(43) M.T. Ciceró, Discursos. I. En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci comediant, de Tul·li. Traducció de Mn. Llorenç Riber ..., Barcelona, Fundació Bernat Metge – Editorial Catalana, 1923.
(44) Q. Curci Rufus, Història d’Alexandre el Gran. II. Text revisat per Joan Estelrich. Traducció del Dr. Manuel de Montoliu, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1926.
Final de la introducció al primer volum dels Discursos de Ciceró signat per Joan Estelrich, a Barcelona en el mes de setembre de 1923, en el qual Estelrich fou responsable de: “II. I. Ciceró i la crítica moderna –II. El problema de les clàusules mètriques – III. Els manuscrits – IV. Les edicions”.
Portada del segon volum de la Història d’Alexandre de Curci Rufus amb els crèdits dels col·laboradors. Estelrich hi figura com a revisor del text llatí.
Una personalitat com ara Estelrich no es podia mantenir en els límits de la simple planificació, organització i gestió de la FBM. Ell mateix s’involucrà fins a un punt que no sempre resulta clar en les tasques de traducció i elaboració dels primers volums.
En efecte, el seu nom figura en el primer volum dels discursos de Ciceró (Nr. 43) que aplegava En defensa de Quincti, En defensa de Rosci Amerí, En defensa de Rosci Comediant i En defensa de Tul·li que aparegué el mateix any fundacional de la FBM (1923). És un volum una mica estrany signat per tres persones: el prevere Josep Maria Llovera (que sembla ser una incorporació d’última hora a l’estol de col·laboradors), mossèn Riber i el mateix Estelrich. A la portada només hi apareix el nom de Riber com a responsable de la traducció, però Estelrich signa (a setembre 1923) trentena de pàgines que configuren la segona part de la introducció al volum (*). De les mateixes paraules d’Estelrich que tanquen la seva aportació no queda gaire clara la intervenció de Llovera, que deuria haver fet una simple revisió de la traducció riberiana.
Així mateix, Estelrich signà, juntament amb Manuel de Montoliu, el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (Nr. 44), aparegut l’any 1926, on, si fem cas dels crèdits, Estelrich s’hauria ocupat de la revisió del text (llatí) (**).
(*) Joan Estelrich, “II. I. Ciceró i la crítica moderna – II. El problema de les clàusules mètriques – III. Els manuscrits – IV. Les edicions”, a M.T. Ciceró, Discursos. I. En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci comediant, de Tul·li. Traducció de Mn. Llorenç Riber ..., Barcelona, Fundació Bernat Metge – Editorial Catalana, 1923.
(**) Q. Curci Rufus, Història d’Alexandre el Gran. II. Text revisat per Joan Estelrich. Traducció del Dr.Manuel de Montoliu, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1926.
 |
 |
 |
|
(45) Joan Estelrich, Entre la vida i els llibres, Barcelona, Editorial Catalònia, 1926 (El ram d’olivera).
|
(46) Joan Estelrich, Fènix o l’esperit de Renaixença, Barcelona, Barcelona, 1934 (Biblioteca Catalana d’autors independents)
|
(47) Joan Estelrich, Vives. Exposition organisée à la Bibliothèque Nationale. Paris, janvier-mars 1941, Dijon, Darantiere, 1942.
|
Naturalment, Estelrich compaginava la direcció de la FBM amb la col·laboració amb multituds d’iniciatives polítiques i culturals, al mateix temps que posava el seu nom en obres de marcat caràcter ideològic. Com recorda Pla, Estelrich donava molta importància a la seva obra escrita i tenia planejat, ja des de ben aviat, un projecte d’edició de la seva obra completa:
“Estelrich aspirava a fer una obra. Una bona part de la seva vida havia estat dedicada a preparar-la. No feia més que pensar-hi, i, d’aquesta obsessió me n’havia parlat moltes vegades. Per a posar-s’hi, per a emprendre-la, calia alliberar-se de noses -almenys en part. Mentre no arribava aquest dia, anava fent, per les inevitables exigències econòmiques, el que s’anava presentant. Per això considerava el que havia fet purament momentani. Era el que faria el que judicava important “ (Josep Pla, “Joan Estelrich o la dispersió”, Homenots, Primera sèrie (Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Ramon Turró, Antoni Gaudí, Isidre Nonell, Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Matas, Carles Riba, Francesc d’A. Galí, Joan Crexells, Joan Estelrich, Sadurní Ximénez, Miró i Folguera, Joaquim Pena), Barcelona, Editorial Destino, 1969 (Obra completa. Vol. XI), 475-516, part. 502-503)
Ja el 1926 havia preparat un esbós d’obra completa que apareix en un dels fulls de guarda de Entre la vida i els llibres 1918-1924 (1926) (Nr. 45), l’únic dels volums planejats que arribà a ser publicat. Els set volums, ordenats cronològicament, comprenien els períodes i temàtiques següents: (I) Indecisions (Glosses i fragments) 1912-1921; (II) L’ideal insular 1915-1921; (III) L’expansió catalana. Escrits polítics 1917-1921; (IV) Entre la vida i els llibres 1918-1924; (V) J.M. Guàrdia i els seus escrits filosòfics 1918-1926; (VI) L’ideal peninsular. Portugal 1918-1926; (VII) Per la cultura catalana 1918-1926.
L’activitat continua durant els anys 20 i 30, amb aportacions com ara, La qüestió de les minories nacionals (1928), traduït al francès, El moment polític. Catalunya endins (1930) o, sobretot Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934) (Nr. 46), encapçalada per una citació de la Farsàlia de Lucà (Luc. Phar. 2.382-383): patriaque impendere uitam / nec sibi sed toti gentium se credere mundo: “dedicar la vida a la pàtria i creure que un no ha nascut per a benefici propi sinó per al de tota la humanitat” (trad. de Joan Carbonell).
Per últim, també voldria destacar l’exposició bibliogràfica sobre l’humanista valencià Joan Lluís Vives (1492-1540) que Estelrich, aleshores expatriat a Paris, va muntar a la Biblioteca Nacional de París, en plena ocupació alemanya de la ciutat, entre el gener i el març de 1941 (Nr. 47). Preparada en el marc de la propaganda franquista, l’exposició Vives. Exposition organisée à la Bibliothèque Nationale. Paris, janvier-mars 1941 (1942), constava d’uns 450 objectes relatius a la figura de Vives. En el prefaci del catàleg, Estelrich lloava el paper de Vives en l’expansió dels studia humanitatis en les primeres dècades del segle xvi, aprofundint en una idea apologètica sobre les realitzacions literàries i intel·lecutals de l’humanisme espanyol i presentava Vives com un ‘humanista’ integralment europeu:
«Qu’est-ce à dire? sinon que si quelqu’un mérite le nom d’Européen, c’est bien Jean-Louis Vivès, puisqu’il a contribué de tout l’élan et l’accablant effort de son eouvre, au maintien et au progrès de l’idée d’Euirope en attendant, comme on l’attend depuis des siècles, hélas! qu’elle s’incorpore dans une realitè» (Joan Estelrich, «Preface», a Vives. Exposition organisée à la Bibliothèque Nationale. Paris, janvier-mars 1941, Dijon, Darantiere, 1942).
