Insanae Matronae: Les dones troianes a l'Eneida de Virgili

Introducció

L’escena se situa a l’illa de Sicília. Enees i la seva tripulació decideixen celebrar jocs en honor a Anquises, pare d’Enees, mort fa un any. Però no tots els membres de la tripulació participen en els jocs: les dones que van emportar-se de Troia es mantenen aïllades del grup d’homes, i lamenten en la llunyania la mort d’Anquises i anhelen l’enyorada Troia. Mentrestant, Juno, observant els laments i plors de les troianes,  maquina un pla per pertorbar Enees i envia Iris al món terrenal perquè conversi amb elles. La missatgera s’integra entre les troianes sota la figura d’una d’elles, Bèroe. Disfressada de matrona, Iris els hi recita un discurs rememorant la ciutat de Troia i les anima a actuar enfront dels homes: proposa que cremin les naus i així establir la nova Troia a Sicília. En pronunciar aquest missatge, Pirgo, una de les matrones, desvela la veritable identitat de Bèroe. Davant d’això, Iris es mostra davant de les troianes en la seva forma original, desplega les ales i s’enlaira formant l’arc de Sant Martí. Quan la deessa emprèn el vol, les matrones embogeixen i comencen a cremar les naus. Per sort, un dels troians, Eumel, avisa Ascani, qui galopa ràpidament cap a l’incendi de les naus. Quan el fill d’Enees hi arriba, crida l’atenció de les dones i les mana que aturin aquell disbarat. En veure la reacció d’Ascani, les troianes fugen avergonyides als boscos per ocultar-se. Després d’aquest fet, aquestes dones desapareixen i no es tornen a mencionar al llarg de l’obra.

Distinció entre homes i dones: Intervenció de Juno

L’escena comença amb una alteració de la Fortuna (hinc primum Fortuna fidem mutata nouauit, v. 604), impulsada per la deessa Juno. Com a protectora de les matrones, decideix actuar i envia Iris al món terrenal. Per una banda, els homes celebren jocs amb motiu de la mort d’Anquises; per altra banda, unes dones lamenten la seva pèrdua, sense poder participar en els jocs. Aquesta distinció espacial es fa palesa per l’ús d’adjectius que expressen llunyania (desertosque uidet portus classemque relictam. at procul in sola secretae Troades acta, vv. 612-613). Un altre element distintiu entre homes i dones és el seu representant. Els troians estan encapçalats o bé per Enees o el seu fill Ascani; en canvi, les troianes manquen d’una figura que obri per elles. Per aquest motiu es lamenten totes juntes a la vegada (uox omnibus una, v. 616).

[Iris] Veu l'enorme aplec, examina les costes i veu els ports deserts i la flota apartada. En canvi, lluny a una platja solitària les troianes aïllades ploraven la pèrdua d'Anquises, aturades i plorant observaven atentament la mar profunda. Ai que, cansades com estaven, encara els restés tantes aigües i tanta mar, deien totes a una sola veu. [Verg. Aen. 5.611-616. Traducció de l’autora.]

Virgili no menciona aquestes troianes fins ara, sobre les quals no tenim massa context: l’autor assenyala que són matrones, provenen de Troia i esmenta els noms de dues d’elles, Pirgo i Bèroe, que prendran un paper important en el passatge. Bèroe s’identifica com a muller anciana de Dòriclos de Tmarus (Beroe, Tmarii coniunx longaeua Dorycli, v. 620). Segons la Ilíada, aquest és un fill bastard de Príam (vid. Hom. Il. 11.489-491). Pirgo és una nodrissa reial dels fills de Príam (Pyrgo, tot Priami natorum regia nutrix, v. 645).

Missatge d’Iris: Incendi de les naus

Iris es precipita a la Terra i es fusiona amb les troianes prenent la forma de l’anciana Bèroe (ergo inter medias esse haud ignara nocendi, v. 618). Sota la seva aparença, Iris recita un discurs per encoratjar-les a establir la nova Troia a Sicília incendiant les naus, ja que Juno les ha escollit per fer tal acte (cui te exitio Fortuna reseruat?, v. 625).

