6. Els anys difícils de la represa (Taula 2)

En bona mesura, durant els primers anys de la postguerra, la institució va abordar la publicació d’autors ja traduïts abans de la Guerra, valent-se d’antics col·laboradors. És aquest el cas dels darrers volums del Plutarc de Riba (1942-1946), dels Deures ciceronians de Valentí (1947), o del Plaute d’Olivar (1947-1960). No hi va haver problemes per comptar amb antics col·laboradors que havien donat suport al règim franquista. És el cas més emblemàtic és el de mossèn Riber, el qual va reprendre, amb Josep Vergés, la traducció de les Verrines de Ciceró (1947-1951) (Nr. 100).

 

Nous noms, de procedències diverses, també s’incorporaren en aquests anys a la nòmina de traductors de la fundació camboniana, assumint noves obres o anostrant autors nous, fet que, a la pràctica, desvirtuava les condicions de l’autorització franquista, per tal com ampliaven sine fine la col·lecció.

 

Marià Bassols de Climent (1903-1973) havia estat deixeble de Balcells i havia ocupat la càtedra de Llatí a la Universitat de Sevilla i a la Universitat de Granada. Durant la Segona República, el Patronat de la UAB el cridà per ocupar a la nostra Universitat una càtedra de Llatí de nova creació, dita “segona”, per tal com Balcells ocupava la “primera” càtedra. Partidari del bàndol nacional, des de 1940 tornà a la UB com a titular d’aquesta segona càtedra (per trasllat des de la seva plaça en propietat de Granada) i participà activament en la creació de noves iniciatives acadèmiques en l’àmbit de la Filologia Clàssica: la revista Emerita; la col·lecció de traduccions clàssiques a Alma Mater, alternativa substitutòria de la FBM; la Institució Milà i Fontanals del CSIC.

 

Per a la FBM, en aquests anys (1949-1962), Bassols traduí les Històries de Tàcit, acompanyat, primer, de Josep Maria Casas i Homs (Nr. 101), i, seguidament, de Miquel Dolç.

 

(102) Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès. II. Text revisat i traducció de Jaume Berenguer, Barcelona, FBM, 1954.		(103) M. Valeri Marcial, Epigrames. Vol. I. Text revisat i traducció de Miquel Dolç..., Barcelona, FBM, 1949.
Jaume Berenguer veié truncada per la guerra els seus estudis universitaris. Després de la contesa, pogué acabar la carrera i incorporar-se a la FBM on endegà la traducció de la Història de la guerra del Peloponès de Tucídides (1950-1970).		Miquel Dolç fou també una de les noves incorporacions que s’uniren a la FBM després de la Guerra. En el seu cas, avalat per la seva participació a la contesa en el bàndol nacional, s’ocupà inicialment de la traducció de Marcial (1949-1960).

 

 

A la postguerra, també s’incorporà a la institució camboniana Jaume Berenguer Amenós (1915-1974). Després de passar pel Seminari Conciliar de Tarragona, Berenguer havia començat els estudis de Filosofia i Lletres, secció de Filologia Clàssica, a la UB l’any 1932, però no els va poder acabar fins al 1940. Catedràtic de Grec, primer, a l’Institut de Múrcia (1941-1943) i, successivament, a l’Institut Verdaguer de Barcelona (des de 1943), Berenguer pogué impartir classes de llengua i literatura gregues a la UB de 1962 a 1969 com a professor encarregat de curs. Per a la FBM, enter 1953 i 1970, Berenguer anostrà els cinc primer llibres de la Història de la Guerra del Peloponès de Tucídides (Nr. 102) i, amb Francesc J. Cuartero, la novel·la Dafnis i Cloe de Longus (1981).

 

Ara bé, bona part de la represa d’activitats de la FBM, especialment, a partir de 1949, es deu a la figura del llatinista mallorquí Miquel Dolç (1912-1994). Dolç fou el primer col·laborador ‘nou’ que entrava a la FBM després de la guerra, al mateix temps que, amb la seva traducció de Marcial (1949) (Nr. 103), també oferia a la institució un autor nou. Naturalment, la trajectòria del llatinista mallorquí, que havia combatut en el bàndol nacional, el posava en una posició de privilegi en el món cultural d’expressió catalana. Tot amb tot, amb el decurs dels anys, Dolç feu una feina essencial per garantir la continuïtat de la institució i recuperar la volada que havia tingut abans de la guerra: no només assumí la traducció d’autors importants de la llatinitat clàssica (Marcial, Virgili i l’Apèndix Virgiliana, Tàcit, Persi, Ovidi, Prudenci, Quintilià, el Pseudo-Cèsar, Aulus Gel·li, Estaci, Tertulià), sinó que també fou la via per la qual s’incorporaren una nova fornada de traductors, ja fossin de Mallorca (com ara, el poeta solleric Guillem Colom), ja fossin els seus deixebles valencians (Pérez Durà), afavorit pel fet que, des de 1957 a 1968, Dolç ocupà la càtedra de Filologia Llatina de l’Estudi General de la capital valenciana.