Inici
| August Pi i Sunyer | Pere Nubiola i Espinós |
| Jesús Maria Bellido i Golferichs | Miquel Arcàngel Fargas i Roca |
August Pi i Sunyer [Barcelona, 1879 – Mèxic, 1965]
"Fill del catedràtic de Patologia, Jaume Pi i Sunyer, es llicencia a la Facultat de Medicina de Barcelona l’any 1899. Recent graduat, inicia els seus treballs de recerca al Laboratori Bacteriològic Municipal de Barcelona, dirigit per Turró. Pràcticament al mateix temps, 1902, comença a treballar com a professor auxiliar a la Càtedra de Fisiologia de la Facultat de Barcelona que ostenta el doctor Ramon Coll i Pujol. Amb una clara vocació investigadora i docent, obté el permís del Ministeri per continuar la seva tasca investigadora a Barcelona. El 1908, però, hi renuncia definitivament quan se li nega una nova pròrroga. En aquell moment, Pi i Sunyer ocupa la càtedra de Fisiologia General al Laboratori Municipal a títol honorari després d'haver estat creada expressament per a ell per l’Ajuntament barcelonès a petició de l’Associació d’Estudiants de Barcelona. D’aquesta manera, es manté en estreta col·laboració amb la càtedra de Fisiologia de la Facultat de Medicina fins que s’incorpora oficialment al 1914. Un any més tard, ja ocupa la plaça de catedràtic per concurs.
Aviat, ingressa com a membre del Institut d’Estudis Catalans i de la Societat de Ciències de la que n’és el seu primer president. El 1920, el Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya posa sota el Patronatge de l’Institut d’Estudis Catalans un seminari–laboratori de fisiologia al mateix local de la Càtedra de Fisiologia d’August Pi Sunyer. Pren el nom d’Institut de Fisiologia (1921). Sota el mestratge d'August Pi-Sunyer i fins a la seva dissolució per la repressió política que instaura la dictadura l’any 1939, aquesta institució esdevé capdavantera en la investigació mèdica a Catalunya.
Entre molts d'altres mèrits, Pi Sunyer destaca per la seva contribució a la consolidació del català com a llengua d'ús científic mitjançant els Treballs de la Societat Catalana de Biologia de l’Institut d’Estudis Catalans i les Monografies Mèdiques.
La Càtedra de Fisiologia i l’Institut de Fisiologia es converteixen en un fòrum excepcional dins la Universitat de Barcelona fins a constituir-se en exemple del què podia ser la Universitat si s’obrien les portes a l’exterior i s’oblidaven les normes inhibidores del centralisme.
Membre de la Reial Acadèmia de Medicina des del 1910, la presideix del 1927 al 1935.
L'any 1939, August Pi i Sunyer s’exilia a Veneçuela convidat pel govern d’aquest país. Un any més tard, crea l’Institut de Medicina Experimental on s’hi formaran un gran nombre de metges veneçolans.
El 1963, August Pi i Sunyer es trasllada a Mèxic on mor dos anys després."
Extret de: Galeria de Metges Catalans
Extracte de la conferència donada pel Dr. August Pi i Sunyer a l’Ateneu Barcelonés el 23 de desembre de 1918
Hi ha dos fets aparentment inconnexes però que es lliguen tot seguit quan s’examinen els motius que els han produït. Em refereixo, primer, al tancament de la Universitat des de que començà el nostre curs, un curs que fins ara no ha portat més enllà de deu dies de data-. És el segon fet, la intensificació actual del moviment polític qu’ens fa esperar per dies propers l’autonomia de Catalunya. Es comprèn bé, que davant de aquets alguns professors, moguts per un amor profund a la Universitat i als seus prestigis, haguem afiançat les posicions que ja teníem preses d’anys enrere. Ens hem proposat que la nostra veu ressoni inequívoca en aquests moments.
Va començar el curs actual, es produiren les tràgiques condicions sanitàries que tots sabeu, i les classes foren suspeses a mitjans d’Octubre, i a mitjans de Novembre la situació sanitària de Barcelona havia adquirit novament la seva normalitat: la nostra Universitat podia obrir les seves portes. Doncs bé, malgrat això, malgrat que la Junta de Sanitat va declarar que havíem tornat a al normalitat sanitària, malgrat que altres Universitats funcionaven ja, la Universitat de Barcelona continuà tancada, u nosaltres, un dia i altre dia, en reunions de Claustre successives i amb preguntes als Ministres, procuràvem que s’ens digués la veritat oficial d’aquest tancament de la Universitat.
