4. Luther i la llengua alemanya

Luther deia que al Sacre Imperi, l'Alemanya de l'època, hi havia tants dialectes que els habitants de zones distants no més de 30 quilòmetres ja no es podien entendre entre si. En efecte, al segle XVI es parlaven al territori d'Alemanya uns vint dialectes (Fig. 1) emmarcats en les variants de l'alt alemany (Oberdeutsch, al sud) i el baix alemany (Niederdeutsch, al nord). Luther vivia just a la frontera lingüística entre el nord i el sud d'Alemanya i potser per això, des de bon començament, va voler crear una Bíblia alemanya que pogués ser entesa per tothom. És evident que el reformador no va inventar la llengua alemanya, però va exercir un paper decisiu en la seva configuració. En efecte, el vocabulari de la Bíblia de Luther va unir els diversos dialectes del món germano-parlant, superant així les barreres dialectals i construint el que avui diríem una «llengua nacional».

Figura 1 Mapa dels dialectes alemanys (Brockhaus, Leipzig 1908). Imatge: Wikimedia Commons

El mèrit de Luther en la transició del nou altalemany primitiu (frühneuhochdeutschen) al nou altalemany modern (neuhochdeutschen) i el seu singular èxit com a traductor de la Bíblia s’han d’entendre sobre el rerefons de segles d’història lingüística. El vocabulari centreoriental alemany va desplaçar clarament el del sud d’Alemanya molt abans de Luther, i Karl von Bahder va explicar el 1923 com es va desenvolupar un vocabulari a la prosa centreoriental alemanya a partir del segle XIV que s’acostava molt a la llengua de Luther, no només en la creació de paraules individuals, sinó també en l’estructura de les frases. Però va ser el geni creatiu de Luther el que va fer flexible aquest llenguatge en primer lloc i el va elevar a esdeveniment i model literari a través de la seva traducció. El reformador, doncs, no fou el creador de la llengua escrita del nou altalemany, però va contribuir decisivament a la seva difusió com a llengua estàndard de tot Alemanya.

En efecte, no només amb la seva traducció de la Bíblica, sinó també amb tot el corpora reformador que en va crear i irradiar «des dels confins de la civilització», la petita ciutat de Wittenberg, propicià que la llengua de les cancelleries de Saxònia–Hessen (sächsiche Kanzleisprache) esdevingués la base de l’alemany estàndard dels segles posteriors. Sense treure cap mèrit a la seva obra, avui, però, la crítica especialitzada el veu més com un catalitzador de la llengua en el llarg procés de la seva unificació. Nombrosos estudis han demostrat i preuat la precisió de la seva expressió, la seva sensibilitat a l'hora de transmetre emocions i el ritme equilibrat de les seves construccions sintàctiques.

Per això, no és estrany constatar com les seves petjades lingüístiques han perdurat en el temps. Així, per exemple, com el reformador havia estudiat la retòrica i l’estilística del llatí, va traslladar alguns aspectes normatius d’aquella llengua a l’alemany i, en aquest sentit, fou el primer a posar de manera sistemàtica el verb de l’oració subordinada al final de l’oració, un tret que encara avui dia és reconeixible a l’alemany escrit. Fins llavors no era inusual, però tampoc era una norma ortogràfica establerta. També es deu a la seva influència que encara avui els substantius alemanys s'escriguin en majúscules, una peculiaritat que va desaparèixer a la resta de llengües europees al llarg del segle XVII. En efecte, fou Luther qui, en la traducció de la Bíblia de 1534, va fer servir les majúscules als substantius de forma relativament universal, creant així una solució reeixida en l'alemany estàndard que ha romàs inalterable fins als nostres dies.

