Maria Göppert-Mayer
28/06/1906 Kattowitz, Alta Silesia (llavors, Alemanya) – 20/02/1972 A San Diego, Califòrnia
Descendent d’un llinatge d’acadèmics alemanys. Era la setena generació d’una família de professors universitaris. El seu pare Friedich Göppert era professor de pediatria a la Universitat de Göttingen (Alemanya). La seva mare era Maria Wolff Göppert.
1924. És admesa a la Universitat de Göttingen, de gran prestigi en matemàtiques i física, com a estudiant de matemàtiques.
Després d’assistir a un seminari de física convidada per Max Born sobre mecànica quàntica, canvia el seu interès de les matemàtiques per la física justament quan es produeixen els grans desenvolupament en mecànica quàntica sent Göttingen un dels seus principals centres.
Al llarg dels anys a Göttingen, Maria Göppert Mayer conèix Arthur Holly Compton, Max Delbrueck, Paul A. M. Dirac, Enrico Fermi, Werner Heisenberg, John von Neumann, J. Robert Oppenheimer, Wolfgang Pauli, Linus Pauling, Leo Szilard, Edward Teller i Victor Weisskopf. Té l’oportunitat de treballar amb James Franck qui li presenta Joseph Mayer amb qui més tard es casaria.
1930. Completa la seva tesi doctoral amb Max Born a la Universitat de Göttingen i rep el títol de doctor en Física teòrica. La seva tesi (“una obra d’art de claredat i concreció” segons Eugene Wigner) se centra en el tractament teòric dels processos d’absorció de doble fotó (TPA: Two Photon Absorption), és a dir de l’estudi de la probabilitat que un electró orbitant el nucli emeti dos fotons quan salta d’una òrbita a una altra més propera al nucli.
Aquest fenomen es va verificar experimentalment trenta anys més tard amb la invenció del làser. La utilització del làser va permetre detectar la fluorescència de dos fotons excitats en un cristall d’europi dopat (1961); en vapor de cesi (1962) i en el semiconductor CdS (1964). Aquest fenomen ha esdevingut un tema d’interès experimental considerable molts anys més tard, en física i astrofísica a causa del desenvolupament dels làsers i l’òptica no linear
Es casa amb el químic americà Josep E. Mayer i es traslladen a Estats Units.
Segueix el seu marit a les diferents universitats on és contractat (Universitat Johns Hopkins (1931–1939) on s’interessa per la física química, Universitat de Columbia (1940-1946) i Universitat de Chicago (1946-1960). Es dedica a investigar i impartir classes i conferències des de posicions no oficials o voluntàries sense remuneració.
1940. Apareix publicat el llibre Statistical Mechanics, escrit en col·laboració amb el seu marit Joseph Mayer. Un llibre de text referent en la matèria.
1941. Proporciona una justificació teòrica per col·locar els actínids sota els lantànids a la taula periòdica. D’aquesta manera la taula periòdica adquireix la forma que coneixem actualment.
1942. A finals desembre de 1941 és contractada a mitja jornada com a professora de ciències al Sarah Lawrence College. L’altra mitja jornada, treballa amb Harold Urey en el Projecte Manhattan en la separació d’isòtops d’urani per a la fabricació de la bomba atòmica. Les investigacions no tenen èxit i no n’hi ha gaires publicacions atesa la confidencialitat i secretisme del projecte.
1946. Es traslladen a la Universitat de Chicago. Fa de professora associada voluntària de física a Institut d'Estudis Nuclears de la Universitat de Chicago, una posició que li va donar l'oportunitat de participar plenament en activitats a la universitat. A més, rep un nomenament regular com a física sènior (mitja jornada) a la divisió de física teòrica a l’Argonne National Laboratory (ANL) per continuar treballant amb Edward Teller en el Projecte Opacitat, per desenvolupar la bomba d’hidrogen.
Estudia amb Teller un model cosmològic de l'origen dels elements. Descobreix els àtoms que tenen un nombre màgic (2, 8, 20, 28, 50, 82 i 126) de protons o neutrons al nucli són molt més estables i abundants. D’aquí va deduir el model de capes d'acoblament espín-òrbita del nucli, semblant a les capes d'electrons estables associades amb l'estructura atòmica (1949).
1951-1955. Col·labora amb J. Hans D. Jensen en una major interpretació del model de capa d'acoblament espín-òrbita que culmina amb la publicació del seu llibre, Elementary Theory of Nuclear Shell Structure (1955).
1960. Poc després d’arribar a la Universitat de Califòrnia a San Diego a exercir el seu primer treball com a professora titular de física, pateix un ictus. Tot i els problemes de salut, continua ensenyant i desenvolupant el model de capes nuclear.
1963. Rep el Premi Nobel de Física pels seus descobriments sobre l’estructura de capes del nucli atòmic.