La missatgera s’adreça a les matrones anomenant-les miserae (v. 623) o gens infelix (vv. 624-625). Aquests atributs també serveixen per descriure Dido (cf. Virg. Aen. 4.68, 4.450, 4.595). En un principi, igual que les matrones, es queixa de la llarga durada del viatge i de la fundació de la nova Troia, fins al punt de dubtar si realment Enees complirà amb aquest designi. Per reforçar el seu discurs, esmenta la profetessa Cassandra, que vaticina l’assentament de la ciutat a Sicília.

“Oh dissortades, a les quals la flota durant la guerra d’Acaia no us va arrossegar cap a la mort sota els murs de la pàtria! Oh nissaga infeliç, quin desastre et reserva la Fortuna? Ja s’acaba el setè estiu després de la caiguda de Troia, d’ençà que portem recorrent mar, totes les terres, tots els terrenys rocosos i totes les regions inhòspites, mentre perseguim per mar la gran Itàlia que fuig i som portats d’aquí cap allà per les onades, aquí tenim el país del fraternal Èrix i l’hospitalitat d’Acestes: qui ens prohibeix de bastir murs i donar una ciutat als seus ciutadans? Oh pàtria i penats arrabassats sense motiu a l’enemic, ja no s’anomenarà cap ciutat Troia? Mai tornarà a veure els rius d’Hèctor, el Xantos i el Simois? Encara més, aneu i incendieu amb mi les funestes naus. La figura de la profetessa Cassandra se m’ha aparegut en somnis per donar-me torxes ardents i m’ha dit: ‘aquí busqueu Troia; aquí està casa vostra.’ Ha arribat el moment d’actuar, no hem d’esperar davant de tals prodigis. Heus aquí quatre altars dedicats a Neptú; el mateix déu ens proporciona torxes i coratge.” Ella recordant-ho és la primera que agafa amb força el foc perniciós i alçant ben amunt el braç dret i fent força la brandeix i la llença. Les troianes tenen els ànims excitats i els cors atordits. [Verg. Aen. 5.623-644. Traducció de l’autora.]

Al moment que Iris pren una torxa per cremar les naus, sembla que les dones estiguin disposades a actuar, fins que Pirgo desvela la veritable identitat de la falsa Bèroe desemmascarant Iris.

“No és la vostra Bèroe, la dona de Dèriclos, troianes, aquesta no és troiana; noteu els senyals de la seva elegància pròpia d’una deessa i els seus ulls ardents, l’aire que té, com és la seva expressió i el seu to de veu o bé el seu pas en caminar.” [Verg. Aen. 5.646-649. Traducció de l’autora.]

Tanmateix, no és motiu suficient per aturar la resta de troianes, que ja han estat posseïdes pel discurs de la divinitat i procedeixen a incendiar les naus.

Però les matrones en un primer moment estaven confuses amb els ulls malvolents contemplant les naus i dubtoses amb un amor miserable entre la terra on estaven i el reialme invocat pel destí, quan la deessa amb el seu parell d’ales es va mostrar al cel i a la fuga va traçar un arc immens sobre els núvols. Llavors indubtablement atordides pels prodigis i portades pel furor criden, i calen foc dels llocs més amagats dels habitatges: una part saqueja els altars, i l’altra posa fullatge, branquetes i torxes. [Verg. Aen. 5.654-662. Traducció de l’autora.]

Reacció dels homes davant l’incendi de les naus

Eumel és el primer a assabentar-se de l’incendi i tot seguit avisa a Ascani per socórrer-les. Aquest és el primer a observar rendit la tragèdia i s’adreça a les matrones tractant-les com a dements.

“Què és aquest estrany furor?” Va dir: “Per què ara? Què intenteu, oh ciutadanes dissortades? No esteu cremant l’enemic ni els campaments enemics dels argius, cremeu les vostres esperances. Mireu, soc jo, el vostre Ascani!” ―va llençar el casc buit als seus peus, el qual portant-lo posat al joc designava els simulacres de guerra. [Verg. Aen. 5.670-674. Traducció de l’autora.]

