Sobre Apuleu i la seva producció literària

«Aspettiamo oramai anche Lucio al termine della sua
lunga peregrinazione, per rapirgli - se è possible - il
segreto, che l’autore affidò allà sua inizizione ai grandi
misteri» (Cocchia, 1915: 371).

L’africano-romà Apuleu de Madaura, filòsof sofista i advocat, fou l’autor de la novel·la titulada Asinus aureus (L’ase d’or), també anomenada Metamorphoseon libri XI (Els onze llibres de Les metamorfosis) o, simplement, Metamorphoses (Les metamorfosis). Visqué entre la dècada dels anys 20 i els anys 80 del segle II de la nostra era (Velaza, 2017: 355 ss.). Apuleu emprà tant l’idioma grec com el llatí per elaborar les seves obres, tot i que la seva llengua materna no era cap d’aquestes dues, com ell mateix ens transmet a l’inici de L’ase d’or (I, 1). De fet, no sabem exactament quin fou el seu idioma matern -potser el púnic o el berber, o una barreja entre ambdós-.
Atès que al segle II el grec era considerat com la llengua adequada per l’expressió culta, els autors grecollatins, encara que fossin occidentals, abandonaven el llatí per escriure en el grec estàndard o ἡ κοινή διάλεκτος, la parla comuna. Per exemple, l’emperador Marc Aureli (r. 161-180), veritable enamorat de la cultura hel·lenística, escrigué en grec la seva gran obra, Τὰ εἰς ἑαυτόν (Les meditacions), sota el regnat del qual es produí la maduresa productiva del nostre Apuleu. El fet que Apuleu escrigués en llatí -de fet, totes les obres d’ell que ens han arribat les escrigué en aquest idioma- li confereix un caràcter molt especial, tant en els segles immediats, quan els autors de la llatinitat cercaven referents, com per la posteritat. La seva és una important aportació a la literatura clàssica, en especial en llengua llatina i, per tant, a la cultura de l’anomenat Occident llatí, bressol de cultures com la catalana.
A més, Apuleu de Madaura no només escrigué en prosa, sinó també en vers, i cultivà la filosofia, la retòrica i la novel·lística. En aquest sentit, vegem el que ell digué de si mateix en un dels seus florits discursos:

«For Empedocles sings in poetry, Plato in dialogues, Socrates in hymns, Epicharmus in comedies, Xenophon in histories, Crates in satires. All of these and all nine Muses your fellow citizen Apuleius reveres with equal ardor, and no doubt with more aspiration than ability» (Florida, trad. Jones, XX, 5-6).

Podem veure com, amb la seva deliciosa falsa modèstia, Apuleu es vanagloriava de cultivar tots els gèneres.

La seva capacitat eclíptica i polifacètica, en certa mesura, converteix Apuleu en una síntesi de la seva època i de la grecoromanitat, capaç de conjugar estils, gèneres, sensibilitats i identitats diversos. Ciutadà d’una societat que abastava el món conegut, l’ecumene, no rebutjava els costums i exotismes de les petites pàtries sota el poder imperial i se sentia desitjós d’experimentar la universalitat de la civilització grecoromana, un gresol cultural. Apuleu observava aquest món amb una profunditat i perspicàcia especials, viatger i encuriosit, profundament irònic, la seva obra ens transporta a la realitat viscuda d’un món colossal, que empetitia l’individu, replet de realitats sinistres i amenaçadores. Apuleu ens transmet la fascinació per les ombres de la societat sota el règim imperial, i també per la llum resplendent de la sumptuosa vida pública i del fast majestuós, a vegades més terrorífica que la foscor.

Sobre l’interès que desperta l’obra més coneguda d’Apuleu, L’ase d’or, Francisco Umbral aporta una reflexió que hem considerat molt afortunada:
 

«¿Qué es lo que buscamos en las viejas culturas? También nos buscamos a nosotros mismos, claro, pero en primer grado, directamente, porque del clásico sólo nos llega, no lo que nosotros tengamos de clásico, sino lo que él tenga de contemporáneo nuestro» (Umbral, 1980: 7).

