Inici
| La Medicina noucentista | L’Institut de Fisiologia |
| La recerca en temps de la Mancomunitat | Els Pensionats a l’estranger |
| Ramón Turró | Les limitacions reals |
| El Laboratori de Psicologia Experimental |
"La primera característica de la medicina noucentista fou el seu nacionalisme abrandat i militant. Era el vessant científic del catalanisme que pretenia crear ciència nacional.
La segona característica és la voluntat conscient i deliberada de fer tasca original, obra pròpia, crear cultura autòctona, arrelada al país i projectada al món.
La tercera característica és l'interès per la recerca bàsica i la ciència experimental. No n'hi havia prou amb la simple observació i catalogació de la Naturalesa i la Patologia.
La quarta característica és la llengua: fer ciència en català. El renaixement literari del català durant el segle XIX no assolí l'àmbit de la ciència, però amb el nou segle també varia l'actitud dels científics respecte la llengua pròpia.
La cinquena característica és la voluntat de formar escola, de crear una tradició científica i aconseguir una continuïtat.
La sisena característica és la consciència de comunitat científica i de col·lectivitat professional.
La setena característica és la progressiva institucionalització de la medicina, coincidint amb la creació de grans Instruments de treball col·lectius."
Sabaté i Casellas F [Tesi doctoral]. Política sanitaria i social de la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924. Universitat de Barcelona, 1992.
La recerca en temps de la Mancomunitat
"Els grossos volums de la Mancomunitat sobre l'organització, l'obra feta i la que quedava per fer, que durant la dictadura de Primo de Rivera van poder ser considerats pels seus autors col·lectius com un veritable testament polític, ens donen una idea de fins a quin punt es va posar tot un sistema institucional al servei de la recerca. Paral·lelament, mostren com es va intentar instrumentalitzar el seu producte en aquell afany polític global que Verdaguer havia denominat el treball de "Catalunya endins", portat aquí a les seves últimes conseqüències, i de com en aquest sentit es va crear la necessitat de realitzar una molt diversificada investigació aplicada.
És evident que si l'activitat científica catalana assoleix en el període que ens ocupa una extraordinària importancia, és també gràcies a l'existència d'uns condicionaments humans idonis. El mestratge exercit per un conjunt d'homes d'excepcional categoria, serà decisiu per al funcionament dels nostres centres. Ramon Turró i August Pi i Sunyer són els responsables de les realitzacions catalanes pel que fa a la recerca médica bàsica. Quant a temperament i comportament, en absolut obeeixen al model generalitzat de l'home de ciència. Mai no varen tancar- se en els seus laboratoris isolant-se de la realitat viva que els envoltava. Al contrari, participaven activament en la lluita política i els seus centres de treball, acabada la feina diària, es convertien en llocs de discussió política i humana de primer ordre.
L'ideal nacionalista de Ramon Turró i d' August Pi i Sunyer queda fora de dubte. Ambdós foren d'ideologia progressista i van ser els primers a saber aplicar a l'Estat espanyol les tècniques de treball en equip, conseqüència de la progressiva adquisició de consciència col·lectiva. Varen saber estimular suficientment els seus col·laboradors perquè malgrat la penúria del sou, que obligava a tots ells al treball clínic i assistencial complementari, sacrifiquessin gran part del seu temps i esforç a les tasques científiques.
L'Escola de Biologia de Barcelona, d'autèntica reputació europea, fou l'obra de tots i sentida per tots. Es complia així, el vell desig de Prat de la Riba: la ciència catalana, donant testimoni, s'escampava pel món."
La Recerca als Països Catalans: llibre d’homenatge a Jordi Rubió i Balaguer. Barcelona: Secretariat de l’Àmbit de Recerca del Congrés de Cultura Catalana, 1978.
Ramón Turró [Malgrat de Mar, 1854 – Barcelona, 1926]
"Ramon Turró ha estat una de les personalitats més importants de la ciència catalana. De vida relativament moguda i bohèmia en els primers anys, lluitador contra el carlisme, estudiant irregular de medicina, va estar uns anys vivint com a periodista a Madrid i polemitzant fins i tot amb Letamendi. L’amistat amb Jaume Pi Suñer, catedràtic de Patologia General va fer que portés un laboratori a la Facultat de Medicina del carrer del Carme, on feu una tasca important per a emprar mètodes moderns d’anàlisi en el diagnòstic dels malalts.
Després dirigí el Laboratori Microbiològic Municipal, des d’on creà escola, i tanmateix polèmica. Creà també un laboratori propi al carrer del Notariat. Fou el primer mestre personal d’August Pi Sunyer des dels anys d’adolescència.