La teoria de la traducció segons Luther

Una de les claus de l’èxit de les seves versions bíbliques, és que Luther no es va acontentar en fer una traducció mecànica o literal del llatí, el grec o l’hebreu. No, ell volia que la Bíblia arribés a l’alemany del carrer i, per això, havia d’expressar el text bíblic en la llengua que es parlava als carrers i mercats de les ciutats alemanyes. Les raons que fonamentaven la seva peculiar manera de traduir, Luther les va a exposar en dues obres, amb les quals també volia defensar–se de tots aquells adversaris seus que el criticaven per haver–se allunyat massa del text d’origen, el llatí de la Vulgata. Aquestes dues obres són: Sendbrief vom Dolmetschen = Carta sobre la traducció, 1530 (Fig. 2) i les primeres pàgines del tractat que porta per títol: Summarien über die Psalmen und Ursachen des Dolmetschens = Sumaris sobre el Salms i principis de la traducció, 1533 (Fig. 3), on explica que la llibertat creativa de la traducció era primordial, tot i que de vegades, quan hi havia el perill de falsificar el sentit original, era imprescindible mantenir la literalitat «perquè era més important mantenir aquelles mateixes paraules» que arriscar-se a trair la paraula divina.

Figura 2 Ein Sendbrieff von Dolmetschen, 1530 Imatge: Landesbibliothek Sachsen-Anhalt

Figura 3 Summarien über die Psalmen, 1533 Imatge:Herzog August Bibliothek Wolfenbüttel

Per tant, la traducció de Luther és més aviat oral, perquè la Bíblia és una paraula viva que transcendeix la literalitat de cadascun dels mots. Calia captar el sentit de la frase (sensum de sensu) més que no pas la seva literalitat (verbum e verbo), la qual cosa demostrava ja una mentalitat moderna. A més, la sensibilitat musical del frare saxó sens dubte va contribuir a valorar i ressaltar l’aspecte sonor de les paraules, la qual cosa potenciava l'emotivitat i recitabilitat del text sagrat. Per això, solia repetir cum vox sit anima verbi («l’ànima de les paraules és la veu»). Sabia prou bé que el discurs bíblic, atès les altes taxes d’analfabetisme de l’època, hauria d’entrar en el creient més aviat per la oïda que no pas pels ulls. Calia parar atenció, doncs, a la manera com la gent parlava per tal d’ajustar–se al màxim al llenguatge quotidià. Per consegüent, la seva traducció de la Bíblia no havia de fer servir en absolut un llenguatge elevat o acadèmic, sinó que el seu objectiu era aconseguir que els profetes i apòstols parlessin com l’home del carrer, l’home del mercat o l’ama de casa en què tothom podia reconèixer–se. El seu lema com a traductor era: Man muss dem Volk aufs Maul schauen (lit. «Cal mirar la gent a la boca»), és a dir, fer una traducció fluïda dirigida a la llengua de destí. De vegades, la precisió i concisió de la seva composició funciona com una dita popular (Luther era un entusiasta de tota mena de refranys i proverbis, que escampava ací i allà als seus escrits). Sovint incorpora adverbis i interjeccions (ja, doch, denn, nun, nur, allein, sonst, schon, etc.) que no estan al text original, però que doten el text final de la calidesa d’una llengua viva. Per això, el seu llenguatge sempre sona popular, perquè la seva senzillesa arriba fàcilment al cor del lector o oient, encara que aquest sigui un illetrat ignorant. Cada vegada que Luther, doncs, postula la influència de la llengua oral sobre l’escrita, podem fer–nos a la idea que és un al·legat a favor d’implementar les estructures sintàctiques clares i simples tant en la parla com en la escriptura.

Luther també estava molt interessat en oferir una traducció el més precisa possible, i no va dubtar en demanar al seu amic Spalatin informació sobre noms d’animals, minerals, monedes, etc. Volia que el text bíblic fos familiar a les orelles de qualsevol alemany del seu temps. Tota aquesta teoria de la traducció la va recollir en el seu tractat ja esmentat, Sendbrief vom Dolmetschen (1530), on explica endemés per què va optar per una traducció en detriment d’una altra, sempre cercant la germanització (verdeutschen) del missatge final i no pas les accepcions de la llengua d'origen. La qualitat d’una traducció, per a ell, es mesurava per l’adequació a la llengua del públic destinatari. Com a traductor, Luther era un «ciblista» (del fr. «meta» o «fi»), si prenem prestada la terminologia dels estudis de traducció. Per això era important, segons el seu parer, fer servir en la Bíblia una llengua alemanya que es reconegués com a pròpia, ja que l’objectiu era dirigir-se als germano-parlants de l’època: els textos havien de "sonar alemany", i allunyar-se del parany de caure en l'artificiosa traducció paraula per paraula:

