Les conseqüències de la victòria borbònica

Inici

La Universitat de Cervera

La creació de la Universitat de Cervera

"El 1714, després de la Guerra de Successió i com a fruit d'una política absolutista, la Universitat de Barcelona va ser tancada i traslladada a Cervera.

Recordem un seguit de fets com el setge de Barcelona, la destrucció del Consell de Cent, la supressió de la Generalitat, el restabliment de la Inquisició, la demolició del barri de la Ribera i la crema de títols i privilegis en el Saló de Sant Jordi.

Aquesta mesura no va afectar tan sols la Universitat de Barcelona, sinó també les de Lleida, Girona, Tarragona, Vic i Solsona (Aragó, 1973).

La Facultat de Medicina, situada a l'Hospital de la Santa Creu, es va quedar a Barcelona fins el 1717, any en que va passar a Cervera. Aquesta nova Facultat va tenir una sèrie d'inconvenients gràcies a:

1. Un professorat d'escassos mèrits i sense l'estímul dels honoraris que determina la càtedra.
2. Manca de material d'ensenyament de tipus clínic i anatòmic. Les classes pràctiques es feien a l'Hospital de Cervera que servia només per als malalts pobres (Massons, 1976). El 1718 Cervera tenia 2112 habitants.

Malgrat aquestes deficiències, al professorat no li va mancar bona voluntat. Van mantenir contactes amb la Universitat de Montpellier i van fer plans de reforma de l'ensenyament.

Alumnes il·lustres com Jaume Balmes, Milà i Fontanals i Antoni Gimbemat van sortir de Cervera."

Boguñà i Ponsa JM, Conill i Serra V. La facultat de medicina: de Cervera a Barcelona. Història de la Universitat de Barcelona?: I Simposium 1988. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona, 1990

La Universitat de Cervera: càstig o intent modernitzador?

Enfront la opinió majoritària que trobem a bona part de la bibliografia que considera la creació de la Universitat de Cervera un acte de càstig contra els enemics dels Borbons i un retrocés en el desenvolupament científic català, trobem autors que discrepen. Presentem aquí algunes mostres d’aquest debat historiogràfic.

"Quan Espartero signà el trasllat definitiu l'estiu de 1842, començà la legenda de la Universitat i, aquesta, ben segur que havia donat uns fruits millors que els pronosticats pels seus detractors, d'ençà 1715. El segle XVIII fou la seva època gran, amb Finestres encapçalant-la.

La Universitat de Cervera, sempre des del meu punt de vista, fou un fet bastant positiu i, com totes les coses vives, tingué coses bones i coses dolentes, però l'expansió cultural cap a les contrades de l'interior i el seu caràcter popular que donà cabuda a molts estudiants econòmicament dèbils, és una cosa innegablement seva. El seu gran edifici i la seva documentació, ens recorda la seva presència i la seva vitalitat, susceptible sempre d'ésser estudiada més que ésser lloada o vituperada sense fonaments, com ha succeït moltes vegades."

Magarzo i Vaquer, À. Estudis i estudiants a la Universitat de Cervera, 1715-1842. Miscellania Cerverina, 1993; (1), 93–104.

"He comprovat que els historiadors professionals de més prestigi ens presenten una pragmàtica de Felip II com un dels factors fonamentals que van ser causa del nostre retard en el progrés de la ciencia i la tècnica. I a la vegada, pel que fa al baix nivell de la Medicina i Cirurgia del set-cents a Catalunya, es consideren com a factors originaris: la supressió de les Universitats catalanes l'any 1714, i la fundació de la Universitat de Cervera. En ser molt repetits aquests conceptes fa que es recordin, amb molta sorpresa, quan , a les lectures de llibres i documents d'arxiu es comproven fets històrics que contradiuen el que s'ha repetit tantes vegades pels historiadors."

Riera Blanco, M. (1990). La història de la medicina i la Universitat de Cervera. Gimbernat Revista Catalana d’història de la medicina i la ciència, 1990; 14, 255–269.

Ús del català científic després del Decret de Nova Planta

"En aquest estat de coses que hem intentat de descriure fins ara, la Nova Planta és implantada a Catalunya: constitueix -com és ben sabut- una repressió fortíssima sobre la llengua catalana, que és bandejada de tot ús públic i oficial. Un factor molt important és, en aquesta repressió, la creació de l'única Universitat que hi haurà a Catalunya des d'ara, substituint a totes les Universitats catalanes existents fins el 1714.

Alguns autors, però, han volgut restar importància al fet de l'ensenyança castellana de Cervera, adduint l'anterior abandó de la llengua catalana en el seu ús científic, de tal manera que el castellà, certament, el que feu va ser restringir l'ús del llatí. La importància que pot tenir Cervera en aquest procés descatalanitzador rau en el fet que la llengua catalana hi fou prohibida absolutament per la docència. Moreu-Rey recull, parlant de Josep Finestres –una de les màximes figures de la Universitat cerverina- que aquest «no s'avenia a "borbonejar" com els seus col·legues i que utilitzava el castellà ben a contracor: segons els reglaments, les classes es feien en llatí i les explicacions es donaven en castellà».

Totes aquestes consideracions ja ens fixen un context històric, unes circumstàncies, en les que hem de posar el conjunt de les obres d'Anton de Borja i de Carles Pallejà. Creiem que tot això dóna una significació especial, a tenir molt en compte, en estudiar aquesta obra quirúrgica; tota ella palesa l'interès en seguir utilitzant la nostra llengua.