Vegem, doncs, què és allò que Apuleu té “de contemporani nostre” a través de la síntesi de la seva novel·la que proposa Lisardo Rubio, una presentació que hem trobat molt encertada:

«El Asno de Oro pone ante nuestros ojos el diario vivir de nuestros antepasados, el retrato, captado al natural, de toda la sociedad del siglo II con su confusa e indigesta mezcla de astrología, metafísica y mitología; con los contrastes entre la opulencia de unos sectores y la rudimentaria economía de otros; en Las Metamorfosis vemos la audacia de los salteadores de caminos, la insolencia de los soldados bajo un régimen totalitario, la crueldad de los amos y la miseria de los esclavos, la lucha diaria del hombre que, en un mar de tribulaciones, busca la felicidad sin dar con ella en este mundo, y que por último se acoge a la fe y a la esperanza para lograr la paz interior. Aquí nos hallamos ya en las fronteras del cristianismo» (Rubio, 1983: 25, 26).

Biografia d’Apuleu de Madaura: africà, romà i grec

Reconstruïm la biografia d’Apuleu a través de les notícies de les seves pròpies obres. Encara que especialment a l’últim capítol de L’ase d’or l’escriptor s’identifica amb Luci, el protagonista, no podem prendre’ns al peu de la lletra tota la informació proporcionada, ja que, per exemple, als primers capítols Luci prové de Corint, a Grècia, mentre cap al final de la narració és originari de Madaura (Asinus aureus, XI, 27), la ciutat de la qual Apuleu era fill. De fet, encara que aquesta confusió ha fet que alguns autors contemporanis, especialment del segle XIX i principis del XX, anomenessin a Apuleu com Luci Apuleu, considerant que es tractaria de la mateixa persona, Luci seria el nom del protagonista de la novel·la, no de l’escriptor. Tot i això, i davant del fet que no coneixem el praenomen d’Apuleu, i com que ja en textos antics se’l designà en ocasions com Luci Apuleu, encara avui s’utilitza aquesta onomàstica per anomenar-lo. De fet, ben vist, Luci podria ser perfectament el praenomen veritable d’Apuleu, cosa que no podem saber del cert. Per tant, tot i que Apuleu es mimetitza en alguns passatges intencionadament amb el protagonista del relat, actualment existeix un consens força establert segons el qual l’escriptor i el protagonista-narrador de L’ase d’or no comparteixen exactament la mateixa biografia. Així doncs, recorrem principalment als seus discursos per entendre la seva vida, dels quals podem accedir a una petita part: les vint-i-tres conferències fragmentàries de les Florida i l’extens discurs judicial de l’Apologia.
 

Apuleu provenia d’una família benestant romanitzada o d’origen romà i el seu pare fou edil IIuir del govern municipal de Madaura -avui Mdaurix, a Algèria-, una colònia militar fundada sota el regnat de la dinastia Flàvia en la qual el pare d’Apuleu seria un important membre de l’elit (Jones, 2017: VII, VIII). Com Apuleu esmenta, la població es trobava a la frontera entre Numídia i Getúlia (Apologia, XXIV, 1), a la província romana de l’Àfrica proconsular. Aquest territori, amb capital a Cartago, que comprenia aproximadament l’actual estat de Tunísia, fou un importantíssim reducte de la llatinitat. De fet, entre mitjans del segle II i mitjans del segle IV els únics escriptors en llatí foren africans (Edwards, 2005: 48), atès que l’Africa Proconsularis, juntament amb Hispània i Itàlia, comprenia alguns dels espais més romanitzats de l’Occident llatí. Del seu pare no en sabem el nom, però es creu que podria haver fet carrera militar, atesa la seva important posició en una colònia de forta tradició marcial. Segons ens transmet l’autor a la introducció de L’ase d’or, la seva mare seria de la nissaga del filòsof i escriptor grec Plutarc, sent aquesta una de les informacions dubtoses, en tractar-se d’una notícia biogràfica que concerneix Luci, no Apuleu, és a dir, qui pateix la metamorfosi, no l’escriptor. També sabem que Apuleu tingué un germà (Apologia, XXIII, 1).

