Les aventures d'Odisseu

Núria Alonso i Sales

Universitat de Barcelona

Odisseu és un heroi èpic que apareix a dos poemes homèrics: la Ilíada i l’Odissea, de la qual és el protagonista. Homer presenta aquest personatge com un heroi amb característiques peculiars: aconsegueix superar els diferents obstacles no tant per la força, sinó gràcies al seu enginy, menteix sense cap escrúpol si això l’ha d’ajudar a resoldre els problemes i no té el desig heroic de morir per aconseguir la immortalitat; En aquell temps es considerava que si un guerrer moria lluitant, se’l recordaria eternament per mitjà dels poemes i els relats que se’n farien. En canvi, Odisseu desitja sobreviure per poder tornar a casa amb la seva dona i el seu fill. Tot i això, Odisseu ha perdurat com un dels herois més cèlebres de la tradició clàssica.

L’Odissea és el poema èpic que narra el viatge d’Odisseu de retorn a la pàtria, Ítaca, després d’haver lluitat durant deu anys a la Guerra de Troia.  La tornada es veurà endarrerida a causa d’entrebancs i aventures diversos que viuen el protagonista i els seus soldats, i no és fins que han passat deu anys més que Odisseu no aconsegueix trepitjar altra vegada la seva terra. Homer, però, no explica aquestes aventures cronològicament, sinó que comença in medias res: a l’inici del poema, Odisseu fa aproximadament vuit anys (no hi ha consens per part dels estudiosos en aquest punt) que es troba amb la nimfa Calipso, qui el reté a l’illa Ogígia i li ofereix una vida immortal al seu costat. Odisseu plora i es lamenta per no poder tornar a casa, però la nimfa no li ho permet fins que els déus li ordenen que el deixi marxar (cant V); llavors l’heroi es construeix un rai i, seguint els consells de Calipso, s’embarca. Posidó, però, enfadat amb Odisseu, provoca una tempesta que el fa caure del rai i el porta fins a les platges dels feacis. Gràcies a l’ajuda d’Atena, els feacis acullen Odisseu, amb gran hospitalitat i li proposen que es casi amb la filla del seu rei, Nausica (cants VI i VII). És durant les festes que fan en honor del viatger, que es narren les aventures anteriors a l’arribada a l’illa d’Ogígia.

Homer fa explicar aquestes històries a dos personatges diferents: en primer lloc, per boca d’un cantor feaci, que explica el relat del Cavall de Troia i com Odisseu i uns quants homes escollits es van amagar a dins per aconseguir entrar a la ciutat i així poder obrir les portes a la resta de soldats grecs (cant  VIII). Però per altra banda, els feacis – en assabentar-se de qui és el seu hoste – li demanen que els expliqui totes les aventures i els perills que ha viscut des que va sortir de Troia amb els seus homes. Així doncs, els cants IX al XII són narrats en primera persona, i és el que s’anomena una mise-en-abîme: una història, dins una altra història – i en algun moment fins i tot, amb una altra història dins.

L’heroi comença explicant que en sortir de Troia van anar a parar a les terres dels cícons – un poble que havia donat suport al rei troià durant la guerra – i que allà ell i els seus homes van agafar tresors i dones com a botí de guerra. Aquest serà el seu últim encontre amb personatges no mitològics fins que arribi a terres feàcies (tot i que aquests són descrits de manera tan idealitzada, que se’ls pot considerar irreals). Les aventures que explica a continuació Odisseu tenen un caire més folklòric, així com els personatges que hi apareixen (bruixes, sirenes, gegants, etc.). En primer lloc, després de navegar durant nou dies, arriben a les platges dels lotòfags: un poble que només s’alimenta de flors de lotus. Tres soldats van a investigar el terreny, i en veure que no tornen, Odisseu els va a buscar. Els companys havien provat la flor, que et feia oblidar la pàtria i les raons per marxar i feia que només tinguessis el desig de quedar-te allà per continuar menjant-ne més. Així doncs, els hagueren de tornar als vaixells per la força.

