La traducció de Diego López de Cortegana de 1513.

El present article introdueix diversos aspectes sobre la primera traducció íntegra al castellà de L’ase d’or d’Apuleu (segle II), sobre la seva primera edició impresa a Sevilla a mitjans de la segona dècada del segle XVI i sobre el seu autor, Diego López de Cortegana (1455-1524).

Diego López de Cortegana, qui arribà a ser capellà de la reina Isabel I de Castella, ocupà alts càrrecs de l’Església. Fou canonge i arxidiaca de la Catedral de Sevilla, i durant més de tres dècades va ser fiscal i secretari de la Santa Inquisició. Participà activament en tres cabildos de la ciutat, entre els anys 1515 i 1520, com a canonge lletrat i jurista. El cabildo era la institució local encarregada de governar i administrar la ciutat, i estava format per un grup de representants dels estaments superiors.

Cal destacar que durant un llarg període de la seva carrera com a inquisidor, Cortegana es va encarregar de jutjar la validesa de sang dels candidats a exercir el ministeri catòlic de l’Església de Sevilla. S’ha de dir que en aquells temps, la persecució dels jueus i dels conversos era la missió principal de la Inquisició al Regne de Castellà. Així, doncs, Cortegana ocupava una posició pública i política rellevant en la Sevilla del seu temps. En aquest sentit, val la pena dir que fou designat successor de l’inquisidor Diego Rodríguez Lucero (1440-1508). Aquest va ser conegut amb el sobrenom de Tenebrero, a causa dels macabres i sagnants actes de fe que dirigí. En canvi, Cortegana, d’acord amb les seves inclinacions humanistes mirà d’arranjar el llegat de Lucero. En conjunt, la carrera de Cortegana com a inquisidor va ocupar les dues darreres dècades del segle XV i es prolongà durant la primera dècada del segle XVI. D’altra banda, a partir de la segona dècada del segle XVI, després de ser destituït com a secretari de la Inquisició, i havent aconseguit una sèrie de prebendes que li garantien una posició acomodada, es va dedicar a l’estudi i el cultiu de les lletres humanistes. Cal assenyalar que l’humanisme fou un moviment europeu dedicat a l’estudi i la difusió dels clàssics grecollatins.

Cortegana és recordat per la història de la literatura com a traductor humanista. La seva traducció de L’ase d’or d’Apuleu (1513) n’és un bon exemple. Així mateix, cal destacar el seu interès per les idees de grans humanistes com Erasme de Rotterdam (1466-1536) o Eneas Silvio Piccolomini (1405-1464), qui fou el Papa Pius II (1458-1464). Dona bona compte de l’erasmisme de Cortegana el volum, publicat l’any 1520, que contenia tres obres traduïdes del llatí al castellà: la Querella Pacis (Querella de la pau) d’Erasme i dues obres de Piccolomini, el De curialium miseris (Tractat de la misèria dels cortesans) i el Somnium de Fortuna (Somni de la fortuna).

Eneas Silvio Piccolomini, el papa Pius II, va ser un humanista reconegut i rellevant. És destacable la seva idea sobre el govern de la ciutat, regida segons els principis clàssics estudiats i difosos per la filosofia humanista. Tanmateix, és recordat per haver intentat posar en pràctica idees reformistes per l’Església, fracassades per l’oposició de la cúria romana. En sintonia amb això esmentat, les dues obres traduïdes per Cortegana sostenen idees genuïnes i crítiques amb les formes de corrupció dels governants i dels governats.

Com s’ha assenyalat, Cortegana fou un erasmista. L’erasmisme va ser una corrent ideològica de l’humanisme centrada en les idees d’Erasme de Rotterdam. D’una banda, sostenia posicions pacifistes, sobretot pel que fa a les guerres de religió. D’una altra banda, acceptant l’autoritat del papa, sostenia la idea d’un concert entre el papat i el protestantisme. També és remarcable la defensa d’una separació de poders que permetés distingir el poder espiritual representat pel papa del poder temporal representat per l’imperi. En conjunt, aquestes idees manifestaven la voluntat de superació d’un seguit de problemàtiques religioses, ideològiques i polítiques establertes, duradores i sagnants.

En conseqüència, es pot interpretar que Cortegana intentà fer-se ressò d’aquestes idees crítiques. Però en el context del traductor, en que les relacions de poder entre la corona i l’església eren tan fortes, la corrupció tan estesa i les circumstàncies tan adverses, aquelles idees no hi van trobar cap espai d’acollida on establir-se i donar fruits.