Així mateix, encara que Apuleu heretà una fortuna familiar prou considerable en morir el seu pare, de dos milions de sestercis a repartir amb el seu germà, decidí no seguir, almenys inicialment, els passos del progenitor en la carrera de magistrat, es dedicà als estudis, que ja havia iniciat gràcies al finançament familiar. De noiet va estudiar a Cartago, on aprengué llatí, grec i retòrica (Florida, XVIII, 15-16), i després, a Atenes, estudiaria filosofia, especialment platònica i aristotèlica, i també poesia, astronomia, música i dialèctica, com ell mateix ens explica a la seva obra Florida (XVIII, 42; XX, 4). A més, a Grècia s’inicià en diversos cultes mistèrics com el d’Isis i Osiris, i viatjà per la Mediterrània oriental: visità almenys Samos, Hieràpolis i Frígia (Florida, XV; De mundo, XVII), tot gràcies a la seva economia sanejada. Sobre els misteris orientals als quals s’introduí, digué que s’hi inicià «per amor a la veritat i pel piadós deure en vers els déus» (Apologia, LV, 8-9). A aquest període establert a la Pars Orientalis Apuleu deuria la seva formació com a sofista, procurant-s’hi amistats duradores. Aquesta era una formació superior reservada generalment a l’aristocràcia, especialment pel cost econòmic que suposava, però, a més, Apuleu a través d’aquest procés d’aprenentatge experimentà el gaudi pel coneixement i destacà per les seves habilitats i dedicació. Com ell digué, a Atenes arribà a la maduresa intel·lectual (Florida, XVIII). En acabar els estudis s’instal·là a Roma i exercí d’advocat (Asinus aureus, XI, 26; Florida, XVII, 4). Al voltant dels trenta anys abandonà l’Urbs i de viatge cap a Alexandria s’aturà a Ea -Trípoli, a l’actual Líbia-, allotjant-se a la llar d’un antic company d’Atenes, el seu amic íntim Sicini Poncià, tot i que primer s’establí a la casa d’un altre amic, Api Quintià (Apologia, LVII; LXXII). Gaudí de l’hospitalitat de la família de Poncià i fou ben rebut per la ciutat d’Ea, ja que elaborà diversos discursos patrocinat per les autoritats municipals, entre els quals, una conferència sobre Esculapi pronunciada a la basílica de la colònia (Apologia, LV; LXXIII).

Tres anys després de la seva arribada a Ea, acabat de morir Poncià, se l’acusà d’haver embruixat la pietosa mare del seu col·lega per apropiar-se de la hisenda familiar i haver provocat la mort del seu amic amb arts malèfiques. S’havia unit en matrimoni a la mare de Poncià, la matrona Emília Pudentil·la, vídua vint anys major que ell i domina d’una propietat molt considerable. L’acusació provenia de l’oncle de Poncià, Sicini Emilià, cunyat de Pudentil·la i tutor del fill petit d’ella, el fillastre d’Apuleu i germà del difunt Poncià. Del judici en conservem l’al·legat de defensa pronunciat pel mateix Apuleu, la seva obra Apologia, l’únic discurs complet que ens ha arribat de l’autor. Sembla, pel contingut del text i pels fets posteriors, que sortí indemne d’una acusació tan greu. Després se’n tornà a Cartago, probablement motivat pel mal ambient generat pel casori i el plet judicial, que de ben segur li comportà recels i hostilitats (Olivar, 2012: IV).

