Leibniz filòsof

La primera constatació que cal fer és l'absència d'una obra de referència en el corpus leibnizià. Si hi sumem que va publicar molt poc en vida i que va deixar una descomunal quantitat d’inèdits, les dificultats d’interpretació de la seva filosofia augmenten.

 

El pensament de Leibniz és assimilador: intenta trobar la manera de conciliar la filosofia antiga i la moderna. Partint d’alguns problemes cartesians, vol superar el cartesianisme: la crítica a la noció de substància de Descartes i, sobretot, a la res extensa el portarà a la introducció de la noció de força (vis), que el conduirà a proposar una nova ciència, la dinàmica.

 

Una de les entrades més adequades al sistema és el Principi de Raó. L'enunciat Nihil est sine ratione, que n’és la formulació bàsica, exigeix una raó o causa per a qualsevol esdeveniment. Així, la creació no és un acte capritxós o atzarós, sinó conforme a una directriu: sent Déu absolutament perfecte, màximament savi i bondadós, només pot crear de manera perfecta. El món és un ordre, és racional, es podria donar raó de tot el que passa perquè Déu no fa res fora de l'ordre. I com que a més ho fa tot de la millor manera possible, parlem de l'optimisme leibnizià.

 

L'harmonia, en aquest sistema pluralista, expressa la relació entre la unitat i la multiplicitat, entre les parts i el tot, la unitat entre totes les substàncies o mònades i, específicament, la unitat entre l'ànima i el cos.