Mostra bibliogràfica: Any Alan Turing

La fetillera,
que empeny sense pietat el meu destí,
m’ha llençat com un fus a la carrera,
on necessàriament haig de teixir.
M’ha dut de bogeria en bogeria,
al seny i a la raó del bon camí.

Em sembla que aquests versos tenen a veure amb la reflexió que vull compartir amb tots vosaltres.

A la història de la Humanitat hi ha hagut personatges que han tingut un “destí” —que potser no haurien volgut—, al qual s’han vist empesos per les circumstàncies. Recordem les paraules d’Ortega —que mai no hauríem d’oblidar—: “Sóc jo i les meves circumstàncies”.

I, malauradament, malgrat el que deia el mantenidor, la fetillera no sempre ens porta “al seny i a la raó del bon camí” perquè, en moltes ocasions, les circumstàncies són fruit de les pròpies limitacions i de les forànies —la guerra, els prejudicis, la hipocresia i la mesquinesa— i torcen el camí dret cap a viaranys adversos.
Crec que Alan Mathison Turing és un d’aquests personatges, protagonista d’un destí valuós i alhora dissortat. Fruit de la dualitat entre allò que hom és —i té dret a ser— en un àmbit més global —destinat a ser conegut, públic i coparticipat— i en l’àmbit personal —destinat a ser privat i respectat.

Tocat pels déus —quins déus?, no ho sé— fou capaç de copsar el forat que havia deixat David Hilbert en plantejar l’Entscheidungsproblem —el problema de la decisió— en el càlcul de predicats de primer ordre. Aquest problema, com el desè de la seva llista de 1900, no tenia sentit sense disposar d’una definció matemàtica precisa d'”algorisme” o, si es prefereix, de “funció computable”. Si bé Kurt Gödel (1931) havia aportat el concepte de “funció recursiva” i Alonzo Church (1936) havia restablert la hipòtesi segons la qual els conceptes de “funció recursiva (parcial)” i “funció computable” coincidien, calia disposar d’una definició matemàtica correcta de “computabilitat”, una qüestió que Church resolgué amb Turing l’any 1936. Però, en l’imaginari col·lectiu, ha quedat com a sinònim de “funció computable” l’expressió “funció computable per una màquina de Turing”. Em sembla, però, que Turing anà més lluny que Church en adonar-se de l’existència de la màquina universal; és a dir, una màquina que, per sí sola, simulava “totes” les màquines possibles alhora. Naixia així, si més no en l’àmbit teòric, la idea que portaria a les “computadores”, uns ginys que avui formen part de la nostra quotidianitat.

D’altra banda, una circumstància que de segur ell no hauria desitjat, la Segona Guerra Mundial, li va permetre de desxifrar l’Enigma. L’Enigma era una màquina de “codificar missatges” que usava l’exèrcit alemany; disposava d’un mecanisme de xifrat rotatori, que permetia usar-la tant per xifrar com per desxifrar missatges. Era d’una família de màquines electromecàniques de rotor, la primera de les quals construïda per Arthur Scherbius [1878-1929].

Malgrat que havia esclatat la guerra, Turing continuà la seves investigacions com a membre del King’s College fins que el 4 de setembre de 1940 fou requerit per l’Escola Governamental de Codificació i Descodificació, la tasca de la qual era desxifrar els missatges secrets de l’enemic, produïts per l’Enigma. El text oficial del govern britànic sobre la guerra, British Intelligence in the Second World War, descriu la situació en la dècada dels trenta:

Pels volts de 1937 pogué establir-se que, a diferència de les contraparts japoneses i italianes, l’Exèrcit alemany, la Marina i probablement la Força Aèria, juntament amb d’altres organitzacions de l’Estat com ara els ferrocarrils i la SS, usen en totes les comunicacions diferents versions del mateix sistema de codificació: la Màquina Enigma que havien millorat mitjançant modificacions progressives. El 1937 l’Escola governamental de Codificació i Descodificació penetrà en el model menys modificat i segur d’aquesta màquina, model que utilitzaven els alemanys, italians i les forces nacionalistes espanyoles. Però, llevat d’aquest cas simple, Enigma es resistia a l’atac, i tot semblava indicar que continuaria fent-ho.

