Papers estampats emprats com a cobertes a la col·lecció de llibres d'òpera de la Biblioteca de Reserva

 

L’any 1799 el francès Louis Robert (1761-1828) va patentar la primera màquina per a fer el paper continu o mecànic. Això no obstant, van passar uns anys fins que els maquinismes adients van a estar a punt per elaborar llargues tires de paper.

Així, doncs, fins a mitjan segle XIX el paper es feia artesanalment, a mà, que comportava un llarg procés, dins els molins paperers. Els fulls de paper tenien – i tenen- diferents mides d’acord amb la forma del motlle que recull la pasta que esdevé el paper.

 

Segons la definició de Joan Amades (1890-1959) el paper bonic o paper de guardes s’usava igualment per a cobertes. I així es mostra en aquests llibres de la segona meitat del segle XVIII. L’estampació i ornamentació luxosa dels fulls de paper es practicava en determinats indrets d’Europa, com Alemanya, Italia, França i Espanya. Possiblement aquestes enquadernacions es copiaren dels llibrets operístics que s’editaven pel teatre de l'Òpera de San Carlos de Nàpols durant el regnat del rei borbó.

 

 

• El gravat en fusta o xilografia s’ha utilitzat a Europa des del segle XIV per a l’impressió de llibres. A partir de la invenció de la imprenta va quedar exclusivament per a la reproducció d'imatges. Les planxes o motlles de fusta s’han adaptat a diferents mides i usos per a l’estampació de naips, teixits (indianes), papers de guardes, papers pintats per entapissar parets, etc.

 

• Els papers daurats i gofrats tenen l’aparença de cuirs repussats i a partir del segle XVII, a Alemanya, s’aconseguiren exemplars de molt bona qualitat gràcies a les planxes de coure gravat per mitjà d’una premsa o tòrcul, més l’aplicació d’aliatges de llautó, estany o altres substituts del pa d’or. Amb l’aplicació de vernissos i tintes metàl·liques també s’obtenia un material sumptuós i de luxe.

 

• L’estampat de l’anomenat marbrejat o jaspi sobre paper ens remet a una tècnica oriental anterior al segle XII. Posteriorment es va estendre per Europa. A mitjans segle XVIII Itàlia i Espanya aporten innovacions al repertori tradicional conegut.

No és un sistema d’estampació directa sobre el paper, sinó que s’ha de preparar una cubeta o recipient amb un líquid determinat sobre el qual s’aboquen els colors triats que queden surant a la superfície tot formant formes desiguals. Es submergeix el paper i els colorants es traspassen per simple contacte. Cada paper o model és únic i irrepetible.

 

• La tècnica coneguda com de l’engrut consisteix en escampar els pigments desitjats (generalment dos o tres colors) barrejats amb l’enganxall que forma l’engrut, per damunt del paper. Amb l’ajuda d’estris petits, com ara pues de fusta, pintes o els mateixos dits de la mà, es van elaborant figures senzilles i elementals de manera ràpida abans d’assecar-se la pasta indicada. Els exemplars més antics que es coneixen estan fets al segle XVII a Nuremberg. A final del segle XVIII ja es feia a bona part d’Europa. De fet, els materials indicats, són els emprats pels tallers d’enquadernacions d’arreu.

 

 

GLOSSARI:

 

Paper a la forma: paper fet a mà, a la tina, de fibres de draps (cotó, lli, etc) elaborat amb la forma o motlle.

Paper gofrat: paper amb relleu obtingut per mitjà de motlles o planxes metàl·lics calents.

Indiana: Teixit de cotó o fustam (barreja de lli i cotó) estampat artesanalment, amb motlles de fusta, amb motius florals d’inspiració oriental.

Chinoiserie: Terme francès emprat per definir decoracions o obres artístiques inspirades amb formes dels països orientals.

 

 

 

 

 

=================

 

 

 

M.Teresa Canals Aromí

Barcelona, 19 de novembre del 2011.