A Cartago se’l tingué en gran consideració, atès que els òrgans de govern li encarregaren discursos i l’investiren sacerdot provincial, a més d’erigir una estàtua en honor seu. Apuleu definí Cartago com la «venerable mestra de tota la província» (Florida, XVIII-XX). En aquesta ciutat escrigué la majoria de la seva producció literària i podria haver-hi fet carrera política com a magistrat local (Sant Agustí, Epistolae, CXXXVIII, 19). Presumiblement s’establí a Cartago fins la seva mort.

Un segle més tard, Sant Agustí -figura imprescindible en la formació del cristianisme llatí-, també africà i establert a Cartago, consideraria Apuleu un bon filòsof i orador. L’obra d’Apuleu fou ben rebuda a l’edat mitjana i moderna, i influí en el pensament i la literatura europeus. A la contemporaneïtat els textos d’Apuleu han estat objecte d’estudi per filòlegs i historiadors, i la capacitat captivadora de la ironia i encant del relat de L’ase d’or han inspirat tota mena d’artistes.

Vegem, per acabar sobre la biografia del madaurès, una part del text que li dedicà Sant Agustí:

«For Apuleius who, as an African is better known to us Africans, was unable with all his magic arts to achieve, I do not say kingship, but even judicial power—though born in a noble part of his homeland, given a liberal education, and gifted with great eloquence. Or did he perhaps, as a philosopher, despise such things—he who, as priest of the province, considered it so important to give games and equip gladiatorial hunters and who took legal action against certain citizens who opposed the erection of a statue of him amongst the people of Oea, the city from which he obtained a wife? Lest this be concealed from those who came after him, he committed to record the speech of this lawsuit» (Sant Agustí, trad. Carver, Epistolae, CXXXVIII).

Les obres d’Apuleu: el fructífer llegat d’un autor polifacètic

Entre les obres que ens han arribat d’Apuleu, on destaca evidentment la novel·la Les metamorfosis o L’ase d’or, trobem diversos volums al voltant de la filosofia platònica i la seva ensenyança, especialment centrats en les qüestions religioses, atès que l’autor s’impregnà a Atenes del neoplatonisme místic del segle II. Les seves obres perdudes, en canvi, abastarien temàtiques més diverses. Apologia, De magia o Pro se de magia (Apologia, Sobre la màgia o Sobre la màgia en defensa pròpia), seria el suposat al·legat en el judici que ell mateix hauria pronunciat per defensar-se davant les acusacions d’encantament maliciós per embruixar la vídua Pudentil·la, la seva muller, i per la mort del seu fillastre. Aquesta obra ens proporciona la majoria de les notícies sobre la vida d’Apuleu atès que bona part de la informació és de caràcter autobiogràfic (Hanson, 1996: X). Aquest discurs s’hauria pronunciat davant del procònsol Claudi Màxim, a la colònia costanera de Sàbrata -al nord-oest de l’actual Trípoli-, entre els anys 157 i 158 (Jones, 2017: 3; Olivar, 2012: IV). Es tracta de l’únic discurs judicial al qual tenim accés de la llatinitat imperial (Jones, 2017: 3; Rubio, 1983: 13), cosa que li confereix un valor històric considerable.

Exemples com les malediccions inscrites en suports de plom, les defixiones, que es troben als cementiris i santuaris al llarg de tot l’Imperi, ens testimonien les pràctiques màgiques de les quals el judici contra Apuleu ens dona notícia. Aquestes superxeries, que barrejaven les tradicions hel·lenística i semítica, es manifestaven també en clau africano-romana (Shaw, 2013: 254-256; Bradley, 2012: 8, 9), sent expressions pintoresques de micro-religió, situades als límits d’allò tolerat per la llei i la moral. Aquests encanteris cercaven usualment destruir físicament i mentalment persones específiques, però també podien funcionar com a vincles amorosos, que pretenien obligar a enamorar-se mitjançant la màgia a la persona designada. La bruixeria involucrada en aquests rituals tenebrosos era considerada absolutament verdadera per la societat i les institucions -seria ben bé així fins ben entrat el segle XVIII-, i si es podia demostrar que s’havia llençat un encanteri en contra d’algú, s’observava legalment com un delicte de gravetat.