L’edició de l’esmentat volum estava dirigida a membres de la noblesa cortesana. Val la pena assenyalar que el traductor va dirigir la dedicatòria d’aquest volum al noble Rodrigo Ponce de León (?-1530), I Duque de Arcos. Aquest noble castellà ocupà el càrrec d’algutzir major de Sevilla. Per aquest motiu participà d’alguns cabildos de la ciutat i en custodià la presó reial. En tant que contemporanis, cortesans i homes de govern, no sembla arriscat suposar que Cortegana i Ponce de León haguessin mantingut relacions, professionals i socials, de proximitat. Tal vegada, al món editorial d’aquella època oferir una dedicatòria sovint equivalia a esperar, no sempre vanament, una recompensa o un favor per part del destinatari. En conseqüència, és raonable suposar que el traductor i l’editor utilitzaren aquest tarannà per establir un bon nom al volum editat entre els cercles socials dels que formaven part tant el traductor com el noble destinatari de la dedicatòria. Tanmateix era en aquests cercles socials on es trobava el públic objectiu de les obres que contenia l’esmentada edició. 

Així com el traductor recollia i es feia transmissor de les idees expressades en les obres originals, necessitava trobar un públic lector que en fos l’interlocutor. Així doncs, als alts estaments de la societat era on calia anar a cercar aquests interlocutors. Només entre la classe governant tenia sentit cercar lectors que poguessin sentir-se interpel·lats per les idees filosòfiques, teològiques i polítiques recollides en aquelles obres.

L’ús del castellà per difondre texts moderns escrits en llatí palesa la voluntat i la necessitat de l’autor i l’editor de dirigir-se a un públic el més ampli possible. Amb tot, les condicions imposades per la temàtica de les obres, pel cost de l’edició i pel preu que aquest cost imposava a cada exemplar constrenyia l’amplitud del públic a qui es dirigia l’edició. En conseqüència, la impremta apareixia com una aliada natural, donades les necessitats de reduir els costs per tal d’ampliar el públic a qui dirigir-se. En aquest sentit, indubtablement, la principal virtut de la impremta consistia en abaratir el cost d’una edició.

Jocobo Cromberger fou l’impressor més prestigiós de la ciutat de Sevilla i un dels més importants del Regne de Castella, en aquella època. Els recursos tècnics, els interessos i les habilitats comercials d’aquest impressor i editor van correspondre amb els objectius, les necessitats i les possibilitats financeres de Cortegana. Així és que el traductor va encarregar a l’impressor l’edició de l’esmentat volum.

Cromberger havia assolit un prestigi professional avalat per nombroses edicions encarregades per l’Església i per les corones de Castella i de Portugal, resoltes amb mèrits creixents i sobrers. Fou una figura cabdal per la impremta i pel comerç del llibre al Regne de Castellà. Establí relacions comercials amb altres impressors importants de la seva època, com Juan Varela de Salamanca, amb qui arribaren a tenir relacions de parentiu polític. A l’època foren habituals els vincles de parentiu entre nissagues d’impressors, així com la transmissió dels negocis per herència. La nissaga dels Cromberger s’estendria tres generacions, i el seu fill Juan establiria la primera impremta al Nou Món.

Pocs anys abans de l’edició de l’esmentat volum del 1520, entre els anys 1513 i el 1516, el taller de Jacobo Cromberger havia editat, també per encàrrec de Cortegana, la primera traducció íntegra al castellà de L’ase d’or d’Apuleu. Es considera íntegra perquè s’atenia enterament al contingut de l’obra original en llatí. A diferència d’altres versions conegudes fetes en altres territoris europeus durant la mateixa època, editades ad usum Delphini, és a dir, en versions censurades. En aquestes edicions l’autor i l’editor, en detriment de la fidelitat a l’original, acomodaven els continguts de l’obra a les expectatives i les necessitats del públic lector. Talment, l’obra censurada reflectia els prejudicis morals o ideològics del context. En qualsevol cas, per l’editor es tractava de fer un producte que es pogués vendre amb les màximes garanties. Per a un autor, però sobretot per un impressor cada edició representava una empresa arriscada.

En el cas de L’ase d’or d’Apuleu aquest tipus d’edicions contenien modificacions del text original on s’hi alteraven passatges considerats ofensius, d’acord amb els valors i els prejudicis morals vigents a l’època i al lloc de cada edició. Alguns exemples d’això son les edicions italianes de Boiardo (1441-1494) del 1518 i de Firenzuola (1493-1543) del 1550 o l’edició francesa de Michel (?-1556) del 1518.

L’Asinus aureus d’Apuleu va ser una de les primeres obres llatines impreses, i despertà gran interès entre el públic des de que es publicà la primera edició a Roma l’any 1469 (Escobar, 2019, p.378). Entre determinats cercles cultes eren coneguts els comentaris i reflexions escrits per Agustí d’Hipona (354-430) que expressaven cert reconeixement sobre alguns aspectes dels texts d’Apuleu de Madaura, qui fou africà d’origen, com el mateix Sant Agustí.