Davant la reacció d’Ascani, les troianes, desposseïdes del furor diví, fugen avergonyides cap als boscos, malgrat saber que no han actuat per pròpia voluntat. Igual que el començament de l’episodi, Juno torna a capgirar la Fortuna arrabassant la follia de les dones i la situació retorna a la calma prèvia a l’incendi de les naus (mutatae agnoscunt excussaque pectore Iuno est, v. 679).

Però aquelles desviades per la por van fugir en desordre per arreu a través de la platja, es dirigeixen furtivament cap als boscos i a les roques còncaves; es lamenten pel projecte i la llum del dia, i tornant a ser elles reconeixen els seus i arranquen Juno del seu pit. [Verg. Aen. 5.676-679. Traducció de l’autora.]

Conclusió

La bogeria femenina és un tòpic molt recurrent en la literatura contemporània, i també en la grecoromana. Malgrat que l’episodi de l’incendi de les naus hagi passat desapercebut per molts estudiosos, reuneix molts elements propis del furor femení present en la literatura grecollatina, com ho són els episodis de matrones enverinadores de Tit Livi (Liv. 8.18; 39.13) o les dones de l’illa de Lemnos que apareixen a les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes (A. R. 1.605-619).

El primer indici és que les víctimes d’aquesta bogeria són matrones. Com en altres exemples d’insanae matronae, aquestes es contraposen a aquest rol tradicional de mares i esposes i, per aquest motiu, se les descriu amb adjectius com ancipites, attonitae o actae furore, quan tradicionalment se les caracteritza per ser lanificae, piae, pudicae, castae, etc. I no només s’evidencia que es tracta d’un exemple més de follia femenina pels adjectius atribuïts a les matrones, sinó també pel camp semàntic que envolta el passatge. Per exemple, Virgili fa un paral·lelisme entre les faces ardentis de Cassandra (Verg. Aen. 5.637), els ardentis oculos d’Iris (Verg. Aen. 5.648) amb els oculis malignis de les matrones (Verg. Aen. 5.654), que donarà lloc a la crema de les naus. Una altra mostra evident és el mot que utilitza Ascani per descriure l’actitud de les dones: quis furor iste nouus? (v. 670).

Gràcies a l’estudi d’aquest tòpic literari que envolta la figura de la dona, mare i esposa que transgredeix el cànon establert pels homes, es pot comprendre millor el pensament de l’època en relació amb les dones com éssers malignes i imprevisibles.

Bibliografia

• Fratantuono, L.M., Alden Smith, R. (2015), Virgil. Aeneid 5. Text, translation and commentary, (ed.) Brill.
   
• Keith, A.,“Women's Networks in Vergil's Aeneid” (https://journals.openedition.org/dictynna/216) [15/09/2020].
   
• Martín Guerra, S. (en premsa). “Insanae matronae. Les dones troianes a l’Eneida de Virgili (5.604-679)”. Anuari de Filologia. Antiqua et Mediaevalia.
   
• Mulhern, E. V. (2017), “Roman(a) Matrona” a Classical Journal, 112, nº 4, 432-459.
   
• Real Torres, C. (1997), “¿Brujas o ángeles? Algunos ejemplos de misoginia en el mundo clásico” a Fortunatae Revista, nº 9, 223-235.
   
• Virgil (1969), “Aeneid” a P. Vergili Maronis Opera, Mynors, R. A. B., (ed.) Oxford University Press, Regne Unit, 103-422.
   
• ― (1992), Eneida, Cristóbal, V. - De Echave-Sustaeta, J., (ed.) Gredos, Madrid, 286-288.
   
• ― (2017), Eneida, Bellés, J., (ed.) La Butxaca, Barcelona.
   
• ― (2019), Eneida I, Vidal, J. Ll. - Dolç, M., (ed.) Fundació Bernat Metge, Barcelona,    268-273.