Tanmateix, l’extensió de l’Apologia resulta excessiva per poder-se llegir en el temps legalment establert per fonamentar la defensa (Rubio, 1983: 13, 14), fins el punt de fer dubtar que realment sigui plausible que aquest pugui ser el discurs judicial veritable (Bradley, 2012: 20). Això fa pensar que, si bé aquests podrien haver estat els arguments de la defensa d’Apuleu, la veritable declaració hauria d’haver estat més breu i menys elaborada. Es fa difícil jutjar el propòsit real d’Apuleu en confeccionar l’Apologia, però, sens dubte, demostra les seves qualitats com a advocat, amb una eloqüència formidable. En la nostra opinió, potser aquest podia ser l’objectiu principal d’Apuleu, demostrar les seves aptituds com a lletrat defensor, en un veritable exercici literari d’autorepresentació.

Florida (Les Florides) és un compendi de vint-i-tres discursos d’Apuleu, l’única mostra que conservem dels llibres de l’antologia de les seves conferències, atès que un autor africà desconegut en va recopilar aquest fragment que sortosament ens ha arribat (Rubio, 1983: 14). El títol d’aquest recull probablement fa referència a les imatges vistoses, vives i encantadores que transmeten els encomis per captar l’atenció i bona disposició del públic a l’inici de les conferències d’Apuleu (Jones, 2017: 242). Gràcies a Les Florides sabem que l’any 162, sota el regnat de Marc Aureli, el madaurès pronuncià un panegíric dedicat al procònsol Severià (Florida, IX) i el 174 faria novament gala de la seva capacitat oratòria declamant un discurs davant del seu vell conegut de l’estada a Roma, el procònsol Escipió Òrfit (Florida, XVII).

De deo Socratis (Sobre el déu de Sòcrates) és un text sobre la doctrina platònica al voltant de la naturalesa dels dèmons, les forces místiques i esperits sobrenaturals que es creia que intermediaven entre l’àmbit diví i el món sensible, vinculats al destí. Sant Agustí ens transmet que aquest títol, De deo Socratis, fou l’emprat per Apuleu per anomenar la seva pròpia obra (Ciuitate Dei, VIII, 14), i és el mateix que apareix als manuscrits medievals, però, tanmateix, potser el títol més adequat al contingut seria De daemoni Platonis (Sobre el dèmon de Plató) (Jones, 2017: 314). De fet, l’obra tracta més aviat sobre els plantejaments cosmogònics propis de les conceptualitzacions neoplatòniques del segle II, que trobarien continuïtat al segle III, els quals, com comenta Peter Brown, comprenien que una divinitat última governava el cosmos, l’Altíssim (Brown, 2012: 57), en la qual creien especialment els intel·lectuals versats en l’alta filosofia.

De Platone et eius dogmate libri II (Sobre Plató i la seva doctrina) és un tractat que inclou la biografia de Plató i una síntesi sobre la filosofia neoplatònica del segle II, atès que, com hem comentat, Apuleu fou deixeble destacat de l’escola platònica. De fet, es creu que aquests dos volums serien un resum dels apunts de les lliçons del seu mestre Gaius a Atenes (Olivar, 2012: VI; Rubio, 1983: 13). De mundo (Sobre el Cosmos) es tracta d’una explicació sobre meteorologia que finalitza amb un himne dedicat al déu totpoderós que governaria l’univers segons les mentalitats neoplatòniques. La conferència adapta una obra grega peripatètica d’entre els segles I aC i I dC, Περὶ κόσμου, falsament atribuïda a Aristòtil (Hanson, 1996: X).

Περὶ ἐρμηνείας (Sobre la interpretació) és un tractat de lògica i lingüística que, tot i el títol grec, es troba escrit en llatí. L’obra es basa en bona part en la d’Aristòtil, amb el mateix títol.