També va ser una font del prestigi d’Apuleu, el testimoniatge que va fer de la seva obra Giovanni Boccaccio (1313-1375). El gran escriptor i humanista italià descobrí a la Cartoixa de Montecassino, l’any 1355, diversos manuscrits d’Apuleu, que va llegir, estudiar, transcriure, traduir i difondre. Allò que Boccaccio valorà més positivament de l’autor llatí fou l’atenció d’aquest cap a les narracions populars i com les jutjava dignes de consagració literària (Branca, 1975, p.38).

A l’editio princeps de la seva traducció de L’ase d’or, Cortegana utilitzà paratexts traduïts al castellà. Els va prendre de la traducció italiana de Filippo Beroaldo (1453-1505), probablement de la primera edició feta a Bolonya entre el 1499 i el 1500.

Aquests paratexts son un conjunt d’elements tipogràfics i formals disposats a l’entorn del text original traduït, del que no en formen part. Estaven formats per les breus introduccions que precedien els onze capítols de la novel·la i diverses parts d’aquests, pel Proemi del traductor i pel text preliminar titulat La vida de Luci Apuleu.

De fet, permetien al traductor afegir comentaris pedagògics sobre el relat original en forma de resums introductoris a les parts i als capítols, o introduir notes sobre l’autor i altres aspectes d’interès literari, tal com es pot veure al proemi i a la nota biogràfica sobre Apuleu. Per aquest motiu, pot considerar-se que els paratexts beneficiaven a l’autor, a l’editor i al lector. De manera que l’autor podia afegir comentaris que acompanyen l’original, informaven al lector i facilitaven la interpretació de l’obra. Com també l’editor podia augmentar l’atractiu comercial de la edició, incrementant així les possibilitats de fer un negoci reeixit. Així com un lector no especialitzat, probablement el públic d’una edició com aquesta, rebia informació addicional valuosa.

En una de les impressions fetes per Doménico de Robertis a Zamora entre 1536 i 1539 apareix, per primera vegada, el text dividit en capítols. Cañizares veu en això una estratègia enfocada a augmentar l’interès comercial de l’edició a través d’un procediment pedagògic com aquest, orientat a facilitar al lector el seguiment del text (Cañizares, 2018).

A l’editio princeps esmentada anteriorment, la van seguir successives edicions. Així ho demostren les notícies bibliogràfiques que recullen edicions fetes en diversos tallers d’impressors de la península ibèrica i d’Europa des dels segles XVI i XVII en endavant. La següent llista, on s’indiquen el nom de l’impressor, la ciutat d’aquest i la data d’edició, n’ofereix una petita successió d’exemples: Juan Varela, Salamanca, 1520-1535; Pedro Tovans, Zamora, 1536-1539; Pedro de Castro, Medina del Campo, 1543; Juan Steelsio, Amberes, 1551.

L’any 1559 l’obra quedà inclosa a l’Índex Expurgatori (1551-1819). A partir d’aquest moment es publicà la versió retallada, censurada per la Inquisició Espanyola (1478-1834), la versió expurgada.

Amb tot, l’any 1584 va aparèixer una edició a Alcalà de Henares feta per l’impressor Hernán Ramírez, en la que es van suprimir els fragments considerats més agosarats i moralment comprometedors, fins al punt que es va afegir al títol un comentari per aclarir la finalitat moralitzant de l’obra.

L’any 1601, en dues edicions diferents impreses a Madrid i a Valladolid, que també presentaven un text expurgat i allunyat de la traducció íntegra original, hi va aparèixer per primera vegada de forma explícita el nom del traductor.

En suma, aquest article ha presentat un recull de notícies bibliogràfiques sobre un seguit d’edicions de l’esmentada traducció al castellà de L’ase d’or d’Apuleu. Se n’ha destacat el context en la impremta del segle XVI al Regne de Castella i d’alguns altres territoris europeus, així com determinades relacions entre l’autor, els impressors, els editors, el públic lector i altres actors com algunes de les autoritats que influïen o fiscalitzaven el món editorial d’aquella època.

Bibliografia

• Branca, Vittore. (1975). Boccaccio y su época. Madrid: Alianza.
• Cañizares Ferriz, Patricia (2008). Diego López de Cortegana. Europa humanística, Transmission des textes à l’époque de l’Humanisme.
• Gómez Reino y Carnota, Enrique (1977). Aproximación històrica al derecho de la imprenta y de la prensa en España (1480-1966). Madrid: Instituto de Estudios Administrativos.
• López Cortegana, Diego (trad.) (2010). Apuleio: El Asno de oro. Madrid: Alianza. 
• Pérez García, Rafael M. (2012): «El mundo editorial de la Sevilla de Diego López de Cortegana en el contexto de sus problemes culturales», en Escobar Borrego, Francisco Javier (coord)., La “metamorfosis” de un Inquisidor: el humanista Diego López de Cortegana (1455-1524), pp. 61-88.
• Rubio Pejenaute, Francisco (1993). «La traducción espanyola del Asinus aureus de Apuleyo hecha por Diego López de Cortegana», en Revista de estudios de traducción, nº 4, pp. 157-168.