5. Shakespeare i el cinema

L’adaptació shakespeariana al segle XX

   

   Les primeres adaptacions basades en material shakespearià (1899-1929), com per exemple King John (1899) o Hamlet (1900) —famoses gràcies a les interpretacions de Sir Herbert Beerbohm Tree i Sarah Bernhardt, respectivament—, corresponen al cinema mut i se’n van fer més de quatre-centes (Crowl 1). Als orígens del cinema, Shakespeare havia de legitimar l’aleshores nou art, que es considerava menor, i l’adaptació era vista com una còpia inferior d’un ‘original’ literari. No va ser fins a la dècada dels noranta, quan hi va haver l’explosió d’adaptacions més important del segle XX, que es van començar a redefinir els conceptes d’autor i d’adaptació, i es va reformular el paradigma binari entre adaptació i ‘original’ que dominava els estudis d’adaptació (Aragay 27), passant aquesta última a considerar-se, com afirma W.B. Worthen, “an act of memory and an act of creation” (1101).

 

   En aquest context, adaptacions postmodernes com ara les de Kenneth Branagh, Richard Loncraine, Michael Almereyda o Baz Luhrmann, saturades d’al•lusions intertextuals a altres gèneres del cinema de Hollywood, fan palès que una obra d’art, més que una creació des de zero és el resultat de repensar una tendència dominant, “to branch off in a direction” (Andrew 82) –una visió que redefineix el concepte d’autor com a geni inqüestionable afirmant, crucialment, que qualsevol obra és una intervenció de caire ideològic i polític dins d’un context determinat.

 

Grans directors de Shakespeare

 

   L’època que va seguir la Segona Guerra Mundial s’ha anomenat fase internacional de les adaptacions shakespearianes, amb directors tan diversos com Laurence Olivier o Peter Brook al Regne Unit, Orson Welles als Estats Units, Akira Kurosawa al Japó, Grigori Kozintsev a Rússia, i Franco Zeffirelli a Itàlia. De tots ells, Laurence Olivier i Franco Zeffirelli han estat, per diversos motius, els més influents en adaptacions posteriors.
 

   Olivier es va erigir com a principal intèrpret del bard a mitjan segle XX, ja que va dirigir quatre adaptacions de Shakespeare –Henry V (1944), Hamlet (1948), Richard III (1955) i Othello (1965). Pel que fa a Hamlet, en fa una lectura edípica que ha influït molts directors posteriors, com per exemple Zeffirelli, i que situa el personatge de la reina, o Gertrude, com a objecte del desig incestuós de Hamlet (Crowl 51), mentre que Hamlet és incapaç de venjar la mort del seu pare a mans del seu oncle perquè aquest últim ha satisfet, en el fons, els seus desitjos més inconscients, és a dir, els de matar el propi pare. Aquesta lectura psicològica de l’obra s’observa sobretot en el tractament del soliloqui “To be, or not be”, filmat a la torre més alta del castell, davant d’un mar tempestuós, on un primer pla de Hamlet centra l’atenció de l’espectador en la seva psicologia i, especialment, en la seva incapacitat per actuar. 

 

[Enllaç amb el soliloqui “To be, or not to be” d’Olivier: https://www.youtube.com/watch?v=5ks-NbCHUns]

 

   Zeffirelli, d’altra banda, va dur a terme tres adaptacions: The Taming of the Shrew (1967), Romeo and Juliet (1968) i Hamlet (1990). Romeo and Juliet (1968) és, segons Antony Davies, l’adaptació més comercial de totes fins avui (47). De forma innovadora, Zeffirelli va escollir dos adolescents desconeguts, Leonard Whiting i Olivia Hussey, amb la intenció de fer un Romeu i Julieta per a gent jove (Rothwell 128). L’obra, que tenia com a rerefons la revolta del maig del 68, parlava així per als nous temps convulsos, on Romeu i Julieta esdevenien dos joves que intentaven escapar dels valors violents de la generació anterior. 

 

El llegat de Branagh (1986-2001): Shakespeare i el cinema popular

 

   És a la dècada dels noranta que Shakespeare ha esdevingut, com afirma Mark Thornton Burnett, una icona “mass media” (96). En aquesta dècada trobem fins a quinze grans pel•lícules, com ara Much Ado About Nothing (1993), de Branagh, Twelfth Night (1996), de Trevor Nunn, William Shakespeare’s Romeo + Juliet (1996), de Luhrmann, i Titus (1999), de Julie Taymor, entre d’altres. Batejada com “the Age of Branagh” (Crowl 1), el que el distingeix a ell i a la generació de directors que el segueixen és la voluntat no només de prendre el cinema de Hollywood com a model, sinó també la voluntat de citar intertextualment altres gèneres de Hollywood.
 

