4.4. Els deixebles de Balcells

 

 

 

 

(84) Albi Tibul i els autors del Corpus Tibullianum, Elegies. Text revisat i traducció de Carles Magrinyà i Joan Mínguez, Barcelona, FBM, 19251.

 

(85) Sext Properci, Elegies. Text establert pel Dr. Joaquim Balcells ... Traducció de Joan Mínguez, Barcelona, FBM, 19251.

 

Un dels grans mèrits de Balcells, derivat de la posició acadèmica, fou la possibilitat de formar deixebles que s’incorporaren a les activitats de la FBM.

 

Entre els deixebles que col·laboraren en els primers volums destaquen Carles Magrinyà (1885-1959) i Joan Mínguez (1900-1960). Tots dos firmaren la primera edició de les Elegies de Tíbul –un autor al qual Balcells havia dedicat el seminari de Filologia Llatina del 1922/1923– que aparegué el 1925 (Nr. 84).

 

Magrinyà havia començat els estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Tarragona, on coincidí amb Carles Cardó, però no els acabà i passà a cursar Filosofia i Lletres a la UB, on conegué el mestratge de Balcells. Poeta i novel·lista prolífic (sota el pseudònim Jack Wilson), la seva inspiració es nota en alguns passatges del Tibul (del que, segons sembla, hauria volgut oferir una traducció mètrica).

 

Per la seva banda, Joan Mínguez (1900-1960), que també cursà estudis eclesiàstics (al noviciat de Pontós i al Seminari de Girona), fou poeta i articulista, tot i que ben aviat (1924) s’incorporà al departament de publicitat de l’empresa farmacèutica del Dr. Andreu, de la qual arribarà a ser director comercial. Amb Balcells, Mínguez va signarel Properci del 1925 (Nr. 85): Mínguez s’havia encarregat de la traducció, mentre que el professor universitari s’havia fet responsable de la fixació del text llatí. Ara bé, arran d’una crítica que Mínguez feu a la premsa, Estelrich, aïrat, respongué que la feina de Mínguez no havia estat satisfactòria i que el volum pogut sortir finalment gràcies als bons oficis de Balcells. 

 

(86) LÍSIAS, Discursos. Vol. I (I-XII)   (87) G. VALERI CATUL, Poesies
     
(86) Lísias, Discursos. Vol. I (I-XII). Text revisat i traducció de Joan Petit ..., Barcelona, FBM, 1929.
 
(87) G. Valeri Catul, Poesies. Text revisat i traducció de Joan Petit ... i Josep Vergés, Barcelona, FBM, 19281.

 

També entre els deixebles directes i de primera hora de Balcells, destaquen Joan Petit, que sovint ha estat considerat el seu deixeble preferit del llatinista barceloní, Josep Vergés i Eduard Valentí.

 

Joan Petit i Montserrat (1904-1964), llicenciat en Filosofia i Lletres, secció de Clàssiques, havia estat alumne de Balcells a la Universitat de Barcelona i de de Riba a la FBM. La seva primera vinculació a la UB es produeix durant la Segona República, de 1931 a 1938, quan fou professor adjunt de la Secció de Filologia Clàssica. Fou també professor a l’Escola de Bibliotecàries i professor complementari de l’Institut-Escola Pi i Margall (posteriorment, dit Milà i Fontanals). Petit va col·laborar des de ben aviat amb la FBM: ja abans de la Guerra s’encarrega de la reedició d’algunes primeres edicions, com ara l’Ausoni on havien col·laborat Balcells (en el text) i mossèn Navarro i Riba (en la traducció). També anostrà Catul (amb Josep Vergés) (Nr. 87), els discursos de Lísias (Nr. 86) i les arengues de Demòstenes. Li havien estat encarregades (tot i que finalment no les va dur a terme) les Sàtires de Juvenal (firmades finalment per Balasch) i La conjuració de Catilina de Sal·lusti (que fou duta a terme per Joaquim Icart).

 

L’altre deixeble de Balcells fou Josep Vergés i Fàbregas (1903-1984), llicenciat el 1927. Durant els anys de la República fou ajudant de la Secció de Filologia Clàssica i encarregat de curs. També exercí la docència a l’Escola de Bibliotecàries des del 1930 (amb l’assignatura Història de la cultura) i a l’Institut-Escola de la Generalitat (de Llatí) des de 1932.

 

Pel que fa a la FBM, a banda del “vigorós” Catul que l’any 1928 traduí amb Petit (refet l’any 1990 pel mateix Vergés i per Antoni Seva), abans de la Guerra participà en les segones edicions d’alguns dels primers volums de la FBM, com ara el Nepot i el Quint Curci de Montoliu, el Tibul de Magrinyà i Mínguez, el Properci de Balcells i Mínguez o la Poètica aristotèlica de Farran i Mayoral. Sempre abans de la Guerra, fou responsable de l’edició de l’epistolari de Cebrià de Cartago (amb mossèn Tomàs Bellpuig) i dels discursos de l’orador Iseu.

4.4. Els deixebles de Balcells