Martin Gardner: Biografia

Martin Gardner (Tulsa, Oklahoma 21 d'octubre de 1914 - Norman, Oklahoma, 22 de maig de 2010), va ser un gran divulgador de la ciència, escriptor i destacat escèptic, popularment conegut pels seus articles sobre matemàtica recreativa. De 1956 a 1981 va publicar la columna Mathematical Games a la revista Scientific American i de 1983 a 2002, la columna Notes of a Fringe-Watcher —originalment Notes of a Psi-Watcher— a la publicació Skeptical Inquirer. Al llarg de la seva vida va publicar un centenar de llibres, molts dels quals recollien les seves columnes mensuals.

Fill d'un geòleg i d'una educadora d'escola bressol, no era matemàtic de formació. Es va llicenciar en Filosofia el 1936 a la Universitat de Chicago, tot i que de ben petit ja va mostrar moltes aptituds per a les matemàtiques, a banda d'un gran interès pels enigmes, els trencaclosques i els jocs d'enginy.

I was very good at math in high school. In fact, it and physics were the only subjects in which I got good grades. I was bored to death by the other classes. I flunked a class in Latin and had to take it over. I just don't have a good ear for languages.¹

La seva mare li llegia tota mena de contes, però Gardner recordava especialment El Màgic d'Oz, de Lyman Frank Baum. Va ser així com va aprendre a llegir abans d'anar a escola: fixant-s'hi i mirant les pàgines mentre la seva mare li llegia. També va començar a entrar en contacte amb el món dels trucs de màgia i l'il·lusionisme quan el seu pare, de formació científica i interessos diversos, li va reglar el llibre Cyclopedia of 5000 Puzzles : tricks and conundrums with answers, de Sam Loyd, editada per The Lamb Publishing Company.

A l'Institut, amb només 15 anys, va iniciar les col·laboracions amb una revista de màgia, The Sphinx, en la qual va publicar el seu primer article —New color divination— el 1930. Hi va col·laborar fins a la desaparició de la revista, el 1953.

Després de la universitat va desenvolupar diverses feines, no sense dificultat: periodista al Tulsa Tribune, redactor a l'Oficina de Premsa de la Universitat de Chicago, assistent social, cambrer, fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, quan es va allistar a la Marina i va passar els quatre anys següents, embarcat en un destructor destinat a l'Atlàntic.

Acabada la guerra, va tornar a la Universitat de Chicago, on va cursar un postgrau de filosofia de la ciència impartit per Rudolph Carnap. Aviat començaria a publicar articles a la revista Esquire i a la publicació infantil Humpty Dumpty. L'any 1947 es va traslladar a Nova York, on es casaria l'any 1952 amb Charlotte Greenwald. L'any 1955 va publicar el primer llibre, In the Name of Science, reeditat l'any següent en edició de butxaca sota el títol de Fads and Fallacies in the Name of Science. També el 1956 va coincidir la publicació de Mathematics, Magic and Mystery i el primer article a Scientific American. Arran d'aquella primera col·laboració i l'entusiasme de l'editor, naixeria la col·laboració mensual Mathematical Games a la revista esmentada, que es perllongaria durant 25 anys.

Annotated Alice

The last level of metaphor in the Alice books is this: that life, viewed rationally and without illusion, appears to be a nonsense tale told by an idiot mathematician.²

L'any 1960 es va publicar la que segurament és la seva obra més celebrada, The Annotated Alice : Alice's adventures in wonderland and Through the looking glass, una edició comentada, farcida d'aclariments filosòfics, lingüístics i científcs, que reunia i interpretava els dos textos principals de Lewis Carroll, Alice's Adventures in Wonderland (1865) i Through the Looking-Glass (1871), acompanyats de les il·lustracions originals de John Tenniel. L'any 1990 Gardner en va publicar una segona part, More annotated Alice (Random House) i el 1991 es va publicar The Complete Annotated Alice (Voyager, 1991), que actualitzava i combinava els dos anteriors. Finalment el 1999, Norton & Company en publicaria l'edició definitiva, amb el títol Annotated Alice: The Definitive Edition.

Mathematical Games, fi d'etapa

L'any 1979, als 65 anys, Gardner i família es van traslladar a Hendersonville (Carolina del Nord), on ell tenia la idea de deixar enrera l'etapa de Scientific American per centrar-se en altres coses que volia escriure. L'any 1981 va aparèixer la darrera columna de Mathematical Games, cosa que li va permetre disposar de més temps per als llibres. L'any 2000 va morir la seva dona, Charlotte, i dos anys més tard, Gardner es va tornar a traslladar a Norman (Oklahoma), per estar a la vora del seu fill, professor de la Universitat d'Oklahoma.

Escepticisme científic

Martin Gardner va ser molt bel·ligerant amb les pseudociències i tots aquells corrents de pensament, pseudoreligiosos i/o alternatius, basats en afirmacions acientífiques indemostrades. L'any 1952 va publicar Fads and Fallacies in the Name of Science, una obra pionera i fundacional del moviment escèptic, que explorava les perspectives més que dubtoses del creacionisme, la cienciologia, la dianètica, els ovnis, la radioestèsia o la percepció extra-sensorial. Aquesta obra i les posteriors (Science: Good, Bad and Bogus, 1981; Order and Surprise, 1983, Gardner's Whys & Wherefores, 1989) li van valer gran quantitat de detractors entre els esmentats corrents.

L'any 1976, Gardner va fundar, amb Carl Sagan, Isaac Asimov, B.F. Skinner, Paul Kurtz i altres col·legues, el Committee for the Scientific Investigation of Claims of the Paranormal (CSICOP), que canviaria de nom el 2006 i passaria a denominar-se Committee for Skeptical Inquiry (CSI). Des de 1983 fins al 2002 va publicar ininterrompudament la columna Notes of a Fringe-Watcher a la revista Skeptical Inquirer, que edita l'entitat. Tots aquells articles es van recollir, igual com ja s'havia fet abans amb els de Scientific American, en 5 llibres.

Malgrat tot, Gardner es definia a si mateix com a «teista filosòfic» i fideista, en la mateixa línia que Immanuel Kant, Charles Peirce, William James o Miguel de Unamuno: creia en un Déu personal, en el més enllà i en la oració, però no creia en cap religió establerta. Admetia que no hi havia res que provés l'existència de Déu o la immortalitat de l'ànima i que els ateus tenien millors arguments. Adduïa, però, que la seva creença no era racional, més aviat emocional i «quixotesca», enfrontada a les evidències i a les probabilitats.

I am a philosophical theist. I believe in a personal god, and I believe in an afterlife, and I believe in prayer, but I don’t believe in any established religion. This is called philosophical theism.... Philosophical theism is entirely emotional. As Kant said, he destroyed pure reason to make room for faith.³