Segui tancada – s’ha sapigut oficiosament- per motius d’ordre públic; perquè hi havia el temor de que la reunió d’estudiants de diferents opinions polítiques pogués donar lloc a desordres que s’extenguessin potser a la ciutat tota. Això es deia, prenent aires misteriosos!
Creiem nosaltres que és un síntoma gravíssim per la vida universitària i per la vida tota d’un país, que s’hagin d’estendre a la Universitat aquelles cèlebres clausures que estem acostumats a veurer, sospeses les garanties constitucionals, en estat de guerra, etc., en que centres polítics d’idees avençades son tancats, gairebé sempre arbitràriament.
Avui ja no sols es tanquen aquells centres, és tancada també la més alta de les representacions de la nostra vida cultural, la nostra Universitat.
Nosaltres demanem, are com sempre, l’autonomia de la Universitat de Barcelona prèvia la seva transformació, renovació i catalanització. Volem l’autonomia universitària com l’autonomia municipal però les volem dins la organització de Catalunya autònoma. Ja veurem més endavant la manera com creiem que es podria arrivar, una vegada constituïda Catalunya, a formar-se aquesta nova Universitat, mestressa dels seus destins, regint-se a sí mateixa i desvinculada de les lluites polítiques que es poguessin desenrotllar a Catalunya.
Pi i Sunyer A. L’Autonomia de Catalunya i la Universitat. Barcelona: Impr. de Francesc X. Altés i Alabart, 1919.
Jesús Maria Bellido i Golferichs [Barcelona, 1880 – Tolosa de Llenguadoc, 1952]
"Fill d’un home de negocis malagueny i nét d’un il·lustre metge barcelonès, Macari Golferichs, amb qui hi viu de nen. Estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1901. Poc després, es doctora a Madrid amb una tesi sobre la hipòfisis (1904). La seva carrera com a metge està lligada a la docència i a la recerca, molt poc a l’assistència.
El 1907, ja és professor auxiliar. De manera successiva, guanya les càtedres de Fisiologia de Saragossa (1914) i de Granada (1918) on roman fins que torna a Barcelona com a subdirector de l’Institut de Fisiologia l’any 1920. Des del 1923 és professor de Farmacologia i Terapèutica a la Facultat de Medicina de Barcelona.
Bellido és un gran científic, home disciplinat i amb esperit d’equip. Contribueix al prestigi i reputació internacional que ostenta el grup dirigit per Pi Sunyer i integrat, també, per Rossend Carrasco, Jaume Raventós, Francesc Duran i Reynals, Leandre Cervera i tants d’altres estudiants i investigadors de l’època. En matèria fisiològica, l’obra de Bellido és extensa i pionera tot destacant els seus treballs en electrocardiografia i en farmacologia renal. La seva trajectòria científica és demostrativa d’algunes de les característiques que imprimeix l’Escola de recerca fisiològica: la investigació i publicació de resultats en equip. A més, destaquen les contribucions de Jesús M. Bellido signades amb August Pi i Sunyer. Igualment, la recerca experimental com a mètode d’ensenyament en relació a un programa d’investigació propi, l’assistència i discussió de recerca en congressos internacionals de fisiologia, l’afiliació a acadèmies i societats internacionals així com la traducció d’obra específica fisiològica com a eina de transmissió i adaptació del coneixement. Bellido ocupa diversos càrrecs de gestió a la Universitat Autònoma de Barcelona i presideix la darrera Junta de la Facultat de Medicina en substitució del degà Joaquim Trias i Pujol.
Jesús M Bellido és un home compromès amb la política i la cultura catalanes. Defensor de la llengua catalana com a vehicle de comunicació científica. Milita a Acció Catalana Republicana.
El curs final de la guerra l’empeny a prendre la decisió d’exiliar-se. S’estableix a França, on l’Escola de Fisiologia catalana té uns forts lligams amb Camil Soula. Més endavant, la major part d’exiliats marxa cap a Amèrica però Bellido roman a França. Té l’esperança d’una represa que mai no veurà. La duresa de l’exili a França, allunyat dels seus col·legues i del país que estimava el porten a un desencís que acaba amb la seva vida el 1952."