Per les referències de l’autor en la seva obra Apologia, i a través de les mencions que en fan els gramàtics, sabem que escrigué al voltant d’una vintena d’obres que no han sobreviscut fins als nostres dies (Olivar, 2012: VI, VII; Rubio, 1983: 13, n. 16). Entre les seves obres perdudes, tenim notícia de les següents: De Republica (Fulgenci, p. 122, 17, ed. Helm); una traducció de Fedó de Plató (Sidoni Apol·linar, Epistolae, II, 9, 5); De Arboribus (Servi, II, 126, ed. Georg.), un tractat d’arboricultura; De re rustica (Palladi, I, 35; Foci, Bibliotheca, 163), tractat sobre agricultura; Medicinalia (Priscià, Grammaticae, II, p. 203, 14), tractat sobre medicina; Astronomica (Joan Laurenci, Mensibus, IV, 73), sobre astronomia; Arithmetica (Cassiodor, De Arithm.), sobre matemàtiques; De musica (Cassiodor, De Mus.), tractat al voltant de la música; De prouerbiis (Carisi, Ars Grammatica, I, 240); Quaestiones conuiuiales (Sidoni Apol·linar, Epistolae, IX, 13, 3; Macrobi, VII, 3, 23), un compendi sobre les bones maneres a taula; Hermagoras (Priscià, Grammaticae, II, 8), una novel·la en la qual podria trobar-se la descripció d’una estàtua de Venus que apareix a Florida; Epitome historiarum (Priscià, Grammaticae, III, 482), un compendi sobre Història; Ἑρωτικός (Lidus, De Magistr., III, 64), sobre l’amor. També escrigué petites obres com a passatemps i logogrames. Així mateix, se li han atribuït falsament diversos volums, entre els quals trobem tractats de medicina i botànica, cosa que ens indica que el nom d’Apuleu denotava autoritat.

Aquesta llarga mostra, que representa probablement només una part de les publicacions d’Apuleu, ens permet fer-nos una idea de l’enorme productivitat literària i, molt especialment, del seu talent polifacètic com a sofista. Es tractava, doncs, d’un intel·lectual capaç d’escriure no només obres de gèneres diversos, sinó sobre temàtiques molt variades. Els seus tractats, compendis i novel·les en molts casos arribarien als gramàtics d’època bizantina, cosa que indica que foren treballs valorats durant segles per la seva qualitat.