«... perquè no cal inquirir a les lletres en la llengua llatina com s’ha de parlar alemany, com fan aquests rucs, sinó que cal preguntar a la mare a la seva llar, al nens en els carrerons, a l’home comú al mercat, mirar la gent a la boca y veure com parlen i traduir segons això; llavors la gent ho entén i sent que es parla alemany amb ells» (WA 30-II:637.17–22).

Així, per exemple, va refusar traduir les paraules de salutació de l’àngel Gabriel a la Verge Maria (Lc 1,28), Ave Maria, gratia plena..., a l’alemany de manera literal: Gegrüsset seist du, Maria, voll der Gnaden!, perquè, deia amb cert to burleta, un alemany quan sent la paraula «ple» de seguida pensa en un barril de cervesa. Per consegüent, n’hi havia prou per transmetre en alemany la idea del text bíblic amb un senzill: du liebe Maria («estimada Maria») o encara millor: Got grüße dich, du liebe Maria («Déu vos guard, benvolguda Maria», que diríem en català). Per això, al contrari de les bíblies que li havien precedit, la Bíblia lutherana és accessible a tothom i pot ser entesa per tota la població, perquè la claredat semàntica del text final (segons el principi ciceronià) és una de les seves característiques més destacades. En aquest sentit i gràcies a l'esforç creatiu de Luther, alguns passatges de la Bíblia van assolir la categoria de proverbis. Per exemple, Mt 12,34: Wes das Herz voll ist, des geht der Mund über («perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca»); Mt 7,6: eure Perlen sollt ihr nicht vor die Säue werfen («no tireu les perles als porcs»), i Mt 10,14: schüttelt den Staub von euren Füssen («espolseu-vos la pols dels peus»).

Figura 4 Rm 3,28 (Nou Testament, 1522)

Però sens dubte la traducció de Rm 3,28 (Fig. 4) fou la que va aixecar més polèmica en incloure-hi l’adverbi «només» (allein) que no es trobava a l’original grec ni llatí, així Luther tradueix: «So halten wir es nu / Das der Mensch gerecht werde / on des Gesetzes werck / alleine durch den Glauben». L’home assoleix la seva salvació NOMÉS per la fe, i no pas per la realització de les obres de la llei. Aquest article de la sola fide és crucial en la teologia lutherana, fins al punt que el reformador va arribar a dir que el fet de mantenir-lo o no decidia la caiguda de l’Església (die Kirche steht oder fällt). Així és com es defensa el mateix Luther d’aquells que criticaven la seva traducció d’aquest passatge neotestamentari:

«A l’hora de traduir m’he esforçat per oferir un alemany net i clar. [...] Per tant, a Romans 3 jo prou sabia que al text llatí i grec no figurava la paraula ‘solum’, cosa que els papistes no hauran pas d’ensenyar-me. És cert que aquestes quatre lletres, ‘sola’, no hi figuren, lletres que aquells rucs miren com una vaca contempla una porta nova. Tanmateix, no veuen que es correspon amb el sentit del text i que quan s’hi vol traslladar de forma clara i precisa a l’alemany cal incloure aquest mot, car jo he procurat parlar alemany, no pas llatí o grec, atès que la meva intenció a l’hora de traduir era parlar alemany. I és aquesta la forma de la nostra llengua alemanya, que quan es parla de dues coses, afirmant-ne una i negant-ne una altra, es fa servir la paraula ‘només’ ('allein') al costat de la paraula ‘no’ (‘nicht’ o ‘kein’)».

A continuació, Luther posa uns quants exemples extrets de la parla habitual a fi de reforçar la seva posició: Der Baur bringt allein korn und kein geldt (El camperol porta només gra i no pas diners). Nein, ich hab warlich ytzt nicht geldt, sondern allein korn (En efecte, ara jo no tinc pas gra, sinó només gra). Jch hab allein gessen und noch nicht getruncken (Només he menjat i encara no he begut). Hastu allein geschrieben und nicht uberlesen? (Només ho has escrit i no ho has pas repassat?).