Extret de: Galeria de Metges Catalans
Pere Nubiola i Espinós [Barcelona, 1878 – 1956]
"Estudia Medicina a Barcelona i es gradua el 1899. Amplia estudis a Paris. De tornada, col•labora amb el Dr. Joaquim Bonet i Amigó fins que, a la seva mort, el succeeix a la càtedra d’Obstetrícia el gener del 1917 fins al la seva jubilació el 1948. Mestre brillant, molt apreciat pels seus alumnes i deixebles, excel•lent coneixedor de l’ofici i, especialment, en la utilització dels fòrceps, Nubiola crea una notable escola de l’especialitat. Pioner en fer una cesària segmentària a Espanya i, també, en la introducció i difusió de les operacions dilatadores del canal ossi del part. Ell practica, per primer cop, una pubiotomia.
Bon organitzador del Servei, a més a més, s’ocupa de la docència de les llevadores i participa eficaçment en la formació d'especialistes. De fet, crea una gran escola obstètrica i molts dels seus deixebles exerceixen en diferents contrades de Catalunya. La càtedra de Nubiola és una de les millors d’Europa. En gran part, degut a la seva activitat científica, inicialment, feta en col•laboració amb l’equip de fisiologia dirigit pels professors August Pi Sunyer i Jesús Bellido a la Facultat de Medicina. També, a la seva col·laboració amb el Laboratori Municipal de Microbiologia que encapçala el Dr. Ramón Turró. Entre les seves investigacions, destaca el primer electrocardiograma fetal obtingut amb un elèctrode intravaginal fet al món. Funda la Revista Española de Obstetricia y Ginecologia (1916-1936), essencial en la consolidació de l’especialitat. Descriu l’annexitis tuberculosa i rep el nom de malaltia de Nubiola. Per primer cop, fa servir la reacció d’Abderhalden per al diagnòstic de la gestació. Publica resultats d’estudis sobre hormones placentàries, secrecions hormonals -juntament amb els doctors Víctor Conill, August Pi Suñer i Jesús Bellido . També, la funció de les glàndules paratiroïdals. Publica llibres de vulgarització sobre els primers signes de la gestació. Col·labora en els Congressos de Metges de Llengua Catalana (1917). Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona durant un sol curs, el 1934, torna a ser-ho l'any 1940, en substitució provisional de Manuel Taure fins que, pocs mesos després, és nomenat Rafael Ramos. Durant 32 anys, exerceix la càtedra d’Obstetrícia a la Facultat de Medicina de Barcelona."
Extret de: Galeria de Metges Catalans
Miquel Arcàngel Fargas i Roca [Castellterçol 1858 – Barcelona, 1916]
"Metge autodidacte, impulsor de la ginecologia com a especialitat i de la cirurgia moderna juntament amb Salvador Cardenal i Àlvar Esquerdo. En el mateix any 1882, Fargas es llicencia en medicina a la Universitat de Barcelona i es doctora amb una tesi sobre Anatomia de los centros nerviosos. Poc després, exerceix com a director del museu anatòmic a la Facultat de Medicina de Barcelona i, a partir del 1893, com a catedràtic d'Obstetrícia i Ginecologia. Funda dues clíniques ginecològiques a Barcelona, una al carrer del Carme (1884) i altra a l’Eixample (1892). D’allí sorgeixen les experiències de les quals se’n nodreix per a les seves classes com a catedràtic d’Obstetrícia (1893-1916) i per redactar el reputat Tratado de Ginecología (1903). Fargas és pioner en la Cirurgia ginecològica catalana: autor de les primeres histerectomia per mioma intrauterí (1883), gastroenterostomia (1885), laparotomia per embaràs ectòpic amb diagnòstic previ (1892) i, també, de la primera cesària (1910).
Fargas presideix diverses institucions mèdiques catalanes com l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, l’Acadèmia de Medicina i la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. També promou el 1er Congrés de Metges de Llengua Catalana del 1913.
Fargas és un home compromès políticament. Forma part del grup que funda la Unió Regionalista, que l’any 1901 es fusiona amb el Centre Nacional Català per formar la Lliga Regionalista, presidida pel doctor Bartomeu Robert i Fargas, la vicepresidència. La seva acció política s’interessa en tot allò relacionat amb la sanitat i l’ensenyament mèdic. El 1914 és nomenat senador del Regne per la Universitat de Barcelona, posició que utilitza per defensar l'autonomia universitària. Aquell mateix any es constitueix la Mancomunitat de Catalunya amb Prat de la Riba com a president i Miquel À. Fargas com a conseller en les tasques de govern relatives a qüestions sanitàries. Entre les múltiples mostres d’aquest assessorament, destaca el decisiu impuls donat a la transformació de la Casa de Maternitat. Un projecte que es veu truncat per la mort prematura de Fargas el 1916, a causa d’un vessament cerebral."
Extret de: Galeria de Metges Catalans