3. La Bíblia a la teologia lutherana

Luther va començar a treballar intensament en la interpretació de la Bíblia i la seva transmissió lingüística en llatí, hebreu i grec des del 1512, quan va assolir el títol de doctor en teologia i va exercir de professor de la Universitat de Wittenberg, tot i que el seu primer contacte amb la Bíblia es remunta uns anys abans. En efecte, segons els seus propis records, la primera vegada que va tenir a les seves mans un exemplar de la Bíblia fou a la biblioteca de la Universitat d'Erfurt, on havia ingressat com a estudiant el juliol de 1501. Segons les mateixes fonts, aquesta trobada casual amb la Bíblia va tenir lloc en algun moment de l'any 1503, fou llavors quan va poder llegir a correcuita unes línies de la Sagrada Escriptura, en concret, un passatge del «Primer llibre de Samuel», abans de tornar a una de les seves classes (WATr 3:598.10; WATr 5:75.10; WATr 1:44.16-20). Aquest episodi crucial de la vida de Luther ve a corroborar que, en aquella època, la Bíblia era un llibre poc difós entre la població i normalment romania tancat amb pany i forrellat dins els murs de les biblioteques d'universitats i monestirs.

P. Llombard, Sententiarum liber I Imatge: Kiel Universitätsbibliothek	Glosa Ordinaria (circa 1480) Imatge: Bayerische Staatsbibliothek
Les 'Sententias' de Pere Llombard eren el text fonamental de les lliçons de teologia durant l'època de Luther com a estudiant a la Universitat d'Erfurt.	Fra Martí segurament va llegir en privat la Bíblia amb l'ajuda d'aquesta col·lecció de comentaris bíblics extrets dels Pares de l'Església.

Poc temps després, l'any 1505, ja com a jove novici de 22 anys resident al monestir agustinià d'Erfurt, Luther va poder disposar d’un exemplar de la Bíblia llatina (la Vulgata de sant Jeroni) enquadernada en cuiro vermell que li va donar el mestre de novicis, Fr. Johann Greffenstein (WATr 1:44.23 s.).. Segons explicarà posteriorment el reformador, llegia aquell exemplar de la Bíblia tan sovint (dos cops a l'any, WATr 2:244.20-23) que podia recitar–ne passatges sencers de cor. La seva lectura, doncs, va marcar tota la seva trajectòria vital i professional, i uns anys més tard ho va resumir així: 

«Quan jo era jove, em vaig acostumar a la Bíblia, la llegia molt sovint i em vaig familiaritzar amb el text; vaig arribar a conèixer–la tan a fons, que sabia on era cada sentència i on anar per trobar–la quan se n’havia de parlar. Era, per tant, un bon textualista. Després vaig començar a llegir els comentaristes. Però al final vaig haver de deixar de llegir–los i prescindir de tots ells, ja que no podia estar amb la meva consciència tranquil·la, i així vaig haver de tornar a ennuegar–me amb la Bíblia. Perquè és millor veure amb els ulls propis que amb els aliens» (WATr 4:432–433, n. 4691). 

En la teologia de Luther, la Bíblia ocupa un lloc central, és sobretot la Paraula de Déu, és a dir, allò que Déu ha volgut que l’home conegui per tal d’emprendre el seu camí de salvació. Es tracta, doncs, del testimoni veraç del Deus revelatus, que s’oposa a la resta que Déu no vol que l’home tingui coneixement, el Deus absconditus. El cristià ha de comprendre por la revelació a través de l'Escriptura i per la seva pròpia experiència el fet aparentment inexplicable que Déu castiga qui estima, que permet que el diable turmenti l'home per alhora alliberar-lo del mateix diable. L'home vell (Adam) ha de morir en nosaltres perquè el nou home (Crist) hi reneixi. Tan segur està Luther que aquest és el camí de la vida i la salvació que creu que tots els homes ho han d'experimentar si volen salvar-se. Fins i tot el reformador arriba a dir que tot el contingut de la Bíblia no és més que l'ensenyament de la creu (és a dir, el patiment simbolitzat per la Passió de Crist) i una admonició a portar la creu.

La importància de la Bíblia dins la teologia de M. Luther queda reflectida en aquest gravat de l'època en què es veu el reformador alemany brandant-ne un exemplar davant una multitud amenaçadora de clergues i nobles catòlics encapçalats pel papa Lleó X (xilografia d'artista desconegut). Imatge: Zeno.org.

