Finals s.XIX / Principis s.XX

Inici

 

És l’etapa més brillant de la caricatura a Catalunya, i també és el vesant mèdic o sanitari d’aquest gènere comunicatiu. Aquí trobem els grans noms, els mestres, que omplen les planes d’un gran nombre de diaris i revistes generals o específicament humorístiques.

 

El recurs al metge o a la medicina com a tema, és força habitual, en un període en què la professió mèdica solucionava pocs problemes. Trobem dibuixos força explícits que s’acompanyen d’un text o llegenda explicativa. Es presenten situacions de la vida quotidiana amb les quals, molta gent s’hi podia identificar. D’aquí la força d’aquestes imatges!

 

En aquest període històric en què encara no està generalitzada la fotografia a les publicacions periòdiques, la caricatura és la forma més habitual de donar imatge a les persones. Per això existeix una abundant iconografia en forma de caricatura, dels metges més coneguts d’aquell moment.

 

Els dibuixos d’aquest període tenen una gran força comunicativa, ja siguin en blanc i negre o en color.

 

Esquella de la Torratxa. Núm 1332 (15 juliol 1904). p. 452-3. Imatges extretes d’ARCA      Esquella de la Torratxa. Núm 1332 (15 juliol 1904). p. 452-3. Imatges extretes d’ARCA

Esquella de la Torratxa. Núm 1332 (15 juliol 1904). p. 452-3. Imatges extretes d’ARCA

 

Cu-Cut! Any 02, Calendari 1903. p. 90. Dibuix de Cornet. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 02, Calendari 1903. p. 90.
Dibuix de Cornet.
Imatge extreta d’ARCA

 

Altre aspecte que Bernardo Barros (vitrina 1) considera molt important en la nova concepció de la caricatura és la llegenda. Per a ell els alemanys són els models que permeten el seu estudi. Podem llegir (p. 61 i 62):

 

“Los humoristas, que deseosos de levantar su arte lo abarcan todo, aceptando cuantas formas de expresión les diese la oportunidad ó la inventiva, encontraron en la leyenda una fórmula, si no imprescindible, á lo menos complementaria de sus propósitos. En ella pusieron mucho de la parte que más honda y fijamente había de impresionar al público.

 

La palabra leyenda tiene en este arte una acepción particular. Porque no se ajusta á lo que académicamente impone El Diccionario. Es una inscripción simple ó puede ser un chiste. Su fin es la sintetización sugeridora de lo que el artista quiere expresar”.

 

Cu-Cut! Any 04, Calendari 1905. p. 53. Dibuix de Junceda. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 04, Calendari 1905. p. 53
Dibuix de Junceda. Imatge extreta d’ARCA

 

A casa nostra Junceda també ens parla de la psicologia de la caricatura quan escriu:

 

“L’humorista és el retratista d’ànimes. No solament d’ànimes de persona, sinó també de l’anima d’un gest. L’humorista fa com el poeta, vol expressar les coses de la terra materials i espirituals, visibles o invisibles, tristes o alegres, dolces o agres, delicades i aspres".

 

(Citat per Montserrat Castillo (1992) al pròleg del llibre Joan Junceda. Barcelona: Columna. Col·lecció Clàssics Catalans del Còmic)

 

 

Cu-Cut! Any 06, Núm. 260 (8 maig 1907). p. 311. Dibuix d'Opisso. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 06, Núm. 260 (8 maig 1907). p. 311.
Dibuix d'Opisso.
Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 705. Dibuix de Cornet. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 705.
Dibuix de Cornet.
Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 06, Núm. 281 (3 oct. 1907). p. 649. Dibuix d'Opisso. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 06, Núm. 281 (3 oct. 1907). p. 649.
Dibuix d'Opisso.
Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 02, Núm. 092 (1 oct. 1903). p. 629. Dibuix de Cornet. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 02, Núm. 092 (1 oct. 1903). p. 629.
Dibuix de Cornet.
Imatge extreta d’ARCA

 

Al llibre La caricatura contempóranea de José Francés podem llegir:

 

“¿Sería aventurado confiar en que un periódico español, dibujado por caricaturistas españoles, donde se desterrara así la ñoñería como la salacidad grosera y como el falso respeto á las cosas irrespetables, fuera un éxito?

 

Al hacer esta pregunta no la dirijo á Cataluña. Cataluña, mejor aún, Barcelona, no necesita que le pregunten eso. Ocurre entre Barcelona y Madrid algo semejante á lo que sucede entre Munich i Berlín. Los periódicos humorísticos más importantes, más dentro de la verdadera orientación satírica, son los que se publican en Munich i Barcelona, no los que se publican en Berlín y Madrid.

 

¿Por qué? No sabríamos decirlo; porque invocar como ciertos dibujantes barceloneses, una superioridad regionalista de la caricatura catalana sobre la madrileña, sería incurrir en un gravísimo error. Más cerca de la verdad estaría la afirmación de que Barcelona es más propicia al arte y á toda manifestación de cultura estética que Madrid. No obstante, yo me limito á anotar la coincidencia y nada más.

 

Acaso el más antiguo de los periódicos satíricos que se publican actualmente sea la Campana de Gracia. Por ella y por L’Esquella de la Torratxa, mucho más joven, han desfilado varias generaciones de caricaturistas, desde Padró, Moliner, Pellicer i Apeles Mestres, –que une á la delicadeza de un poeta el ingenio sano y burlón de un Oberlander,– hasta los modernísimos Babel y Smith.

 

Además, los dos semanarios –como casi todos los catalanes– han representado siempre el amor á todas las libertades y el odio á seudos-ideales reaccionarios que ahora caracterizan, de un modo triste y desconsolador, á los principales semanarios satíricos madrileños.

 

Después de L’Esquella de la Torratxa i de La Campana de Gracia, los dos periódicos de caricaturas más representativos del humorismo catalán han sido Cu-Cut y Papitu. El primero popularizó á un dibujante: Cornet, y el segundo á otro que me parece uno de los más admirables de Europa: Feliu Elias Bracons (Apa).

Cu-Cut vivió en los años del más rabioso separatismo. Primorosamente dibujado, era de una agresividad repugnante contra España. Los mayores insultos, las más injustas groserías, las menos concebibles infamias surgieron de Cu-Cut.

 

Sin embargo, negar su influencia en la opinión pública de entonces y su significación en el arte satírico catalán, sería incurrir en idéntico apasionamiento del que censuramos á sus inspiradores.

 

En cambio, Papitu, fundada por Apa –quien precisamente se dió á conocer en el Cu-Cut–, ha sido un modelo de semanarios satíricos y marcó el momento culminante de la caricatura catalana contemporánea. Hoy día Papitu ha decaído muchísimo. Sin Apa, sin aquel admirable grupo de artistas que rodearon á Apa durante los tres primeros años de publicación, Papitu se ha hundido en la más sucia pornografía, no exenta de cierto ingenio, pero bien distinta de aquel noble ademán de libertad y de audacia que tuvo en sus comienzos”.

Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 712. Dibuix anònim. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 712.
Dibuix anònim.
Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 707. Dibuix d'Apa. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 707.
Dibuix d'Apa.
Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 714. Dibuix de Llaverias. Imatge extreta d’ARCA
Cu-Cut! Any 07, Núm. 338 (5 nov. 1908). p. 714.
Dibuix de Llaverias.
Imatge extreta d’ARCA
Cuca Fera Núm. 10 (21 juny 1917). p. 153. Imatge extreta d’ARCA
Cuca Fera Núm. 10 (21 juny 1917). p. 153.
Imatge extreta d’ARCA

Inici