El centenari de la Revolució d’Octubre (1917-2017)
Quan Serguei Eisenstein rebé l’encàrrec de dirigir una pel·lícula commemorativa amb motiu del desè aniversari de la revolució bolxevic de 1917, el cineasta soviètic tenia clar que els “deu dies que sacsejaren el món”, en paraules del periodista nord-americà John Reed, suposaven un abans i un després en la història universal. Per aquest motiu a Octubre (1927), Eisenstein, en el moment final i climàtic de la pel·lícula, just després de l’assalt al Palau d’Hivern, ens mostra l’hora assenyalada pels rellotges a diferents indrets del món com Nova York, Berlín, Londres, París…, etc. El moment de la revolució quedaria marcat per sempre als indrets més llunyans: el ressò d’Octubre donaria la volta al món. Einsenstein no s’equivocà. En parlar de la Revolució bolxevic no parlem només de la història de Rússia, parlem de la història en majúscules, amb un esdeveniment que acapararia l’atenció a nivell internacional, ja sigui per l’interès, les pors o les il·lusions desfermades.
El denominat curt segle XX, comprés -en paraules d’Eric Hobsbawn- entre l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914) i la desaparició de la Unió Soviètica (1991), no es pot entendre sense la Revolució Russa. Justament les dates assenyalades, 1914 i 1991, marquen, per una banda l’espurna de la Revolució i , per l’altra, l’ocàs de la seva obra.La Revolució donaría lloc a la creació d’un nou Estat, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), país que experimentaria un creixement industrial espectacular –amb un terrible cost humà a inicis dels anys 30-, amb un paper decisiu en la derrota de l’Alemanya nazi a la II Guerra Mundial, constituïda en superpotència militar a la Guerra Freda i convertida en un model econòmic i social per a molts països i col·lectius fins el seu col·lapse a la dècada dels 80.
La transformació d’un imperi monàrquic, autocràtic, de base econòmica agraria i fonamentat en l’origen diví, en el primer règim triomfant sorgit al caliu d’una revolució socialista (després de l’efímera experiència de la Comuna de París de 1871) i paradigma de desenvolupament industrial i creixement econòmic per a la resta de països en vies de desenvolupament, és un dels processos que més interessos i passions, tant polítiques com acadèmiques, ha despertat. El pes polític de la Unió Soviètica a les relacions internacionals no vindria només per la seva condició d’entitat territorial més gran del planeta al seu moment, sinó per la influència exercida i la presència directa o indirecta en bona part dels conflictes, les revolucions i les reformes que han donat forma al segle XX.
>En commemorar el centenari de la Revolució Russa, hem de tenir present que estem parlant de dues revolucions, estretament lligades però amb característiques singulars: la de febrer (segons el calendari julià vigent a la Rússia del moment, març al nostre calendari gregorià) que va liquidar el tsarisme, i la d’octubre (novembre a occident) amb un contingut socialista. Just després de la presa del Palau d’Hivern, el II Congrés dels Soviets va aprovar la formació d’un nou govern de majoria bolxevic, el Consell de Comissaris del Poble, que va posar en marxa mesures de justícia social, com el Decret sobre la terra, i de democràcia a les empreses, com el Decret sobre el control obrer, a més del Decret sobre la pau que pretenia posar fi a la participació russa a la I Guerra Mundial. El nou règim tractava de materialitzar en polítiques concretes el programa que l’havia portat al poder: Pau, pa i terra. Un règim, tanmateix, amb una implantació profundament desigual al conjunt del país. La contradicció entre un govern amb un projecte proletari i industrialista dins d’una revolució popular majoritàriament camperola es resolgué inicialment amb la implementació del programa dels populistes social-revolucionaris: el repartiment de la terra entre els camperols. Però a la llarga –a partir del primer pla quinquennal de 1928-1932-, la voluntat industrialista comportaria l’estatalització forçosa de l’economia (terra inclosa), sacrificant les demandes camperoles amb un únic objectiu: assolir la industrialització a qualsevol preu.
La dissolució de l’Assemblea Constituent a començaments de 1918, després de les eleccions de finals de novembre de 1917 en les que els bolxevics assoliren la victòria a les grans ciutats i districtes industrials, amb un pes important dins l’exèrcit, però només un 24% sobre el total del país, va convertir al Congrés dels Soviets en el màxim òrgan del poder polític del país (on al gener de 1918 els bolxevics tenien majoria), però novament la guerra condicionarà el camí dels revolucionaris. Si la I Guerra Mundial havia creat les condicions per a l’esclat revolucionari de febrer, la Guerra civil russa comportarà la brutalització de la política, eliminarà la pluralitat i el debat polític, consolidarà un sistema polític on l’Estat i el partit únic es confonen, i la denominada Dictadura del proletariat poc o res tindria a veure amb la teoria marxista.
El centenari d’octubre (1917-2017) és una excel·lent ocasió per repassar tots aquests esdeveniments que van sacsejar no només la història de Rússia sinó la nostra pròpia història, i la millor manera de fer-ho és a partir dels materials documentals dels protagonistes i dels contemporanis, així com de les fonts bibliogràfiques dels especialistes.
José Manuel Rúa Fernández, CEHI-UB