Pensem, i hem de constatar-ho, que els barbers-cirurgians i cirurgians romancistes no eren llicenciats en Arts -llicenciatura que podem comparar amb el nostre batxillerat- i no havien estudiat, per tant, la llengua llatina. Aquesta és una raó principal en l'explicació del predomini del català en les obres quirúrgiques, cosa que, per altra part, passa igualment en altres idiomes.

Borja i Pallejà escriuen els seus llibres i traduccions pensant, doncs, en que els estudiants o joves-cirurgians tinguéssiu la facilitat de textos catalans en els seus estudis. Borja, ja ho veurem, especifica en els seus manuscrits que els escriu pels seus fills, «Si volen seguir la art de cirurgia». I, junt amb Pallejà, es preocupa en traduir els llibres castellans més estudiats de l'època."

Vallribera i Puig P. L’Obra mèdica catalana de dos cirurgians del 1700?: Anton de Borja i Carles Pallejà. Barcelona: Promociones Publicaciones Universitarias, 1987.

L'exili

L’exili austriacista

"A la Catalunya de 1700 -si més no en els medis poc o molt polititzats- realitats geogràfiques força llunyanes com l'Imperi, els arxiducats d'Àustria o el regne d'Hongria no eren pas del tot desconegudes. Deixant de banda els precedents medievals, cal recordar que la relació entre aquests territoris i els regnes peninsulars va ser permanent d'ençà de l'entronització de Carles V com a monarca hispànic. La lluita contra el Turc –especialment àlgida durant els setges de Viena de 1529-1532 i 1683- va generar un espai propi en l'imaginari col·lectiu dels catalans, d'altra banda prou trasbalsat per les falconades contínues del cors magrebí. En ambdós setges hi va haver una participació quantitativament escassa, però socialment significativa, de voluntaris catalans -que en el segon cas va ser protagonitzada per menestrals.

Juntament amb aquest àmbit, que afectava sobretot l'imaginari, hi va haver dos pilars bàsics de relació amb l'Imperi. D'una banda, tenim la presència dels terços de la monarquia hispànica a les guerres d’Europa. L'altra via de contacte va sorgir de la lluita contra la Reforma protestant, comuna a les dues branques familiars dels Habsburg.

Tot plegat ens pot ajudar a entendre la importància de l'exili, tant en el pla quantitatiu -emigraren, com veurem, més de 25.000 persones- com pel que fa a la seva durada, que en molts casos va significar una dissolució final en les societats d'acollida."

Alcoberro i Pericay A. L’Exili austriacista, 1713-1747. Barcelona: Fundació Noguera, 2002.

L’Hospital dels Espanyols a Viena

"Entre tots els àmbits de sociabilitat, l'Hospital de la Nació Espanyola, o Hospital d'Espanyols, a Viena, va ser el que va tenir un caràcter més clarament assistencial i el que afavorí de manera més directa el col·lectiu popular. La institució manifestà també la voluntat de l'emperador d'ajudar els exiliats, especialment els soldats i oficials que l'havien servit.

Les normes de funcionament de l'hospital es basaven en «las constituciones y reglas de lo hospitales generales de Barcelona,  Zaragoza y Valencia». Els pacients que hi van ser assistits provenien dels territoris governats pels consells d'Espanya i de Flandes.

Annexa a l'hospital, es construí una església que va ser posada sota l'advocació de la Mare de Déu de la Mercè; el temple va ser consagrat per l'arquebisbe de Viena el febrer de 1724. Segons Castellví, «por particular devoción del emperador, fue dedicado el templo a la Virgen de la Merced, y por tutellares San Jaime y Santa Eulalia barcelonesa». Una imatge de la Mare de Déu de la Mercè presidia l'altar major."

Alcoberro i Pericay A. L’Exili austriacista, 1713-1747. Barcelona: Fundació Noguera, 2002.

L’exili dels estudiants de medicina

"La desaparició de l'Estudi de Barcelona i la posterior creació de la Universitat de Cervera modificà de dalt a baix el mapa geogràfic d' obtenció de graus universitaris per part dels estudiants catalans al llarg de tot el segle XVIII. En realitat, la facultat de medicina de Cervera gairebé no adquirí mai el caràcter de substitució natural de la facultat de medicina de Barcelona per als estudiants catalans. Segons Peset i Mancebo, les facultats de medicina de València -en aquest cas, també les facultats de lleis i teologia- i Saragossa foren les més cercades entre els estudiants universitaris espanyols del segle XVIII, molt per davant d'altres universitats, tan importants com la de Salamanca, que era la que donava la pauta en matèria de plans d'estudis de medicina, o bé les de Valladolid o Sevilla.

La facultat de medicina de València va experimentar un augment constant en el nombre d'estudiants al llarg de tot el segle XVIII i en especial a la segona meitat: 173 estudiants el 1750, 224 el 1770 i 237 el 1790. En avaluar el creixement de la població estudiantil a la facultat de medicina de València aquests autors han destacat l'afluència d'estudiants catalans fins la meitat de segle. Raons d'índole geogràfica, però sobretot d'una major economia en el procés de consecució del grau i de majors facilitats des del punt de vista acadèmic, feren que el lloc de destí canviés a mitjan segle de València a Osca.  La facultat de medicina d'Osca havia esdevingut un pol d'atracció per als estudiants catalans des del1719, però no fou fins les dècades centrals del segle que consolidà aquest caràcter de destí preeminent entre les universitats espanyoles. Fou aleshores quan Osca va conèixer un esplendor que en bona mesura es fonamentà en l'ensenyament per a la població estudiantil catalana: entre els anys 1749 i 1758 més del 80% dels seus estudiants eren catalans."

Zarzoso A. L’Exercici de la medicina a la Catalunya de la Il·lustració. Manresa: Arxiu Històric de les Ciències de la Salut. 2006.

Inici