D’aquesta manera, fent que el text escrit reflectís l’alemany parlat, la Bíblia de Luther (Luther-Bibel) o també anomenada «Bíblia de Wittenberg», que se sustentava en l’autoritat del reformador, es va llegir i es va fer servir en tots els territoris de parla alemanya i, a través de la classe dirigent alemanya (que era majoritàriament lutherana), es va erigir en la base de l’alemany estàndard o popular, ja que va poder establir forts vincles entre els diferents dialectes alemanys que, d’altra manera, haguessin romàs incompressibles entre ells. La seva influència es va deixar sentir fins i tot en els territoris que van romandre en l’antiga fe, fins al punt que el principal historiador de l’església del segle XIX, el catòlic Ignaz von Döllinger, no podia més que reconèixer que, malgrat que detestessin la seva obra reformadora, «tots [els alemanys] han de parlar amb les seves paraules i han de pensar amb els seus pensaments».

Ph. Dietz. Wörterbuch zu Dr. Martin Luthers deutschen Schriften (1870) Font: Archive.org	J. F. Wetzel. Die Sprache Luthers in seiner Bibel-uebersetzung (1859) Font: Archive.org
Aquesta obra (inacabada) pretén ajudar a comprendre millor el llenguatge i la terminologia dels escrits del gran reformador. Fou continuada per Gustav i Renate Bebermeyer (2017-18)	Malgrat els anys, aquesta obra encara ajuda a entendre millor el llenguatge que Luther va fer servir en la traducció de la Bíblia, i també dona raons de la importància que va tenir en l'evolució de l'alemany.

Com veurem en l'apartat corresponent, de la Bíblia de Luther se’n van fer més de 430 edicions completes o parcials en vida de Herr Doktor i se’n van distribuir unes 500.000 còpies per un preu de dos guldens amb vuit groschen, dels quals l'autor no es va embutxacar ni un sol cèntim. Tota la recaptació va anar a parar a les butxaques dels impressors. L'èxit fou aclaparador. Com a resum, l'antic monjo agustí va aconseguir amb la seva traducció de tota la Sagrada Escriptura, doncs, minimitzar les diferències dialectals i crear un llenguatge comú tot incorporant elements sintàctics i estilístics cultes, però sense perdre la veta expressiva popular. Podem veure com, al llarg de les seves pàgines, queda palès el poder del llenguatge (ingenium bonum) innat del wittenberguès a l’hora de crear:

• Neologismes:
• Bluthund: "er aus, er aus du bluthund, du loser man!" = "Ves-te’n, ves-te’n, home sanguinari i pervers!"  (2 Sa 16,7)
• Blutgeld: "es taug nicht, das wir sie in den gotteskasten legen, denn es ist blutgelt" = "No és permès de tirar-les al tresor del temple, perquè són preu de sang" (Mt 27,6)
• Denkzettel: "der herr merkts und hörets, und ist vor im ein denkzettel geschrieben für die so den herrn fürchten und an seinen namen gedenken" = "El Senyor els ha escoltat i ha sentit què deien. Ha quedat escrit en un llibre [de registre], perquè davant el Senyor hi hagués constància dels qui creuen en ell i reverencien el seu nom" (Ml 3,16)
• Ebenbild: "welcher (Christus) ist das ebenbilde gottes" = "(Crist) que és imatge de Déu" (2Co 4,4)
• Feuereifer: "fewereiver, der die widerwertigen verzeren wird" = "el foc ardent que consumirà els adversaris" (He 10,27)
• friedfertig: "selig sind die fridfertigen" = "Feliços els pacífics" (Mt 5,9)
• Herzenslust: "hatten wir herzenlust an euch" = "el nostre afecte per vosaltres" (1Te 2,8)
• Langmut: "in Keuschheit, in Erkenntnis, in Langmut, in Freundlichkeit, in dem Heiligen Geist, in ungefärbter Liebe" = "constants també en l’honestedat, el coneixement, la paciència, la bondat, la presència de l’Esperit Sant, l’amor no fingit" (2Co 6,6)
• Lockvogel (amb el sentit d'esquer): "jre heuser sind voller tücke, wie ein vogelbawr voller lockvogel ist" = "Les seves cases són plenes d’estafes, com una gàbia és plena d’ocells" (Jr 5,27)
• Morgenland: "wenn Israel etwas seete, so kamen die Midianiter und Amalekiter und die aus dem morgenland erauf uber sie" = "Quan els israelites havien sembrat, venien els madianites amb els amalequites i els nòmades d’orient" (Jt 6,3): 
• Schandfleck: "die verkerete und böse art fellet von jm ab, sie sind schandflecken, und nicht seine kinder" = "els malvats i perversos se n'aparten, són taques, i no els seus fills!" (Dt 32,5)