La següent aventura és el motiu pel qual Odisseu i els seus homes van estar durant tant de temps vagant pel mar, anant d’un costat a un altre sense poder tornar a la pàtria. La raó ja la sabem des del cant I – quan Zeus li diu a Atena – però no és fins al cant IX, que s’explica la història sencera. Després de deixar la terra dels lotòfags, van arribar al país dels ciclops – criatures antropomòrfiques gegants i amb un sol ull. Odisseu, acompanyat de dotze homes, s’encamina per investigar l’illa i arriben a una cova plena d’objectes i menjars de pastor. Quan el fill de Posidó, Polifem – el ciclop més cèlebre de la tradició clàssica – els veu, agafa dos homes i se’ls menja. Odisseu en adonar-se que per poder fugir no poden matar el ciclop (perquè aquest ha posat una roca gegant com a porta de la cova, i no la podrien moure) idea un pla. L’endemà, quan Polifem torna a la cova després de pasturar el seu ramat, Odisseu li ofereix una mica de vi i viandes que s’han emportat amb ells i, quan veuen que el ciclop ja està prou ebri, li claven una estaca a l’ull, deixant-lo cec. El matí següent, Polifem obre només una mica la roca perquè puguin passar les ovelles, que han de pasturar, però no s’escapin els viatgers; Odisseu i els pocs homes que li queden amb ell s’agafen cada un a la part de baix d’una ovella, i així aconsegueixen escapar sense que Polifem els pugui percebre quan toca el llom dels animals per assegurar-se que surt una ovella i no un home. Finalment, quan ja tornen a ser lliures, Odisseu fa el fanfarró i diu el seu nom al ciclop, perquè sempre recordi qui va fer-li allò, és llavors quan Polifem demana al seu pare – Posidó – que el castigui pel que ha fet.  Aquí és on començà l’odi del déu cap a l’heroi.

La següent parada (cant X) és a l’illa d’Èol, Senyor dels Vents, que allotja Odisseu i els seus soldats durant un mes sencer i dona a l’heroi un farcell on hi ha tots els vents, menys un: el que els ha de dur directes fins a Ítaca. Haurien pogut tornar sense cap problema si no hagués estat per l’enveja dels soldats, que pensant-se que Odisseu amagava en el farcell un tresor que li havia donat Èol, van decidir obrir-lo, escampant tots els vents altra vegada i desviant-se de la ruta. Tornaren a Eòlia – l’illa d’Èol – i demanaren ajuda altra vegada, però aquest s’hi negà dient-los que ja havien tingut una oportunitat. Al sisè dia després d’abandonar Eòlia els vaixells arriben a les terres dels  lestrígons. Aquests són gegants antropòfags que devoren la carn dels viatgers i que, després de menjar-se un dels homes, apedreguen fins destruir totes les naus menys la d’Odisseu, que aconsegueix escapar-se a temps. Després de navegar altre cop, arriben a l’illa de la maga Circe, que amb pocions i poders converteix els homes en animals. Això és el que els passa a la meitat de la tripulació d’Odisseu, que és enviada a explorar l’illa, amb excepció d’Euríloc, que en veure els seus companys convertits, corre a avisar a l’heroi. Odisseu decideix anar tot sol a enfrontar-se amb la bruixa i és gràcies als consells d’Hermes, que l’avisa de les trampes i com ha de tractar Circe, que aconsegueix, no només sortir-ne viu, sinó també que torni a convertir els seus companys en humans.

Després d’un any vivint al costat de Circe, la tripulació demana a Odisseu tornar a casa, i ell hi està d’acord. Així doncs, demanen a la maga que els ajudi. Abans de tornar, però, els explica Circe, hauran d’anar a l’Hades i demanar consell a Tirèsias, el cec endeví (cant XI). Tot seguit els ensenya quins són els rituals que hauran de seguir i què hauran de fer per acomplir el seu objectiu. I tots aquests passos són els que segueix Odisseu, un dels únics herois que ha aconseguit baixar a l’Inframón i tornar amb vida – juntament amb Hèracles i Orfeu. Gràcies al descens, Odisseu no només parla amb l’endeví, sinó que aconsegueix parlar amb la seva mare (que ha mort de pena, esperant el seu fill), Aquil·les, Àiax i diversos herois protagonistes d’altres mites.