Malgrat la seva rauxa fou un element de cohesió. Se l’ha valorat com a iniciador d’estudis de psicologia, i com a filòsof, amb la seva obra sobre els orígens del coneixement i de la immunologia.
També té una obra poètica i literària, defensant a Verdaguer, publicant algun llibre de versos juvenils, o com a veterinari, i així va ser president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona durant bastants anys. Fou membre i vicepresident de l’Acadèmia de Medicina, contestant el discurs d’ingrés d’August Pi Sunyer."
Corbella i Corbella J, Pujol i Ros J, Escudé i Aixelà MM. L’Institut de Fisiologia de Barcelona : memòria gràfica. Barcelona : Seminari Pere Mata. Universitat de Barcelona; 2007.
El Laboratori de Psicologia Experimental
"El Laboratori fou posat sota el patronatge científic de l'Institut d'Estudis Catalans, que nomenà com a Inspector-Delegat del Laboratori al Dr. Ramón Turró. Com a Director del Laboratori fou nomenat el Dr. George DeweIshauvers, amb un sou de 7000 pessetes l'any, com a Assistent-Auxiliar del Laboratori, la Sra. Dewelshauvers, amb un sou de 2000 pessetes l'any.
Amb el Laboratori de Psicologia Experimental es refonien les tasques i funcions d'experimentació assignades als suprimits Seminaris-Laboratoris de Filosofía i Pedagogia.
El gran repte biològic de principis de segle el constituïa el problema de la relació psico-orgànica en els límits de la fisiologia i la psicologia. La relació entre els mecanismes conscients, subconscients i inconscients i el seu nexe d'unió. Dewelshauvers buscava el pas de la vida orgànica a la consciència. Els biólegs tenien les mateixes inquietuds en cercar les necessitats tròfiques de l'organisme, les arrels de l'experiència conscient (Turró) o en descobrir el joc dels mecanimes subjacents a la sensibilitat interna (Pi i Sunyer)."
Sabaté i Casellas F [Tesi doctoral]. Política sanitaria i social de la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924. Universitat de Barcelona, 1992.
Institut de Fisiologia
A Mancomunitat: l'obra realitzada
"La tradició de treball biològic emprant el mètode experimental arrenca de la fundació del Laboratori Municipal de Barcelona i dels treballs isolats de Ramón y Cajal i Jaume Pi i Sunyer a la Facultat de Medicina. Els dos nuclis esmenats reberen la influència i van introdur corrents científics i métodes de treball de l'estranger. Aquest dos nuclis inicials despertaren la flama investigadora d'un planter de joves biòlegs amarats de curiositat intel·lectual i d'amor a la ciència, que es formaren en la primera década del segle sota el mestratge de Ramón Turró i August Pi i Sunyer, continuadors de l'obra de Jaume Ferran i Jaume Pi i Sunyer.
Les dues principals branques conreades eren la Microbiologia i la Fisiologia, amb clara influència de les escoles franceses de Pasteur i Claude Bernat, que posteriorment s’estendrien a Alemanya i als Estats Units, destí de viatge dels seus deixebles a la segona dècada del segle XX. Com moltes altres institucions pensades o creades sota el guiatge d'en Prat de la Riba, el Laboratori de Fisiologia estava pensat en funció d'una persona: August Pi i Sunyer.
Institut de Fisiologia
A Mancomunitat: l'obra realitzada
Prat no creia en el poder taumatúrgic de les lleis que creen institucions, ans en el poder vivificador dels homes que les desenvolupen. La llei, per altra part necessària, era l'esquelet, l'estructura; els homes compromesos eren els que donaven vida i funcionament a qualsevol institució. Però, malgrat que els plans hi eren, les persones apropiades per desenvolupar-los també i les partides pressupostàries ja havien estat notades, desconeixem les causes que frenaven la posada en marxa d'aquests Laboratoris.
Una de les raons sembla ser la reticència d'alguns elements polítics i culturals de la Mancomunitat de muntar un Laboratori que anés Iligat a una institució oficial de l'Estat. No es volia posar vi nou en bótes velles per por de perdre o malgastar esforços i diners. Es desitjava que els Seminaris-Laboratoris tinguessin autonomia, vida pròpia en els aspectes econòmic, científic i administratiu o legal. Per obtenir la seva pervivència i efectivitat, no es volia que estiguessin units als avatars polítics de la Mancomunitat ni a la inèrcia burocràtica de la Universitat.
Però aquest punt d'equilibri i autonomia es mostrava difícil d'aconseguir, donat el fet que econòmicament depenien de la Mancomunitat i científicament es nodrien de la Universitat. El Seminari-Laboratori de Fisiologia fou allotjat dins de la Facultat de Medicina en unes dependències del tercer pis, sobre la Càtedra de Fisiologia. Fou el fruit d'una entesa entre la Universitat, que cedia els locals, i la Diputació de Barcelona, que donà les instal·lacions i el pressupost per al funcionament.