El Ministeri de Relacions Exteriors s’adonà que calia recórrer als  teòrics dels nombres: tenien molta més probabilitat de trobar la clau per trencar els codis alemanys i, per començar, nou dels teòrics més brillants de teoria de nombre britànics foren reunits en la nova seu de l’escola a Bletchley Park, una mansió victòriana a Bletchley, comtat de Buckinghamshire. Turing abandonà les màquines hipotètiques amb cinta infinita i temps de procés il·limitat, per enfrontar-se a un problema pràctic amb recursos finits i un límit de temps molt real.

A partir de 1950 en l’article Computing Machinery and Intelligence, publicat a la revista Mind, retorna a les qüestions teòriques, si bé ara planteja un problema més proper a la intel·ligència artificial que no pas a la teoria de la computació. Hi planteja el Test de Turing, que fa una proposta per demostrar l’existència d’intel·ligència en una màquina. Es fonamenta en la hipòtesi positivista segons la qual, si una màquina es comporta en tots els aspectes com quelcom intel·ligent, ha de ser intel·ligent.

Malgrat aquests èxits intel·lectuals —al servei de la comunitat científica i la pau—, Turing fou perseguit, com dèiem, per la hipocresia d’una societat que no volia créixer. Recordem que la llei que perseguia l’homosexualitat —una pràctica molt generalitzada en la intel·lectualitat britànica, gairebé un hobby i un cert esnobisme d’aquesta classe privilegiada— no fou derogada fins l’any 1968. I Turing fou culpabilitzat per aquest dret privat individual —i, vull dir-ho alt i fort ara que es parla de la possibilitat de decidir a Catalunya, mai no hauríem de confondre dret amb normativa legal; hi ha drets que són negats per les lleis i, és curiós, gairebé sempre les lleis van molt per darrere dels drets.

Potser el més trist d’aquesta història és el que diu David Leavitt:

La seqüela de la seva detenció, acusat de “corrupció pública” i del suïcidi posterior amb una poma enverinada amb cianur —s’ha dit que Turing admirava la versió Disney de Blancaneus i els set nans— fou que la seva contribució al desenvolupament de la computadora moderna fou minimitzada i en ocasions obviada completament, arribant-se a atribuir a John von Neumann —que havia estat professor de Turing a Princeton—, la paternitat d’idees que havien nascut en la ment “intel·ligent”, però tímida, de Turing. Caldria esperar a la desclassificació dels papers de Bletchey Park i a la publicació de la biografia de Turing d'Andrew Hodges (1983) perquè se li comencés a fer justícia (The Man Who Knew Too Much, edició castellana, p 14).

I jo m’atreviria a afegir —malgrat la satisfacció que hom pugui sentir com a català— que el fet que es triés Ramon Llull com a pare de la informàtica enlloc de triar Alan Turing, té encara a veure amb aquesta “fetillera” que va empènyer la vida exitosa de Turing per viaranys que, durant massa temps, s’han considerat malsans.

Què tenim al CRAI de la UB?

• Obres d'Alan Turing

• Obres sobre Alan Turing

Què hi ha al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC)

• Obres d'Alan Turing

• Obres sobre Alan Turing

Què hi ha a Documat?

• Articles o capítols de llibre sobre Alan Turing

Què hi ha a MathSciNet?

• Perfil

  • Publicacions d'Alan Turing

  • Publicacions pròpies o relacionades amb Alan Turing

  • Citacions

Què hi ha a Zentralblatt MATH

• Perfil

  • Publicacions d'Alan Turing

  • Publicacions sobre Alan Turing

Què hi ha a JSTOR?

• Publicacions d'Alan Turing

• Publicacions sobre Alan Turing