5. Una generació 'quasi' perduda (Taula 1)

Un dels casos més paradigmàtics és el de Marçal Olivar (1900-1994). Llicenciat en Filosofia i Lletres per la UB, sota el mestratge d’Antoni Rubió i Lluch, va gaudir d’una beca d’estudis amb Werner Jaeger a Berlin (1927). Olivar fou professor de Llatí Medieval a la UB (1934-1939) i també docent de llatí i de grec a l’Escola de Bibliotecàries, a l’Escola Normal de la Generalitat i a l’Institut-Escola Ausiàs March. Després de la Guerra, ajudà a fundar l’escola Isabel de Villena i treballà a l’Editorial Salvat. Des del 1952 i fins a la seva jubilació (1970), fou professor d’Història a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. 

Olivar fou un dels traductors més prolífics de la FBM, ja que assumí el primer (i fins ara únic) volum de la Història natural de Plini el Vell, les cartes del nebot, Plini el Jove, l’obra narrativa d’Apuleu, les Nits àtiques d’Aulus Gel·li i, sobretot, els dotze volums de les Comèdies de Plaute que, començades abans de la guerra (1934), s’acabaren l’any 1960 (Nr. 96). Aquesta fou la darrera col·laboració d’Olivar a la FBM.

Els ajudants de la UAB republicana, alumnes de Balcells (i de Riba), també veieren barrat el pas a la Universitat després de la guerra. Joan Petit fou depurat i s’exilià fins al 1942. En tornar, fou professor de Grec al col·legi del Pare Coll, de religioses dominiques, de Vic, on tingué com a alumna una jove Maria Àngels Anglada. També treballà en el sector editorial i arribà a ser el director literari de Seix-Barral. L’any 1951 pogué tornar a impartir docència a la UB, com a adjunt de la Secció de Filologia Romànica. Després de la guerra, a la FBM continuà les traduccions d’oradors àtics, en particular, amb els volums sobre les arengues de Demòstenes (Nr. 97).

Josep Vergés, després de la Guerra Civil, fou depurat i traslladat a l’Institut de Manresa (1940-1957). Des d’aquest darrer any i fins a la seva jubilació (1957-1973) exercí a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Després del conflicte civil, Vergés reprengué la traducció dels discursos de Ciceró (inicialment, amb Llorenç Riber) (Nr. 98) i, més endavant, de les Odes i epodes d’Horaci, la qual ha estat considerada la seva “obra màxima”. Ara bé, és ben conegut que a la Fundació, després de la mort d’Estelrich i Riba, Vergés, com a membre del Consell Directiu, s’encarregà de l’esmena de nombrosos originals.

(98) M. Tul·li Ciceró, Discursos. V. Segona acció contra Verres. Les imatges. Text revisat i traducció de Josep Vergés, Barcelona, FBM, 1953.			(99) M. Tul·li Ciceró, Tusculanes. vol. II. Llibres III-IV. Text revisat i traducció de Eduard Valentí, Barcelona, FBM, 1950.
Josep Vergés fou un dels principals col·laboradors de la FBM després de la guerra. S’ocupà, amb mossèn Riber, de continuar la traducció dels discursos ciceronians, com ara aquest volum de les Verrines.			Eduard Valentí també fou un dels primers a reprendre l’activitat a la FBM. És seu el segon volum (Dels deu-res de Ciceró) publicat després de la Guerra (1946). Poc després iniciava la traducció de les Tusculanes del mateix autor.

 

Un altre alumne de Balcells, Eduard Valentí (1910-1971), cunyat de Joan Petit, es llicencià en Filosofia i Lletres (Secció de Filologia Clàssica) per la UB l’any 1932. D’aquesta mateixa secció fou ajudant en temps diversos (compresos entre 1932 i 1938). Poc després de llicenciar-se, fou professor a l’Institut-Escola Ausiàs March i guanyà la plaça de Catedràtic de Llatí a l’Institut del Ferrol en les oposicions que la República va convocar l’any 1935. Poc abans de l’esclat de la guerra, li havia estat concedida una beca per ampliar estudis a Berlin, però el 18 de juliol trastocà els seus plans, ja que, per intervenció del Rector Bosch i Gimpera, fou nomenat “comissari” (és a dir, director) de l’Institut Maragall (1936-1937). Depurat després de la Guerra, es va incorporar a la seva plaça del Ferrol, i, posteriorment, passà per l’Institut de Reus i per l’Institut Jaume Balmes de Barcelona. Durant els anys 60 tornà a ser professor encarregat de curs a la UB. En els anys finals de la seva vida, cap al 1968, Frederic Udina Martorell, que havia estat encarregat per Vicenç Villar Palasí de muntar la Facultat de Lletres de la nova Universitat Autònoma de Barcelona, comptà amb Valentí, tot i que no era doctor, per cobrir una de les dues places de Llatí. La mort el va sorprendre el darrer dia de febrer de 1971 quan estava a punt de llegir la seva tesi doctoral, que dirigia el també malaguanyat Antoni Comas, confluïda a El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos (Barcelona, Ariel, 1973).

 

Abans de la Guerra, a la FBM, Valentí s’havia encarregat de refer algunes edicions, com ara el Brutus de mossèn Alabart o les Obres menors de Tàcit. L’any 1936 enllestí el seu primer volum en solitari, Els deures, de Ciceró. Aparegut oficialment el 1938, fou la darrera traducció de la FBM (aleshores intervinguda per la Generalitat) que sortí abans de la victòria ‘nacional’. Després de la Guerra reprengué el De officis ciceronià (Dels deures) (1946) i assumí també l’anostrament de les Tusculanes (1948-1950) (Nr. 99).