Altre cop doncs, Odisseu torna a l’illa de Circe, per emprendre el viatge de tornada. La maga els ofereix provisions pel viatge i consells del que encara els queda per viure (cant XII): la ruta de les sirenes – animals mitològics amb cos d’ocell i cap de dona, que amb el seu cant embruixen els mariners i fan que es llencin a l’aigua –, i una ruta que només ha pogut travessar una sola nau, la d’Argos (on viatjaven Jasó i els argonautes), ja que és mortal a causa dels dos monstres que hi habiten: Escil·la, criatura de sis caps que vigila el tram i es menja els mariners que hi passen, i Caribdis, que s’empassa i escup tres cops al dia grans quantitats d’aigua, creant així remolins que s’engoleixen les naus. Finalment, adverteix a Odisseu que quan arribin a l’illa d’Hèlios – déu del Sol – sobretot no es mengin les vaques sagrades del déu, perquè en cas de fer-ho, no podrien tornar a casa. Aquest era un consell que Odisseu ja havia sentit de Tirèsias a l’Hades.

Tal com els ha contat Circe, arriben a la ruta de les sirenes, i Odisseu ordena a tota la tripulació que es tapi les orelles amb cera; mentrestant ell es lliga al pal del vaixell i demana als seus homes que per molt que cridi i els supliqui que el deslliguin, no ho facin - perquè llavors, el seu únic desig seria llançar-se al mar - sinó que el lliguin encara més fort. Això és el que li havia dit la maga que fes si volia sentir el cant de les sirenes. Tot seguit arriben a les aigües d’Escil·la i Caribdis, que aconsegueixen travessar després de perdre sis companys a mans del primer monstre. Finalment, arriben a la terra d’Hèlios, on paren per descansar una mica. Odisseu els explica – recordant les paraules de Tirèsias i Circe – que si volen tornar sans i estalvis a casa, l’única cosa que han d’evitar és tocar una de les vaques sagrades del Sol. Per desgràcia, però, el vent deixa de bufar i els obliga a quedar-se a l’illa durant un mes, i de seguida se’ls acaben les provisions que tenien. Així doncs, morts de gana i aprofitant que Odisseu s’allunya una mica, els soldats decideixen menjar-se les millors vaques. En veure-ho, Hèlios demana a Zeus que els castigui pel que han fet. Quan finalment el vent torna a bufar i el vaixell torna a posar-se en marxa, Zeus el destrueix amb una tempesta terrible, l’únic supervivent és Odisseu, de la qual acaba arribant a les platges de Calipso, on el trobem al principi de la història. I aquestes són les aventures que explica l’heroi homèric abans que els feacis l’acompanyin a la seva terra i s’hagi d’enfrontar amb els pretendents de la seva dona, Penèlope, que li ocupen la casa i se li mengen i gasten els seus béns. L’arribada a casa tampoc serà una tasca senzilla: li caldrà temps i molt d’enginy per vèncer-los.

Com es pot veure, aquesta és una història que trenca esquemes – sobretot tenint en compte l’època a què pertany – amb salts en el temps, canvis de narrador i un heroi del tot diferent. A més a més, també s’han de destacar les grans diferencies observables entre els dos poemes èpics homèrics, tant pel tipus de narració, com pel perfil heroic dels seus personatges. Mentre que la Ilíada explica una història bèl·lica, amb uns personatges que aspiren a aconseguir la gloriosa immortalitat -, l’Odissea explica les aventures amb personatges de caràcter més aviat folklòric d’un heroi poc corrent. Aquestes característiques fan que aquesta obra hagi estat estudiada i elogiada ja des de l’Antiguitat.