   La contribució més significativa de Branagh és, sens dubte, la d’haver trobat un llenguatge que li permetés arribar a un públic més ampli, “especially among the young” (Crowl 12), retornant Shakespeare a les seves arrels com a dramaturg popular. El seu Hamlet, que defuig l’exploració psicoanalítica d’Olivier i Zeffirelli, el va erigir en l’intèrpret del bard per excel•lència de les darreries del segle XX. Qualificada com a “film noir with all the lights on” (Crowl 141), és l’adaptació més llarga de Shakespeare, que inclou el text sencer de l’obra, i la segona pel•lícula britànica filmada en 70 mm. Branagh segueix el model de les èpiques de David Lean, com ara Lawrence of Arabia (1962) i Dr. Zhivago (1965), amb les grans extensions de neu (Crowl 135). Tal com afirma Burnett, la pel•lícula és una “eloquent disquisition on the perils of aristocratic and royal authority” i una celebració encoberta de les forces populars “that contest the ownership of power and privilege” (94-95).

 

[Enllaç amb el soliloqui “To be, or not to be” de Branagh: https://www.youtube.com/watch?v=SjuZq-8PUw0]

 

 

Versions postmodernes d’altres Shakespeares

 

   És important mencionar algunes de les adaptacions més postmodernes de Shakespeare de la dècada dels noranta, com ara Richard III (1995), de Loncraine, William Shakespeare’s Romeo + Juliet (1996), de Luhrmann, Titus (1999), de Taymor, o Hamlet (2000), d’Almereyda, entre d’altres. Aquestes adaptacions contenen al seu nucli una autoreflexió sobre què representa adaptar Shakespeare i quin lloc pot ocupar en una societat saturada d’imatges, demostrant, com s’ha mencionat a l’inici, que l’adaptació no és únicament una traducció o translació (Lehmann 175), sinó que s’ha de considerar una creació amb autoritat pròpia. 
 

   William Shakespeare’s Romeo + Juliet, de Luhrmann, ha estat qualificada com “the most media-saturated of all Shakespeare films yet produced” (Donaldson 61), i qüestiona el que François Lyotard anomena “les grands récits” o “metanarratives” (34) de la modernitat, com per exemple l’amor romàntic o el concepte d’autor. Com afirma Courtney Lehmann, la pel•lícula és una paròdia de la de Zeffirelli i fa un ús constant del pastitx (133), transformant el pròleg de l’obra en un marc televisiu on una locutora retransmet la tragèdia per a una audiència àvida d’imatges. 
 

  D’altra banda, el Hamlet d’Almereyda situa la manipulació de Claudi a Manhattan, amb el personatge transformat en cap d’una corporació multimèdia. Hamlet fa de cineasta amateur amb la seva videocàmera, construint així una veu visual interna que esdevé una visió alternativa del poder de la cultura corporativa de Claudi. Amb molt d’enginy, el soliloqui “To be, or not to be” té lloc mentre Hamlet camina per la secció de pel•lícules d’acció d’un videoclub Blockbuster, davant de pantalles de televisó que mostren imatges de The Crow: City of Angels (1996). La presó aquí no és Dinamarca, sinó la cultura mediàtica, l’“advertising, [...] all the hectic distractions, brand names, announcements and ads that crowd our waking hours” (Luhrmann citada a Crowl 187). 

 

[Enllaç amb el soliloqui “To be, or not to be” d’Almereyda: https://www.youtube.com/watch?v=1Up-oGfiosE]

 

 

‘Teleshakespeare’: l’empremta invisible

 

   Actualment es diu que si Shakespeare fos viu, estaria escrivint per a sèries de televisió com Els Soprano (George Anastasia, citat a Balló i Pérez 12). Segons Jordi Balló i Xavi Pérez, però, “la seva influència té a veure no tant amb el fet que [Shakespeare] recorri tot sovint als arguments universals [...], com amb el fet que el tractament dramàtic d’aquests arguments usa unes estratègies específiques [...] que s’han convertit, gràcies a ell, en un constant ajut i en un estímul d’ampli espectre per als creadors posteriors” (13). Efectivament, l’empremta de Shakespeare és ben persistent, com ho demostra, per exemple, el fet que l’argument de Hamlet es pugui trobar en sèries com ara The Royals (2015-), o Sons of Anarchy (2008-2014), que el situen en altres contextos, o fins i tot en pel•lícules, com és el cas de The Lion King (1994).
 

   De la mateixa manera, a la sèrie d’HBO True Detective (2014-), Cohle, un detectiu enfonsat per la mort de la seva filla, té monòlegs de gran profunditat hamletiana en què exclama, per exemple, que “la consciència és un tràgic error de l’evolució” (Balló i Pérez 106). D’altra banda, els famosos monòlegs del fascinant antiheroi Frank Underwood (Kevin Spacey) a House of Cards (2013-), on explica que tan sols el mou el sentiment de poder en un univers sense referents morals, com ho fan Ricard III o Iago, també és una mostra de com els guionistes actuals recorren a Shakespeare cercant la màxima efectivitat per tal d’arribar als espectadors. En definitiva, sigui com a homenatge, referència lúdica, o a través de la pervivència d’estratègies com ara el monòleg en les sèries actuals, l’empremta de Shakespeare s’imposa com un referent imprescindible per copsar l’atmosfera i les tendències més inquietants i fosques de la modernitat. 

 

[Enllaç amb el soliloqui de House of Cards: https://www.youtube.com/watch?v=LYnnm3L12fA] 

 

 

Referències

 

 

 

Material audiovisual