Bibliografia

• Alvar Ezquerra, Jaime (2001). Los misterios. Religiones orientales en el Imperio Romano. Barcelona: Crítica.
• Alvar Ezquerra, Jaime (1995). «Los cultos egipcios», en Alvar Ezquerra, Jaime, et al., Cristianismo primitivo y religiones mistéricas, pp. 479-498.
• Backhouse, Edward, i Tylor, Charles (2004). Historia de la Iglesia primitiva. Desde el siglo I hasta la muerte de Constantino. Barcelona: Clie.
• Blansdörf, Jürguen (2010). «The Defixiones from the Sanctuary of Isis», en Magical Practice in the Latin West: Papers from the Internacional Conference held at the University of Zaragoza, pp. 141-189.
• Bradley, Keith (2012). Apuleius and Antonine Rome. Toronto: University of Toronto (Phoenix Supplementary, 50).
• Bricault, Duncan (2013). Les cultes isiaques dans le monde gréco-romain. Paris: Les Belles Lettres.
• Brown, Peter (2012 [1971]). El mundo de la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma. Madrid: Gredos.
• Carver, Robert H. F. (2006). The Protean Ass. The Meramorphoses of Apuleius from Antiquity to the Renaissance. Oxford: Oxford University Press (Oxford Classical Monographs).
• Cocchia, Enrico (1915). Romanzo e realtà nella vita e nell’attività letteraria di Lucio Apuleio. Catania: F. Battiato (Biblioteca di filologia classica, 11).
• Edwards, Mark J. (2005). «Reflections on the African Character of Apuleius», en Kahane, Ahuvia, i Laird, Andrew (eds.), A Companion to the Prologue of Apuleius’ Metamorphoses, pp. 47-54.
• Garcés Estallo, Ignasi (1999). Historia antigua de Hispania. Barcelona: Universitat de Barcelona.
• Grimal, Pierre (2002 [1951]). Diccionario de mitologia griega y romana. Barcelona: Paidós.
• Iglesias Gil, José Manuel, i Santos Yanguas, Juan (2011). Vademecum para la epigrafia y numismática latinas. Santander: José Manuel Iglesias Gil, Juan Santos Yanguas.
• Jones, Chrisopher P. (trad., ed.) (2017). Apuleius: Apologia. Florida. De deo Socratis. Londres i Cambridge (Massachusetts): Harvard University Press.
• Le Roux, Patrick (2001). «Oriunda Mauretania», en Vbique Amici. Mélanges oferts à Jean-Marie Lassère, pp. 239-245.
• Lévi-Strauss, Claude (1987 [1974]). Antropología estructural. Barcelona: Paidós.
• Lewis, Charlton T., i Short, Charles (1879). A Latin Dictionary. Oxford: Clarendon Press.
• Lozano, Arminda (1995). «Asia Menor en época helenístico-romana. Panorama religioso», en Alvar Ezquerra, Jaime, et. al., Cristianismo primitivo y religiones mistéricas, pp. 115-156.
• Martin, R. (1970). «Le sens de l’expression Asinus aureus et la signification du roman apuléien», en Revue des Études Latines, 48, pp. 332-354.
• Meunier, Manuel (1976). Plutarc: Los misteriós de Isis y Osiris. Barcelona: Glosa.
• Mirón Pérez, María Dolores (1996). Mujeres, religión y poder: El culto imperial en el Occidente mediterráneo. Granada: Publicaciones de la Universidad de Granada (Instituto de Estudios de la Mujer, Feminae).
• Olivar i Daydí, Marçal (2012 [1929/1931]). Apuleu: L’ase d’or (Les metamorfosis), vol. I i II. Barcelona: [Fundació Bernat Metge (Escriptors llatins)], Edicions 62 i Editorial Alpha.
• Piñero, Antonio (1995). «La gnosis», en Alvar Ezquerra, Jaime, et al., Cristianismo primitovo y religiones mistéricas, pp. 197-226.
• Piranomonte, Marina, i Simón, Francisco Marco (2010). «The Daemon and the Nymph. Abraxas and Anna Perenna», en Bollettino di archeologia on line, volume speciale, pp. 1-16.
• Plantade, Emmanuel, i Plantade, Nedjima (2014). «Libyca Psyche: Apuleius’ Narrative and Berber Folktales», en Lee, Benjamin Todd, Finkelpearl, Ellen, i Graverini, Luca (eds.), Apuleius and Africa, pp. 174-204.
• Rubio Fernández, Lisardo (1983 [1978]). Apuleyo: El asno de oro. Madrid: Gredos.
• Ruiz Gutiérrez, Alicia (2011). «Introducción», en Iglesias Gil, José Manuel, i Ruiz Gutiérrez, Alicia, Viajes y cambios de residencia en el mundo romano, pp. 9-22.
• Shaw, Brent (2013). «Cult and Belief in Punic and Roman Africa», en Salzman, Michele Renee (dir.), The Cambridge History of Religions in the Ancient World, Volume II: From the Hellenistic Age to Late Antiquity, pp. 235-263.
• Umbral, Francisco (1980 [1978]). «Ensayo preliminar», en Calvo Sotelo, Joaquín (dir.), i Rubio Fernández, Lisardo (trad.), Ovidio: el Arte de Amar. Apuleyo: El asno de oro. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona): Círculo de Lectores (Grandes clásicos universales).
• Velaza Frías, Javier (dir.) (2017). Antologia de la literatura llatina. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Velázquez, Isabel (2010). «Magia y conjuros en el mundo romano. Las defixiones», en Codex quilarensis: Cuadernos de investigación del Monasterio de Santa María la Real, nº 17, pp. 143-162.