Letras Galegas 2020: Carvalho Calero, historiador i crític literari (03)

Als anys cinquanta reprèn la seva activitat de publicista, col·laborant —de vegades sota pseudònim— en la premsa diària (La Noche), en revistes literàries (Alba, Aturuxo) i en publicacions especialitzades (Cuadernos de Estudios Gallegos). Al mateix temps fa passos decisius en la seva carrera: en 1954 es doctora a Madrid amb una tesi que publica amb el títol Aportaciones a la literatura contemporánea (1955), amb la seva versió en gallec titulada Sete poetas galegos, on estudia l’obra de Rosalía, Pondal, Curros, Noriega Varela, Cabanillas, Amado Carvalho i Manuel Antonio. En 1958 ingressa a la Real Academia Galega amb el discurs «Contribución ao estudo das fontes literarias de Rosalía».

La dècada següent publica la seva monografia més important: la Historia da literatura galega contemporánea (1963), dedicada al segle XIX, ampliada fins al 1936 en la segona edició de 1975. Es tracta d’un treball monumental que ofereix un relat sistemàtic i exhaustivament documentat de la construcció de la literatura en gallec en l’edat contemporània, seguint el criteri filològic (la literatura gallega és la que està escrita en llengua gallega) i establint, amb un fonament crític rigorós, un cànon d’autors clàssics i una organització jeràrquica del conjunt de la producció.

Ricardo Carvalho Calero. Historia da literatura galega contemporánea, Vigo, Galaxia, 1975.			Ricardo Carvalho Calero. Sete poetas galegos. Vigo, Galaxia, 1955.

A part del seu treball historiogràfic publica múltiples articles. La seva producció crítica se centra en els autors del Rexurdimento, especialment Rosalía de Castro (treballs compilats a Estudos rosalianos, 1977) i de la Xeración Nós —sobretot Otero Pedrayo i Castelao— i els poetes de preguerra, des de Ramón Cabanillas fins a Manuel Antonio. Dels seus coetanis, els preferits van ser Cunqueiro i Pimentel. Ha de ser considerat, sens dubte, el fundador dels estudis literaris gallecs.