Així doncs, com a paraula viva de Déu, l’autoritat de les Sagrades Escriptures és absoluta i es resumeix en el principi de Sola Scriptura, només la Bíblia pot i ha de ser la font de la doctrina cristiana, l’única guia en qüestions de fe, per sobre de l’autoritat del papa. Aquesta serà una idea insistent del pensament lutherà, sobretot, a partir de l’anomenada Disputa de Leipzig (juliol de 1519), on es va enfrontar amb el teòleg catòlic Johann Eck, afamat professor de la Universitat d’Ingolstadt. En aquella disputa, Eck va defensar la infal·libilitat del papa, la qual cosa suposava anteposar l'autoritat del papa a la de la Sagrada Escriptura. Ja el 1518 el cardenal Prierias, membre destacat de la cúria romana, li havia recordat a Luther: «Qui no s'atingui a l'ensenyament de l'Església de Roma i del Papa com a regla infal·lible de fe, d'on rep el seu poder i autoritat la Sagrada Escriptura, és un heretge». El frare agustí trobava aquesta mena de declaracions anticristianes i monstruoses, perquè suposaven equiparar la Paraula de Déu a les lleis humanes. Luther es va mantenir ferm en les seves idees i, per això, arribarà a dir més tard, durant la seva compareixença a la Dieta de Worms, davant l’emperador Carles V i tots els estaments de l’Imperi (abril de 1521), que només es retractaria de les seves afirmacions si algú era capaç de demostrar amb la Bíblia a la mà que ell estava equivocat.

En aquest context, la Bíblia va ser per a ell una taula de salvació, perquè hi va trobar la resposta a una pregunta que durant els seus anys de monjo agustí, en la soledat de la seva cel·la, es feia de manera recurrent: Com pot l'home ser just davant Déu? Van ser anys de conflicte espiritual i d'angoixa personal perquè no sabia del cert com trobar el camí de la salvació per a la seva ànima. Però, segurament un dia de 1515, mentre preparava els seus apunts de la «Carta als Romans» per explicar-la a classe, les paraules de l'apòstol Pau van il·luminar el seu cor fins a l'exaltació: «El just viurà per la fe» (Rm 1,17). A partir d'aquesta frase evangèlica, Luther donarà un altre significat a les expressions bíbliques «justícia de Déu», «poder de Déu», «saviesa de Déu», tot interpretant-les així: Déu misericordiós és qui fa just, poderós i savi l'home mitjançant la seva gràcia, l'home rep passivament la justícia divina i és justificat per la fe.

En efecte, al prefaci de la primera edició de les seves obres completes en llatí, datat en març de 1545, menys d’un any abans de la seva mort, Luther descriu d'aquesta manera la seva experiència:  

Luther té nombroses cites en relació a les sagrades Escriptures i la seva importància com a font d’autoritat indiscutible de la doctrina cristiana. Aquí n’hem recollit algunes extretes dels seus Col·loquis de sobretaula:

«Vaig fer una aliança amb Déu: que Ell no m'enviï visions, ni somnis, ni tan sols àngels. Estic satisfet amb el do de les Sagrades Escriptures, que em donen instrucció abundant i tot el que cal conèixer tant per aquesta vida com per l'esdevenidor» (WA 44:246.11–14).

El Déu, un i tri cristià, està present també a l’Antic Testament, encara que allà estigui parcialment ocult. En canvi, al Nou Testament, ja apareix i es manifesta en tota la seva gloria. De fet, el Nou Testament no és altra cosa que la consumació de les promeses contingudes a l’Antic Testament. Per tant, l’Antic Testament no només condueix a Crist com a promesa, sinó que, en donar–ne testimoni, s’estableix una continuïtat en la interpretació espiritual de la història de la salvació. Així, al seu «Prefaci del Salteri» de 1531 llegim: 

«Només per aquesta raó el Salteri hauria de ser–nos estimat, perquè promet tan clarament la mort i resurrecció de Crist, i descriu el seu regne i l’estat i naturalesa de tota la cristiandat, de manera que bé podria anomenar–se una petita Bíblia en si mateixa, en què tot el que es troba a tota la Bíblia està resumit de la manera més bella i breu, i fet i preparat en un esplèndid manual, de manera que crec que el mateix Esperit Sant es va prendre la molèstia de reunir una Bíblia breu i un llibre d’exemples de tota la cristiandat o de tots els sants, a fi que, per a tots aquells que no poden llegir la Bíblia en la seva totalitat, tota la suma quedés resumida en un petit llibret» (Prefaci a l'edició revisada del Salteri, 1531).