• Al·literacions rítmiques:
• Herr-Hirte: "Der Herr ist mein Hirte" (Sl 23,1)
• Leib und Leben: "...dass ihr euch mit Leib und Leben Gott als lebendiges und heiliges Opfer zur Verfügung stellt"  (Rm 12,1)
• Leuchten-Leuten: "Lasset euer Licht leuchten vor den Leuten" (Mt 5,16)
• Schmach-Schande: "du weiszest meine schmach, schande und scham" (Sl 69,20)
• Rat-Tat: Mein ist beides, Rat und Tat, ich habe Verstand und Macht (Pr 8,14)
• Singen-Klingen: Verherrlicht seinen Namen und stimmt in sein Lob ein mit Singen und Klingen (Sir 39,15)
• Stecken-Stab: "dein Stecken und Stab trösten mich" (Sl 23,4)
• zittern-zagen: "(Jesus) fieng an zu zittern und zu zagen, und sprach zu jnen, meine seele ist betrübt, bis an den tod" (Mc 14,33)

• Metàfores i girs idiomàtics que encara perduren en l’alemany d’avui dia:​
• "ein Herz und eine Seele" =  "un sol cor i una sola ànima" (Ac 4,32)
• "die Zähne zusammenbeißen musst" = "has d'estrènyer les dents" (Sir 30,10)
• "sein Haus auf den Sand bauete" = "va construir la seva casa damunt de sorra" (Mt 7,26)
• "der Dorn im Auge" = "espines clavades als ulls" (Nm 33,55)
• "im Dunkeln tappen" = "caminaràs a les palpentes" (Dt 28,29)
• "Stein des Anstoßes" = "pedra d’ensopec" (1Pe 2,8)
• "der Mensch lebt nicht von Brot allein" = "l'home no viu només de pa" (Mt 4,4)
• "Wer nicht arbeitet, soll auch nicht essen" = "Qui no vulgui treballar, que no mengi" (2Te 3,10)
• "Die Sau wälzet sich nach der Schwemme wieder im Kot" = "La truja, quan s’ha rentat, es rebolca en el fang" (2Pe 2,22)
• "Ein Buch mit sieben Siegeln" = "Llibre amb set segells" (Ap 5,1)

La influència de l’alemany de Luther, doncs, serà duradora en el temps (almenys fins al segle XVIII) i podem dir que va marcar una fita clau en l’evolució de la llengua alemanya. En efecte, la Bíblia de Luther va tenir un indubtable efecte formador del llenguatge i inspirador per als escriptors alemanys més rellevants. El gran crític literari alemany del segle XVIII, Johann Gottfried Herder (1744–1803), ho va veure ben clar i va comprendre de seguida que aquesta revolució lingüística va anar acompanyada de profundes transformacions espirituals, religioses, culturals i també (per què no dir-ho) polítiques. Així ho expressava el 1767:

«Fou ell qui va despertar i desfermar la llengua alemanya, un gegant adormit; fou ell qui va tirar pel terra, com si foren taules de mercaders, aquella xerrameca escolàstica. Amb la seva Reforma va aixecar a tota una nació cap el pensament i el sentiment» («Fragmente. Von der neuern Römischen Literatur, 1767», DINS: Sämtliche Werke, Gotha, 1827, p. 149).