Irène Joliot-Curie
12/09/1897, París – 17/03/1956 París
Filla de Marie Curie (Premi Nobel de Física 1903 i de Química 1911) i Pierre Curie (Premi Nobel de Física 1903). Neix pocs mesos abans de la publicació dels articles dels seus pares que anunciaven el descobriment del radi i el poloni.
Des de ben menuda, destaca per la seva intel·ligència i pel seu excepcional talent per a les matemàtiques. Durant dos anys, estudia en la Cooperativa, una institució alternativa, creada per Marie Curie per escolaritzar a casa la seva filla i els fills i filles d’alguns dels seus prestigiosos col·legues. Durant els dos anys que funciona la Cooperativa, Marie Curie hi va ensenyar física, Paul Langevin matemàtiques i Jean Perrin química.
1912-1914. Destaca en física i matemàtiques al Collège Sévigné
1914. L’esclat de la Primera Guerra Mundial interromp els seus estudis en física i matemàtiques a la Facultat de Ciències de la Universitat de París. Els reprèn en finalitzar el conflicte bèl·lic.
Durant la guerra treballa com a infermera i radiòloga. Ajuda la seva mare amb les unitats radiològiques mòbils “les petites Curie” i ensenya al personal sanitari a utilitzar els raigs X.
1920. Comença a treballar com a ajudant a l’Institut del Radi de la Universitat de París, fundat per la seva mare, dedicat a la investigació i ensenyament de la radioactivitat.
1925. Obté el títol de doctor en ciències amb la tesi Recherches sur les rayons α du polonium oscillation de parcours vitesse d’émission, pouvoir ionisant, dirigida per Paul Langevin.
1926. Es casa amb Frédéric Joliot, ajudant de Marie Curie a l’Institut del Radi. La parella comença la seva col·laboració científica que finalitzarà poc anys després de la concessió del Premi Nobel.
1928. La parella Joliot-Curie combina el seu interès científic en l’estudi del nucli atòmic.
1932. Els resultats dels seus experiments va contribuir decisivament en el descobriment del neutró (James Chadwick, 1932), del positró (Carl David Anderson, 1932) i la fissió nuclear (Otto Hahn, Fritz Strassmann i Lise Meitner,1938)
1934 .Sintetitzen els primers isòtops radioactius artificials de nitrogen, fòsfor i silici per bombardeig de bor, alumini i magnesi amb partícules α produïdes per poloni en desintegració radioactiva. Aquests i altres isòtops produïts anàlogament, que no es troben a la natura, es desintegren espontàniament en períodes molt curts per emissió de protons o electrons. Descobreixen, doncs, la radioactivitat artificial que impulsarà la recerca de la transmutació artificial dels elements.
1935. Els Joliot-Curie guanyen el Premi Nobel de Química «en reconeixement de la seva síntesi de nous elements radioactius».
1937. Després de rebre el Premi Nobel, les carreres científiques i investigadores dels Joliot-Curie se separen. Irène es converteix en catedràtica a la Universitat de París. És nomenada sots-secretària d’Estat per a la Recerca Científica, càrrec al qual renunciarà dos mesos més tard per la dedicació requeria i el deteriorament de la seva salut.
1938. Investiga l’acció dels neutrons sobre elements pesants. Bombardeja urani amb neutrons i produeix un radioisòtop amb una vida mitja de 3.4 h. Interpreten malament els resultats; creuen que han descobert un nou element quan en realitat s’havia produït la fissió del nucli d’urani, el nucli d'urani s’havia dividit en dos nuclis amb gairebé la mateixa massa.
1945. Després de la Segona Guerra Mundial, és nomenada comissària científica del projecte d’energia atòmica a França, juntament amb F. Joliot-Curie, P. Auger i F. Perrin, càrrec que exerceix fins a començaments de 1951
1946. Segueix el programa de recerca iniciat pels seus pares a l’Institut del Radi, del qual serà nomenada directora
1955. Participa en el disseny dels plànols dels laboratoris d’un nou gran centre de física nuclear on poder treballar amb acceleradors de partícules a la Universitat d’Orsay.
Antifeixista i activista compromesa amb la societat participa activament en la lluita pel desenvolupament social i intel·lectual de les dones. Va ser membre del Comitè Nacional de la Unió de Dones Franceses i del Consell Mundial per la Pau.
Tot i saber que seria rebutjada, entre 1951 i 1954, va demanar fins a quatre vegades la seva adhesió l'Acadèmia Francesa de les Ciències per demostrar l'actitud misògina de la institució. Fins i tot, la seva sol·licitud d'adhesió a l'American Chemical Society va ser rebutjada (1953), encara que per raons polítiques.