La creació del Seminari-Laboratori de Fisiologia tingué lloc el dia 8 de juliol de 1920 per un decret del Consell Permanent. El llarg camí recorregut des de la seva concepció fins el seu naixement, era el fidel reflex de les vicissituds i limitacions de la ciència i la política autòctones de l'época."
Sabaté i Casellas F [Tesi doctoral]. Política sanitaria i social de la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924. Universitat de Barcelona, 1992.
Hospital cantonal de Ginebra
A Zariquiey R. Memoria
Hospital cantonal de Ginebra
A Zariquiey R. Memoria
"Els llibres de Tomàs Busquet Teixidor i de Ricard Zariquiey són dos bons exemples de l’ambició i la vocació modernitzadora de la recerca promoguda per la Mancomunitat.
Tots dos investigadors, formant part de comissions d’experts, van ser enviats a l’estranger per tal d’estudiar els models més eficaços, moderns i exitosos per a les institucions que volien crear o reformar: l’assistència als malalts mentals per part de Tomàs Busquet i la Casa de Maternitat per part de Ricard Zariquiey.
Pensionats a l'estranger
A Mancomunitat: l'obra realitzada
Un altre dels aspectes significatius -en part ja apuntat- que ja trobem en funcionament abans de la Mancomunitat, és el que fa referència als "pensionats a l'estranger", homes enviats, segons paraules de Bofill (incloses en el treball que anem seguint) a aprendre a estudiar, investigar i organitzar. I aquest autor encara precisarà més endavant que “(…) ens és absolutament i urgentment indispensable. És l'única manera de provocar, com ha fet el Japó, una ràpida assimilació de cultura. És l'única manera d'improvisar el primer grau d'una civilització".
Pensionats a l'estranger
A Mancomunitat: l'obra realitzada
No hi ha dubte doncs que, com les altres, aquesta iniciativa respon a una planificació global de govern que és, en definitiva la que dóna l'orientació i el sentit de la investigació que es produeix aleshores. A part la consideració del seu èxit escadusser des del punt de vista de conjunt, els pensionistes van treballar a l'estranger sabent que, al seu retorn a Catalunya, havien de tenir assegurat un lloc tècnic i directiu dintre els equips de govern catalans. I, per extensió, podem quasi pretendre que és tot un sector de la societat catalana el que es prepara conscientment i a curt termini per a una tasca definida. Entre altres, aquesta serà una de les causes fonamentals de l'acceptació general de Prat de la Riba, acceptació ben significativa sobretot en procedir d'homes d'ideologia ben diversa a l'oficialment representada pel president."
Sabaté i Casellas F [Tesi doctoral]. Política sanitaria i social de la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924. Universitat de Barcelona, 1992.
"Hem de tenir present el fet que la repercussió real i social de l'obra que es produeix en el període és enormement més limitada que no indiquen la magnitud dels projectes, estudis, pressupostos i dictàmens. A la manca endèmica de diners i a la significació d'una divisió d'atribucions de caire administratiu amb el govern central, verticalista i sempre limitat, es sumava una altra de les fonamentals limitacions de la Mancomunitat (i de la seva repercussió en la vida catalana). Es tractava de la creixent tensió social i de la comprensió de la classe obrera que la política reformista d'aquell organisme només podia aportar unes millores concretes mínimes i a llarg termini, relativització a la qual es sumaven fets tan determinants com l'augment imparable del cost de vida i el de l'atur forçós.
És a partir de 1919 quan amb una quasi total independència respecte a la burgesia i fins i tot plantant-li cara, les possibilitats de control de la Mancomunitat per part de les classes mitjanes esdevenen més notòries i reals (per exemple impulsen i aconsegueixen l'acomiadament de Xènius després de l'acusació de fons d'incompetència "burocràtica"). A partir d'aquest moment, l’aïllament de la Mancomunitat vindrà determinat per l'abast de la guerra social que bipolaritza la vida catalana demostrant la inviabilitat del contradictori projecte de la burgesia. De tota manera, i a part d'aquestes consideracions d'ordre general, podem pensar que precisament la recerca, pel seu caràcter inicial i motor de tota mena de projectes (com a mínim tan important com la recerca aplicada més sotmesa a aquella dinàmica més general), va ser una de les activitats menys afectades per la inestabilitat del període."
La Recerca als Països Catalans: llibre d’homenatge a Jordi Rubió i Balaguer. Barcelona: Secretariat de l’Àmbit de Recerca del Congrés de Cultura Catalana, 1978.