viola d'Or i Argent- els Jocs Florals de Barcelona es van celebrar cada any fins al 1936 i, si bé és cert que van ser un dels motors de la Renaixença i que hi van participar grans figures de les lletres catalanes (Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etc.), a principis del segle XX s'havien convertit en una institució anacrònica.

La celebració dels Jocs Florals de Barcelona va quedar interrompuda per la Guerra Civil i a partir de 1939 totalment prohibida per la Dictadura.

Tot i que entre els anys 1940 i 1970 els Jocs es van commemorar clandestinament i privada cada primer diumenge de maig a Barcelona, van ser els exiliats catalans els qui, a partir de l'any 1941 i anualment sense excepció fins al 1977, van organitzat des de l'exili els anomenats Jocs Florals de la Llengua Catalana.

Els Jocs Florals de la Llengua Catalana

L'any 1941 el recent creat Consell de la Comunitat Catalana de l'Argentina va aprovar la iniciativa de Pere Mas i Perera de celebrar a l'exili els Jocs Florals que, fins al 1936, s'havien organitzat a Barcelona. L'aprovació d'aquesta proposta, juntament amb la d'Hipòlit Nadal i Mallol de canviar-los de denominació, va conduir al naixement dels Jocs Florals de la Llengua Catalana.

Des del 1941 a Buenos Aires fins al 1977 a Munic, els Jocs Florals de l'exili es van celebrar a moltes ciutats americanes i europees i es van convertir en una plataforma per denunciar l'opressió en què es trobaven Catalunya i la llengua catalana.

La situació decadent i en certa manera reaccionària a què havien arribat els Jocs als anys 30, és superada a l'exili de manera contundent: hi participen, per diverses vies -Comissió Organitzadora, jurat, concursants, patrocinadors, etc.- milers de catalans exiliats, però també de l'interior; els premis es multipliquen i molts d'ells prenen el nom de figures indiscutibles de la història de Catalunya (Francesc Macià, President Lluís Companys, Pau Casals, etc.); entitats catalanes d'arreu del món i molts particulars, sovint desconeguts, en són els patrocinadors; la quantitat i la qualitat de les obres i de les persones que es presenten al concurs és destacadíssima (Carles Riba, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Avel·lí Artís-Gener, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster i un llarg etcètera).

En definitiva, cap altra activitat a l'exili no va concentrar tantes adhesions ni tantes repercussions.

L'organització d'aquesta festa anual i itinerant va ser possible gràcies a la tenacitat dels tres organismes permanents dels Jocs més repetits durant els 37 anys d'exili: el Patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Mèxic, presidit per Manuel Alcàntara i Gusart; la Delegació a Europa (Montpeller), presidida per Miquel Guinart, i el Consell de la Col·lectivitat Catalana a la República Argentina.

Des del 1941, els Jocs de l'exili es van celebrar a les següents ciutats:

Buenos Aires (1941), Mèxic (1942), Santiago de Xile (1943), l'Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948), Montevideu (1949), Perpinyà (1950), Nova York (1951), Tolosa de Llenguadoc (1952), Caracas (1953), Sao Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mèxic (1957), Mendoza (1958), París (1959), Buenos Aires (1960), L'Alguer (1961), Santiago de Xile (1962), Montevideu (1963), Perpinyà (1964), París (1965), Caracas (1966), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Mèxic (1973), Amsterdam (1974), Caracas (1975) i Lausana (1976).

Els últims Jocs es van celebrar el 1977 a Munic, amb un discurs presidencial de Manuel Castellet.

L'any 1978, amb el restabliment de la democràcia, el certamen itinerant es va fusionar amb el certamen barceloní, que havia estat autoritzat per la dictadura des del 1971, i va tornar al Saló de Cent de Barcelona.